Soc
assidu a les Fires de Teatre. A les representacions, sempre m’acomodo a la
primera fila, entre nens que no saben perquè hi van i adults que es fan la
mateixa pregunta un cop iniciat l’espectable.
El
moment que més m’agrada, el número final, però únicament si l’artista demana
voluntaris.
Llavors,
mentre la resta del públic fa veure que ha patit un ictus, que ha perdut les
dues cames, la vista o totes tres desgràcies al mateix temps, jo alço la mà mentre
poso la meva millor cara. Mai falla, sempre acabo a l’escenari.
Tot
just donar-me la mà, deixo anar la meva targeta de visita: “VOLUNTARIS SL”.
Abans que em preguntin el nom, ja parlo de percentatges. Mínim, un 20% de la
recaptació, i si el públic ens ovaciona, el 30%. Ei, que amb prou feines
cobreixo despeses. Estic donat d’alta, cobro amb IVA tot i ser agnòstic i
patrocino una ONG que no recordo a quin món ajuda.
Si
em reparteixen una bona picossada, puc fer-me l’hipnotitzat passejant per la
corda fluixa o em puc deixar escapçar en mil bocins, sempre i quan hagi fet la
digestió, és clar.
Si
l’artista no es grata gaire la butxaca, llavors, per exemple, puc no posar el
matalàs allà on toca; no agafar amb prou força una corda; o aixecar, sempre
sense mala intenció, el tapet mentre s’està fent un truc de màgia. En
definitiva, petits descuits amb tràgiques conseqüències.
Ara
bé, si no me’n volen donar ni cinc, llavors entra en escena el meu advocat, un
malabarista de les querelles, un equilibrista de la Llei. Assegut sempre a la
fila del darrera, menja crispetes dolces ordenades per colors i somia en
judicis kafkians.
Recordo
una ocasió en la que una Companyia Internacional no em volia pagar res, i ell
solet va aconseguir el 50% dels beneficis del dia i que a més em convidessin,
durant tres anys consecutius, al sopar d’empresa tot i tenir la seu a Singapur.
Malauradament,
massa vegades em trobo amb voluntaris que en tenen prou amb uns copets a
l’esquena o amb un aplaudiment de la concurrència, el que representa una
competència d’allò més deslleial.
