Extraescolars

I una nit de tarifa reduïda, vaig quadrar les activitats extraescolars:

A l’hora dels escacs aprofitarien per berenar. Per prevenir ennuegaments, el dia que juguessin amb les blanques l’entrepà seria de botifarra negra, i a la inversa. Això evitaria la típica confusió d’amenaçar el rei rival amb un tall de botifarra, una variant del joc que fins al moment no es contemplava ni en els cercles escaquistes més progressistes.

Durant els trajectes practicarien esgrima, amb les finestres pujades, el cinturó posat, i degudament asseguts a la cadireta homologada. Jo per si de cas, faria testament per si m’arribava algun touché perdut.

Entre les classes de piano i judo no hi havia gaire temps. La solució seria tocar amb el quimono posat. Aquesta vestimenta els seria molt útil, ja que imposarien cert respecte al professor, el qual aniria amb peus de plom a l’hora de fer repetir qualsevol peça de Bach sols pel fet d’equivocar-se en unes poques tecles.

Els dijous quedarien perfectament quadrats si el professor nadiu de xinès mandarí s’avingués a entaforar-se dins d’un tutú per participar a les classes de ballet. Així, mentre realitzessin exercicis a la barra aprendrien sinogrames orientals, imprescindible per desxifrar tatuatges de futurs maromos i maromes.

La combinació anterior permetria alliberar una hora del divendres, i això m’encaixava amb l’activitat d’ukelele iogui. Dominant l’instrument podrien, amb 30 anys, dues carreres i tres màsters, composar cançons sobre la precarietat laboral i el canvi climàtic, alliberant de passada les cervicals amb la postura del gat.

Els dimecres, que quedava mitja hora penjada, i com la parròquia ens anava de passada, els vaig convertir al catolicisme. D’aquesta manera completava totes les tardes. Això sí que es podia considerar un miracle!

Col·leccions

Un dia es van acabar les vacances. I l'endemà, atrapat per la rutina, vaig decidir començar una col·lecció.

El quiosquer em va rebre parapetat rere muntanyes de primers fascicles, amagat com si es tractés d'un testimoni protegit. A cau d'orella, em va recomanar "L'Edat de Gel", no pel seu contingut sinó pel volum de l'embalatge, que li feia tanta nosa que l'obligava a estar-se amb les cames arronsades tot el sant dia.

Amb la primera entrega, a preu de bolívar veneçolà, m'emportava de regal un ullal que pesava gairebé mitja tona, a més d'un relaxant muscular que tot just es va acabar al replà de l'entresol del meu sisè sense ascensor.

Jo sempre havia volgut tenir un animal a casa, tot i que mai hagués dit que seria del període Plistocè. No hauria de treure'l a passejar, però per contra, tampoc em portaria les sabatilles al sofà.

Amb el segon fascicle, ja a preu de bitcoin, el regal es va reduir a un queixal del mamut, que a més ja anava corcat per cortesia de l'editorial.

La inestabilitat familiar anava creixent de forma exponencial a mida que arribaven més entregues.

Al número 43, quan regalaven la pell de l'animal, la meva dona es va plantar. Al·lèrgica al pèl de gat, em va demanar el divorci. Com ja anàvem curts d'espai i necessitava el seu cantó de llit per posar-hi l'altre ullal, que havia d'arribar al fascicle 52, no vaig interposar cap recurs. Va ser un pacte amistós i els advocats de les dues parts, llevat d'ajudar-me a pujar aquell segon ullal a casa, no van haver de treballar gaire.

Pocs números després, els meus fills també em van abandonar, ja que es negaven a dormir amb una pota de mamut a dintre el llit. S'havien tornat molt perepunyetes, tenint en compte que de petits dormien amb peluixos que feien molta més por.

Finalment, va arribar el darrer fascicle, i amb ell, l'últim pedaç de mamut llanut.

Ara, només calia esperar el setembre següent per començar una nova col·lecció: "Família per fascicles".