- T’havia
advertit de que volia evitar el Passeig de Gràcia, però has preferit fer cas a
la teva amiga electrònica, i mira on som ara, acorralats enmig de la desfilada.
- Va, home,
alegria, que la vida és un Carnaval – respon en Pere, que gira el cap i s’adreça
a l’ocupant de la part posterior – Sr. Antoni, oi que no li fa res que ens
afegim a la rua del Rei Carnestoltes?
Una
sobredosi de confeti, com una catifa multicolor, cobreix exultant la grisor de la
vorera de panot de disseny gaudinià i fa oblidar per uns instants l’ensopida
rutina que ens devora cada dia.
- Per Carnaval
tot s’hi val, o no és així, senyor Antoni? Insisteix en Pere.
Un
guàrdia civil amb alè etílic i una perruca de Marylin Monroe m’ofereix una
cervesa mentre el seu superior, amb els llavis pintats de vermell carmesí i una
medalla de sargentu, em convida a fer una prova d’alcoholèmia que
consisteix en bufar un espanta-sogres de dubtosa homologació.
Pujo
els vidres immediatament per tal de reduir el soroll eixordador que prové de
les carrosses, un gest insuficient per silenciar una Rafaella Carrà què, propagant-se
en forma d’ona sonora, aconsegueix penetrar a l’interior de l’habitacle a
través dels conductes de ventilació per recordant-nos que, per fer bé l’amor,
t’has de desplaçar cap al sud, tot ofegant involuntàriament la patètica número
6 de Txaikovski que regalima per l’emissora de Catalunya Música.
Baixem
pel lateral de les Rambles, on locals de restauració centenaris que d’antic
només en conserven el nom i la fortor a pixum d’uns inodors color blau cel, acullen
avui indis pellroges que debaten sobre migració amb integrants del setè de
cavalleria que s’aixequen la goma del bigoti per menjar patates braves d’autor
ultracongelat.
M’aturo
al pas de vianants i va de poc que no atropello una estampida de zebres que,
caminant a dues potes, fumen substàncies psicotròpiques. Absent i pensarós, comprovo
amb consternació com el català s’extingeix dels rètols d’establiments que
criden l’atenció de la clientela amb cartells kitsch d’aire Las Vegas.
Més
avall, a la drogueria on de petit hi acompanyava la mare a comprar cremalleres
per pantalons que havien tingut molts amos, avui convertida en una botiga de
queviures perfumada amb pa acabat de sortir del microones, hi compren alcohol barat
dos astronautes amb escafandre que, sense tocar de peus a terra, proven de contactar
amb tres lluitadores de sumo esprimatxades que devoren greixos saturats de
formes toroidals.
- A
100 metres, incorpori’s al brand de la dreta - per fi ens diu la nostra col·lega artificial.
- Són
tres quarts menys cinc de vuit. La cerimònia és a les vuit en punt. Si
trepitges l’accelerador, encara hi som a temps – diu en Pere, neguitós de sobte.
-
D’acord – responc – Senyor Antoni, cordi’s bé el cinturó, que venen corbes.
El
senyor Antoni de Casademunt i Vilamajor, gracienc il·lustre, supervivent de
totes les atrocitats del segle XX, deixa enrere una ciutat avui devorada pel
turisme i atapeïda de perills públics que es carreguen per usb, per enfilar,
dins d’un fèretre de caoba que sembla que s'hagi d'obrir a cada sotrac, el camí
cap al cementiri de Montjuïc.
