Extraescolars

I una nit de tarifa reduïda, vaig quadrar les activitats extraescolars:

A l’hora dels escacs aprofitarien per berenar. Per prevenir ennuegaments, el dia que juguessin amb les blanques l’entrepà seria de botifarra negra, i a la inversa. Això evitaria la típica confusió d’amenaçar el rei rival amb un tall de botifarra, una variant del joc que fins al moment no es contemplava ni en els cercles escaquistes més progressistes.

Durant els trajectes practicarien esgrima, amb les finestres pujades, el cinturó posat, i degudament asseguts a la cadireta homologada. Jo per si de cas, faria testament per si m’arribava algun touché perdut.

Entre les classes de piano i judo no hi havia gaire temps. La solució seria tocar amb el quimono posat. Aquesta vestimenta els seria molt útil, ja que imposarien cert respecte al professor, el qual aniria amb peus de plom a l’hora de fer repetir qualsevol peça de Bach sols pel fet d’equivocar-se en unes poques tecles.

Els dijous quedarien perfectament quadrats si el professor nadiu de xinès mandarí s’avingués a entaforar-se dins d’un tutú per participar a les classes de ballet. Així, mentre realitzessin exercicis a la barra aprendrien sinogrames orientals, imprescindible per desxifrar tatuatges de futurs maromos i maromes.

La combinació anterior permetria alliberar una hora del divendres, i això m’encaixava amb l’activitat d’ukelele iogui. Dominant l’instrument podrien, amb 30 anys, dues carreres i tres màsters, composar cançons sobre la precarietat laboral i el canvi climàtic, alliberant de passada les cervicals amb la postura del gat.

Els dimecres, que quedava mitja hora penjada, i com la parròquia ens anava de passada, els vaig convertir al catolicisme. D’aquesta manera completava totes les tardes. Això sí que es podia considerar un miracle!