La vida és un carnaval

- T’havia advertit de que volia evitar el Passeig de Gràcia, però has preferit fer cas a la teva amiga electrònica, i mira on som ara, acorralats enmig de la desfilada.

- Va, home, alegria, que la vida és un Carnaval – respon en Pere, que gira el cap i s’adreça a l’ocupant de la part posterior – Sr. Antoni, oi que no li fa res que ens afegim a la rua del Rei Carnestoltes?

Una sobredosi de confeti, com una catifa multicolor, cobreix exultant la grisor de la vorera de panot de disseny gaudinià i fa oblidar per uns instants l’ensopida rutina que ens devora cada dia.

- Per Carnaval tot s’hi val, o no és així, senyor Antoni? Insisteix en Pere.

Un guàrdia civil amb alè etílic i una perruca de Marylin Monroe m’ofereix una cervesa mentre el seu superior, amb els llavis pintats de vermell carmesí i una medalla de sargentu, em convida a fer una prova d’alcoholèmia que consisteix en bufar un espanta-sogres de dubtosa homologació.

Pujo els vidres immediatament per tal de reduir el soroll eixordador que prové de les carrosses, un gest insuficient per silenciar una Rafaella Carrà què, propagant-se en forma d’ona sonora, aconsegueix penetrar a l’interior de l’habitacle a través dels conductes de ventilació per recordant-nos que, per fer bé l’amor, t’has de desplaçar cap al sud, tot ofegant involuntàriament la patètica número 6 de Txaikovski que regalima per l’emissora de Catalunya Música.

Baixem pel lateral de les Rambles, on locals de restauració centenaris que d’antic només en conserven el nom i la fortor a pixum d’uns inodors color blau cel, acullen avui indis pellroges que debaten sobre migració amb integrants del setè de cavalleria que s’aixequen la goma del bigoti per menjar patates braves d’autor ultracongelat.

M’aturo al pas de vianants i va de poc que no atropello una estampida de zebres que, caminant a dues potes, fumen substàncies psicotròpiques. Absent i pensarós, comprovo amb consternació com el català s’extingeix dels rètols d’establiments que criden l’atenció de la clientela amb cartells kitsch d’aire Las Vegas.

Més avall, a la drogueria on de petit hi acompanyava la mare a comprar cremalleres per pantalons que havien tingut molts amos, avui convertida en una botiga de queviures perfumada amb pa acabat de sortir del microones, hi compren alcohol barat dos astronautes amb escafandre que, sense tocar de peus a terra, proven de contactar amb tres lluitadores de sumo esprimatxades que devoren greixos saturats de formes toroidals.

- A 100 metres, incorpori’s al brand de la dreta -  per fi ens diu la nostra col·lega artificial.

- Són tres quarts menys cinc de vuit. La cerimònia és a les vuit en punt. Si trepitges l’accelerador, encara hi som a temps – diu en Pere, neguitós de sobte.

- D’acord – responc – Senyor Antoni, cordi’s bé el cinturó, que venen corbes.

El senyor Antoni de Casademunt i Vilamajor, gracienc il·lustre, supervivent de totes les atrocitats del segle XX, deixa enrere una ciutat avui devorada pel turisme i atapeïda de perills públics que es carreguen per usb, per enfilar, dins d’un fèretre de caoba que sembla que s'hagi d'obrir a cada sotrac, el camí cap al cementiri de Montjuïc.