Socorristes d'aigua dolça

Un dia vaig necessitar un/a socorrista.

Era dins l’aigua, a la piscina. Repetir de fideuà, i de postres, voler fer els 1.000 metres papallona, va ser temptar la sort. Estava marejat. Veia el socorrista a la llunyania. El vaig reconèixer perquè era l’únic que no es movia. Com no podia cridar (em repetia l’all-i-oli) i el veia potinejant el mòbil, li vaig fer un whatsapp.

Li envio la cara blava. M’arriba el doble tick. Escrivint... Em respon amb el rellotge de sol. Que esperi? Jo, la cara que plora, ell, la que riu, jo la calavera, ell,... la flamenca?

Com allò era més difícil que desxifrar un jeroglífic, vaig passar a l'àudio. Amb l’equip d’snòrkel posat, però, em va ser impossible fer un missatge intel·ligible, a més que amb la reverberació del tub es perdia la delicadesa del meu català central, que passava a ser més aviat xinès mandarí.

Potser sí que l’àudio semblava un ritual satànic, i el contracte del socorrista en cap cas devia tenir una clàusula per salvaments al més enllà. Així que, sense immutar-se, bé, sí, després de reorientar-se el para-sol, em va bloquejar.

Quan ja m’ho veia impossible, va arribar la salvació: finalment, i gràcies al tinder, vaig aconseguir que em fes el boca a boca.

Hipoteca

Un dia em vaig despertar suat, amarat, hipotecat.

Sota el pont ja n’haguéssim tingut prou, però és que estava gentrificat fins i tot el cul (això sí, més cool) del món.

Els trilers de la corbata em van fer jugar: euríbor per aquí, diferencial per allà, i voilà!

Pis, aparcament i traster per poc menys de la meitat del que, diuen, diuen, es va emportar en Millet.

Provar de llegir la lletra petita em va costar 7 diòptries, 8 comptant els interessos.

Em van vendre assegurances per assegurar, fins i tot, les meves inseguretats.

Llavors va arribar la jugada mestra: el senyor banquer, diguem-li, Sr. Escurabosses, m'ofereix un bolígraf, això sí, de 4 colors, i em demana que el provi. Agafo el primer paper que trobo, i hi faig uns gargots, de color lila i verd pistatxo, sense saber que havia signat la meva sentència hipotecària.

Des de llavors, no vaig de festa ni al gimnàs, amortitzo capital,

al meu pis de trenta metres desquadrats,

on el Sol es troba a anys llum,

i on les millors vistes són al davant del televisor.

 

Per cert, el bolígraf me’l van fer tornar. Estava especificat a la lletra petita (de la lletra petita).

Sant tornem-hi

Tot torna.

L'all, la ceba, els bigotis mercuryencs, fins i tot potser les ombreres, això sí, fetes de fècula de patata, etc... (i ja que hi som, Antònia Font).

Han passat dotze anys de la darrera entrada. Des de llavors, el resum és: tenir parella, que em surti alguna cana, tenir un fill, tenir més canes, tenir una filla, ara sí, festival de Cannes, molta feina, escriure un conte dels diables petits del Morell, deixar esborranys més suspesos que la declaració d'independència, etc...

Finalment, després d'un darrer any complicat, i tenint en compte que el psicòleg, per principis ètics, no fa factura, i per tant no me la puc desgravar, prefereixo posar oli (verge extra) a l'Olympia, i tornar a escriure, que és com qui canta, sense desafinar, i els mals espanta.

Engeguem els motors!

Agraïment especial pel seu suport: Ana Romeo i Guillem Carrera.