El procés de Bolonya, al dente

D'estudiants okupant aules que, tot i estar a punt d'acabar la carrera, encara no havien trepitjat; de UAB’s amb més alumnes de nit que de dia; de “sense sostre” matriculant-se d’optatives per lliurar-se de caixers automàtics amb comissions; de mossos d’esquadra impartint càrregues policials com a crèdits de lliure repressió; de rectors guillotinats per estudiantils assemblees facebookeres; de resistència a la bolonyesa per desavinences en la pasta...

de bolonyesos processos en l’endeuto-aturada Europa dels vint-i-tants per facilitar la mobilitat laboral a fi de poder fer cua a l’Inem de Frankfurt, o si hi ha sort, fotocopiar en una submergida empresa holandesa o gestionar la cafetera d’una mafiosa ONG siciliana;

precuinat procés que obligarà els estudiants a fer màsters a preu de campanya Obamenca per treballar i així deixar de viure de la setmanada dels avis, a més de poder afegir una línia més a un currículum comic sans atapeït d'aficions; que privatitzarà les Universitats permetent publicitat entre classe i classe; que millorarà la incorporació de l’estudiants al món laboral, aprenent, a primer curs, els menús McDonalds o, com a optativa, els prestatges d'Ikea; que eliminarà les carreres amb poca sortida laboral, com arquitectura; o que impedirà estudiar i treballar alhora...

...com si això fos possible!

Cop policial a ETA (detenció de Txeroki mentre feia l'indi)

Dilluns passat queia (del llit) Garikoitz Aspiazu Rubina, àlies Garikoitz Aspiazu Rubina, cap militar de la banda terrorista ETA, organització especialitzada en incentivar les vendes al sector automovílistic per tal de fer front a la crisi econòmica, a base de bombes lapa.

Gendarmes i Guàrdies Civils agafats de la mà es presentaven sense trucar a altes hores de la matinada al pis que compartien Txeroki i la seva companya sentimental prop de Lourdes, on de miracle havien trobat un pis de lloguer a meitat de preu del que tenien a Donosti, i que els permetia amb el que els sobrava de l’ajut del govern per a joves emprenedors, deixar bitllets a la safata de missa cada diumenge.

En el moment de la detenció, Txeroki i Cia dormien plàcidament contant ovelles que s’associaven a la Kale Borroka. Ambdós anaven armats. Txeroki tenia una retallada sota el coixí, que probablement era la que li ocasionava les molèsties cervicals que sempre l’obligaven a posar-se Reflex dins el passamuntanyes.

En el registre del pis els cossos d’inseguretat van trobar cafè fet, armes blanques, marques blanques, portàtils amb software pirata, i disfresses d’animals en perill d’extinció que els detinguts utilitzaven per passar desapercebuts entre la població civil.

El ministre de l’Interior, Pérez Rubalcaba, s’ha felicitat per no haver estat nomenat ministre d’Economia i també per la detenció de Txeroki, al que tothom, menys la mare de Txeroki, consideren el responsable de tots els comandos de la banda terrorista, ja que era l’únic que tenia trucades gratuïtes el cap de setmana, motiu pel qual els darrers atemptats sempre es cometien els dissabtes que no jugava l’Atlhetic per la tele.

... Avui que fins i tot els etarres en crisi s’escapen en bicicleta emulant Indurain, l’home que feia menys pulsacions per minut que la Fletcher ...

O-ba-ma (o com la foto-finish de la cursa a la Casa Blanca finalment va sortir fosca)

De maratonianes eleccions al país dels banquers en perill d’extinció i de les hipotecades tortugues N.I.N.J.A. amb tendència a l’Hara-kiri; d’alegria desfermada a les files demòcrates: afro-ameriyanquis sense ritme que no saben jugar a bàsquet, latin-kings tartamuts amb estudis hip-hopencs, maquilladores de Hollywood divorciades del fill de Bin Laden i simpatitzants de la ultra-dreta amb greus desequilibris de tolerància, tots ells regalimant felicitat waltdisneyenca en veure’s alliberats de la dinastia Bush.

Per contra, decepció al bàndol republicà, que celebrà la derrota a les urnes coronant amb guillotina el rei de les patates, Mc Cain, condemnat a fregir-se durant 4 anys a l’oposició després d’obtenir uns resultats electorals que l’han situat al nivell del partit anti-taurí de Minnesota de Mar.

Amb anuncis més llargs que la trilogia del Senyor dels Anells; amb un discurs que a alguns experts recordava Martin Luther King i a d’altres a M. Burger King; i amb un eslògan que passarà a la història (però que ara no recordo), Obama ha aconseguit fer realitat el somni d'anar a viure a una casa aïllada amb jardí i llar de foc i no haver de patir per triar el color de la façana.

Mentrestant, l'antic llogater d'aquest pis de protecció oficial buida les prestatgeries de sudokus sense resoldre, de llibres d'auto-ajuda i de manuals per atacar preventivament en 10 lliçons, mentre espera el seu comiat per poder-se dedicar plenament a les tasques d'ayatollà en una mesquita de St Petersburg.

Nosaltres esperarem que els socis del K K Klan o d'altres col·lectius progressistes no rebin el nou president a la manera kennedyesca...

Tots Sants?

Avui que les castanyeres sense afaitar i amb pèl de vellut del Zara han deixat pas a estudiants de secundària de tirada carbassenca i doctorands d’ESADE en pràctiques d’empresa temporal i visions de holding castanyer;

Avui que els panellets d’autor amb essència de pinyó i mousse d’ametlla venuts a preu de lingot d’or en els carrers més estrets de la catalana capital woodyallenca i els panellets de supermercat amb regust de pvc per a hipotecats anònims d’estómac embargat han substituït els fets antigament per famílies benavingudes que mentrestant veien la carta d'ajust en cases que com a mínim, no eren dels bancs;

Avui que els cementiris encara s’omplen de vida (tot i no haver-hi res per comprar) per saludar els qui malauradament ja no es podran fer del facebook;

Avui que el mediàtic i consumista halloween fa furor entre els intel·lectuals amb barba de 3 dies retallada cada 2 i entre els accionistes de la Caixa i Port Aventura;

La nit que els morts, les bruixes i el cobrador del frac truquen a la porta amb la mà parada; la nit en la que les carbasses amb espelma d’Ikea són més negres que grogues per efecte Obamenc.

La castanyera... ella també vota l’Obama?

Boletaires (ells també voten l'Obama!)

Exèrcits de metropolitans exploradors televisivament ensinistrats desembarquen normandiament cada cap de setmana en cunetes aviat blaves per emprendre l’heroica tasca d’omplir els vimetencs cistells de Dior d’aquests fongs tan codiciats.

La creixent afició entre la població que tria passar el cap de setmana en familia al bosc amb la intenció d’extraviar la sogra o intoxicar el cunyat i que arriben a ocupar el 100% dels terrenys cohibint qualsevol bolet d’aparèixer en superficie per por a durar menys que una promotora immobiliària ha fet que l’administració es plantegi la possibilitat de construir boscos de planta baixa + 10 a l’estil Corte Inglés per poder donar cabuda a tanta demanda.

El cos de bombers, a més, recomana la prèvia lectura de Hansel i Gretel abans d’endinsar-se a l’inhòspit i facilita un telèfon d’emergència en cas que algú no entengui la filosofía del conte. Tot i així, els valerosos funcionaris amants del zapping, rescaten dia si dia també pixapins que es desorienten en perdre de vista l’asfalt i les parades de metro.

Altres aglomeracions es donen també en els centres d’assistència primària on intel·lectuals massa orgullosos per obrir la guia davant la família reben la extremunció en digerir sense mastegar una dotzena d’amanites phalloides que creien exquisides pel paladar.

De totes formes, sempre quedaran pagesos altruïstes a peu de carretera per vendre, a preu d’or, cistells rebossants perque puguem fer dentetes, de tornada a casa, als altres conductors al peatge de Martorell.

Cris. I?

De directors de banc mal afaitats i amb “traje” de basar xinès que s’estomaquen cada vespre amb d’altres indigents per una plaça en un caixer automàtic de la competència; de llibretes estrella-des i estalvis en forats negres hawkingnians; de Borses foradades sense paracaigudes; de matins josepcunians amb fallides bancàries; de llistes de moro-sos que cada primer de mes impaguen cristianament; de multinacionals que surten a buscar tabac per no tornar; d’empresaris filiprimencs que tanquen la paradeta; d’arquitectes i notaris, pobres de nova generació, que beuen vi de brick per oblidar la gana i les partides de golf en dies laborables; de concessionaris en punt mort; de nacionalitzar caixes d'estalvi fins als pròxims beneficis...

Derbi (tot preludiant la guerra civil catalana)

Cronologia dels fets:

A les cinc de la tarda hi ha una convocatòria massiva dels Boixos Nois a les fonts de Montjuïc per escoltar versos recitats de Miquel Martí i Pol.

Al cap de poca estona de començar les lectures apareixen els mossos d’esquadra avisats per un vianant indignat amb la pronuncia de les fricatives sonores per part de la veu en off.

Els cossos de seguretat dissolen la concentració, i acompanyen agafats de la mà els radicals del F.C.B. fins les immediacions de l’estadi Olímpic. Pel camí, aquests mengen pipes i llencen les closques a terra, deixant caure de tant en tant alguna que altra bengala i mina anti-persona.

En arribar a l’estadi els cossos de seguretat de l’Espanyol informen de l’existència de Boixos Nois carregats de bengales, d'altres armats amb cetmes i munició diversa, dos F-16 amb l’escut del Barça sobrevolant el camp en actitud hostil i una parella de Boixos amb ulleres de pasta i el País sota el braç. Els mossos no s’ho pensen dos cops i obliguen aquests dos últims a abandonar Montjuïc per anar a veure un partit sencer de 3a regional com a mesura cautelar.

Tot i la negativa de l’Espanyol a deixar accedir els ultres culés al camp per portar calçat esportiu, el cap dels mossos obliga el club a donar-los pas argumentant que aquella és l’hora de fregar el carrer i que ningú respon de la senyora de la neteja.

Els controls exhaustius del personal del club blanc-i-blau, assistit per gossos pigall, donen els seus fruits: trenta katanes, dos rifles, un accelerador de partícules i 2 caixes de cebetes a punt per explotar, a més de 10 litres de llet xinesa en pols per a fer cafès amb llet.

Comença el partit.

Els seguidors del Barça, situats en una graderia superior a la de l’Espanyol, s’entretenen llençant avions de paper amb la punxa afilada apuntant els gots de cervesa sense alcohol dels seus eterns rivals. Quan s’acaba el paper, i sense cap previsió per parts dels homes i les dones del temps, comença una calamarsada de bengales que obliga els seguidors espanyolistes a treure el paraigües i la roba ignífuga.

Empipats per no haver-los llençat bengales blaves, els pericos arrenquen les tanques de separació entre aficions per anar a reclamar els danys i perjudicis en els seus polos Burberry.

Mentrestant, l’àrbitre segueix entestat en xiular el partit amb els ulls tancats.

Les celebracions dels jugadors del Barça encenen (més?) els seguidors espanyolistes. Quina culpa té Piqué que la seva àvia, a la qual dedicava els gols, es trobés asseguda darrera d’uns Boixos que vestits amb bata blanca preparaven una dissolució sulfúrica per hidratar els seguidors rivals?

Finalment, i gràcies a una gravació amb telèfon mòbil des de l’altre punta de camp, es van poder detenir 5 píxels acusats dels llançaments de les bengales, mentre Joan Laporta, a tribuna, repetia una i altra vegada: al Camp Nou, si no van afaitats, jo no els deixo entrar!

Tornada a l'escola

Tot i viure a 100 metres de l'escola, la mare t'hi porta amb cotxe. Es veu obligada a aparcar a 200 metres de l'edifici, i en enèssima fila. No té por de rebre cap multa, ja que un comitè de l'AMPA s'encarrega cada dia de lligar l'urbano a una farola. Aquest, resignat, enyora els temps de pràctiques netejant el reactor de Vandellós II. La mare et dona la motxil·la. Pesa bastant, el suficient per enfonsar les teves bambes noves a l'asfalt: l'enciclopèdia catalana amb tapes dures, el Quixot amb Arial del 36, un motor dièsel a peces i un brontosaure disseccionat, a banda del miler de llibres de text, composen la part del saber que, tot i que el "refranyer" digui el contrari, ocupa "lugar". Els llibres estan forrats amb aeronfix, d'aquell que asseguren que es pot treure i posar, com uns pits de silicona. A casa no sou dels que forren amb una bossa del supermercat i cel·lo (aquests haurien de fer treballs forçats). Enmig de tanta cultura, un bimbo amb nocilla comprimit de tal manera que seria possible enviar-lo per correu postal, embolicat en l'ecològic paper de plata, i una bata de ratlles que al seu dia ja va heredar el teu avi. Com si fos impossible millorar un disseny realitzat per un militar en depressió.

Fira de teatre al carrer de Tàrrega

l'11 de setembre, diada nacional al pais sense finançament, s'inaugura la 28a fira del teatre i l'aglomeració de Tàrrega.

De dimecres fins diumenge desfilaran pels carrers de la capital del neo-hippisme adulterat de Tous i gos de pota negra i el punkisme transgressor Calvin Klein i hàmster amb pedigree, multitudinaris rius de gent que degustaran intel·lectualment els espectacles de la nova temporada 08/09, marcada per la moderació econòmica, obligats a congelar el nombre de pilotes per fer malabars i suprimint la corda fluixa en els espectacles de corda fluixa.

Psicològicament preparat, el públic a-insistent, disfrutarà de llargues cadenes humanes (altrament cues) que el conduiran, després d'una eternitat, a recollir una entrada per poder repetir la grata experiència cuística per, finalment, adormir-se en un espectacle vingut de qualsevol racó del món per filosofar sobre l'existencialisme del lemur i la impermeabilitat de les bosses de la brossa.

D'altra banda, els potentats que encara gaudeixen de cert estatus social i que suporten la crisi econòmica deixant el periquito sense caviar per esmorzar, disfrutaran, o almenys ho diran després, d'espectacles a preu de Teatre Nacional que faran les delícies dels mateixos actors, que almenys durant quatre dies, podran repetir de pa al restaurant.

Si més no, sempre ens quedaran les zones reservades a artistes vocacionals que, sense dir-ho als papes, compaginen els seus estudis de postgrau a Esade amb els malabars; els que mai han entrat a la cuina i aqui en canvi s'aguanten tota una vaixella a la punta del nas, o els que es paguen les classes de vela amb la venta de cerveses que, com a poc, es troben a temperatura d'ebullició.

Col·leccionables

Setembre,

el mes en el qual els quiosquers s’unten de vaselina per poder introduir-se en els seus xiringuitos, okupats per primers fascicles a preus de saldo però amb un increment hipotecàriament exponencial que pot obligar a vendre el fill per pagar la darrera peça de la vaixella Ming del Barça, d’esperpèntics col·leccionables creats per ments malèvoles d’aparença post-moderna en psiquiàtrics de tercera categoria, orientats especialment a persones d’inèdit gust i amb l’autoestima arran de terra, frisosos d’aconseguir, entrega rere entrega, la infinitat de peces que completen, si hi ha sort (i si l’editorial o l’interessat no han fet fallida abans), un objecte que, sent benèvol, es pot qualificar d’inutilitat integral, i que, finalment, acaba ocupant el buit que, en la darrera discussió de parella, va deixar un plat que anunciava “Recuerdo de Teruel”.

De vacances

Fins l'1 de setembre! Bon estiu

Anar de rebaixes (que a Catalunya en diem portar l'Estatut a Madrid)

Temporada de rebaixes; quan els aldolfosdominguez i d'altres delinqüents es converteixen en ONG sense ànim de lucre; quan els comerços obren 24 hores al dia per atrapar fins i tot a sonàmbuls compradors; quan els stocks de temporada fan olor de naftalina i recorden Lluís XIV; quan les úniques talles disponibles estan reservades a espècimens dignes d'estudi darwinià; on per desxifrar el preu d'un producte cal doctorar-se en exactes; de muntanyes de roba d'altura everèstica on, per triar i remenar, es necessita bombona d'oxigen i fer nit en camp base; quan per trobar una parella de mitjons idèntics cal l'ajuda de la C.I.A.; quan les llistes i els límits de pressupost s'esvaeixen a la primera prestatgeria, en un futurible fons d'armari de posterior donació caritativa; quan clientes atrinxerades en emprovadors tipus loft resisteixen l'atac de gent de cronometrada paciència; on discotequencs segurates frisen per sentir l'arc detector per posar en pràctica el màster en diplomàcia russa; quan arribar a caixa mereix el diploma de peregrino; quan la targeta de crèdit no passa tot i estar al límit de l'anorèxia...

Quan la paga doble acaba penjada d'un armari.

Fórmula 1

Aquest és el circuit que des de sempre se m’ha donat millor, i que m’ha permès arribar fins al dia d’avui sense conèixer l’hospital de la ciutat. Conec cada revolt, cada recta, cada espectador, amb les seves dèries i misèries, conec la filla del senyor del banderí de quadres, els plats del menú de 6€ del restaurant... Res no se m’escapa. El meu equip m’ha aconsellat, pel bé de la meva família, que aconsegueixi algun punt si no vull pilotar properament un autobús de comiat de solter/a.

Els entrenaments oficials han anat prou bé, i he pogut subornar el cronòmetre per obtenir la pole position, però incomprensiblement la organització m’ha penalitzat per no haver omplert correctament el full d’inscripció al gran premi, relegant-me a mi i al meu monoplaça a la darrera posició a la graella de sortida, per la qual cosa sembla del tot innecessari que em col·loqui bé el retrovisor.

Els nervis acompanyats d’un casc heredat d’un avantpassat “jíbaro” em provoca una pressió al cervell comparable a la que pot tenir normalment G.Bush resolent una regla de 3.

Vermell passió...groc canari...verd pistatxo...comença la cursa:

Revolt a l’esquerra...revolt a la dreta...un pont sobre un riu on pasturen turistes japonesos...ara m’aturen uns pagesos que s’estan manifestant contra els mateixos pagesos...ara el circuit tallat per les obres de l’ave, que disculpem les molèsties, que estem treballant per vostè...

Després de poques voltes he recuperat uns quants llocs, gràcies en part a que tres pilots han aprofitat una ajuda del govern per jubilar-se anticipadament i un quart ha rebut la trucada de la seva dona demanant-li el divorci i ell ho ha anat a celebrar al bar del circuit entre deprimits mecànics de carrosseries de segona fila.

Amb l’alegria de la remuntada m’he oblidat d’omplir el dipòsit i ara vaig en reserva. Paro a boxes però trobo un cartell escrit a mà per algun dels meus mecànics que posa “Esmorzant. Tornem en 30 minuts”. Com no puc perdre temps poso benzina amb els glamurosos guants de plàstic i me n’adono que m’he deixat la targeta solred i després passo pel túnel de rentat sense recordar que els monoplaces no tenen sostre ni finestres, i finalment poso aire a les rodes i a una nina inflable amb estudis de copilot/a.

Surto de boxes i comprovo que al següent revolt els mossos han aturat el primer classificat per conduir amb un índex d’alcoholèmia amb dos ceros a la dreta i llençar el paper de plata d’un maternal entrepà a la cuneta.

Al mateix temps el segon classificat ha aprofitat que passava prop del Carrefour per anar a fer la compra del mes abans que el banc procedeixi al succionament instantani de la seva nòmina.

Per un moment em poso en primer lloc, i em sona el mòbil, l’agafo i és el meu contable que pregunta quina casella marca, la de l’església o la de les ong, i jo li dic que decideixi ell, que per això cobra, i de fons sento la meva dona, però jo vaig a la velocitat de la llum i no vull ni pensar en com encabir 2 banyes de bou watusi africà dins el casc.

Es fa de nit i llavors me’n penedeixo d’haver preferit la tele amb dvd abans que els fars, però continuo pel circuit a les palpentes i finalment, després de derivar durant dies i nits sense tastar res, apart d’algun tros d’aleró, arribo finalment a la recta d’arribada en primera posició.

Creuo la línia de meta i el pintor s’emprenya perquè està acabada de pintar, i aixeco les mans en senyal de victòria i em treuen 3 punts del carnet de conduir, i no trobo lloc per aparcar i l’he de deixar en càrrega i descàrrega i són les 5 de la tarda i els urbanos no ho entenen i després d’una entrevista per Al-Jazira pujo al podi però el número 1 està a la planta soterrani, dos pisos per sota del 2n i el 3r classificat, i em donen xampany de Castilla La Mancha i ve una noia rossa i m’abraça i em penja del coll una corona de flors on hi posa “No t’oblidarem”.

La platja

Platges...

...d’atapeïdes sorres on estirar-se sardinament en tovalloletes de les mans.
...d’albins turistes nord-europeus kafkianament convertits en crustacis decàpodes dendrobranquiats “rojo Burdeos” esperant mudar la pell.
...de nudistes cap per avall aficionats al golf.
...de musculats cossos en farmacèutics gimnasos amb matutanics tatuatges.
...de famílies nombroses en furgoneta de mudances i règim de pensió complerta.
...de senyores enjoiades sota umbrel·les amb passi VIP.
...de xiringuitos sanitàriament oblidats on degustar arenosos entrepans i paelles marineres de cadena de muntatge.
...de banderes daltòniques i socorristes curts de vista abonats a monàrquiques trones i uniformes davidhusseldorfians.
... de banys en mars de meduses i compreses...
...de nadals i federers amb la xarxa tirada...
...de joguines inflables per superdotats pulmonars...
...de protectors solars de factors incalculables...
...de vendedors cremats amb productes de primera innecessarietat...
...de dutxes al punt de sal...

“...Si a la platja vas
Si a la platja vaig
Si a la platja anem...” A.Pla

Arriba l'estiu

Després de resistir la Granja Fristail, el Woodstock petroquímic, primer dels macrofestivals estiuencs del país:

Obligada indumentària festivalenca, és a dir, mitja dotzena de rastes LLONGUERenques i samarreta de ratlles CUSTOnianes (tanga Calvin Klein (o Kalvin Clein) a banda);

Abonament a preu de llotja GASPARenca al camp del Barça i polsera “res inclòs” per accedir a fortificades presons musicals de ritmes tropicals & segurates jamaicans;

Prats atapeïts d'individus amb estudis pasturant intel·lectualment entre herbes aromàtiques importades del terrat de casa;

Finestretes per fer el “change” en moneda casolanament inventada (com l'€) d’instantània devaluació sense devolució (com l'€) per consumir, en barres quilomètriques, espumes amb essència de cervesa servides per cambrers comaetílicament eficients en gots apològicament reciclables de difícil reciclatge;

Restaurants a l'aire lliure on degustar, tecnoemocionalment, kevins bacons esferificats amb formatge lamental i pa d’ahir, o creps enrrotllats a pites ensenyant cuixa;

Grups d'ascendència bobmarleyesca amb accent "passeig de gràcia" i dj’s matinaires sense cognom punxant amb ulleres de sol i de pasta per a públic amb medicació;

Zones d’acampada d’homologada ergonomia i skyline estalagmític per dormir en tendes de muntatge precoç;

En definitiva, de festivals musicals d'estiu amb dillunsos de baixa laboral.

Omplir el dipòsit (Ple. Dièsel Moet Chandon, siusplau)

Avui que davant les benzineres es fan cues exponencials de durada aproximable al període Pleistozè; que els treballadors van escortats per una representació de cada cos de seguretat de l'estat formant pilar casteller, folrat i (sobretot) emmanillat; que enlloc de manguera i guants de plàstic, s'utilitza decantador (i guants de plàstic) per abocar combustibles gran reserva amb denominació d'orígen; que per omplir el dipòsit (aviat en perill de sequera) cal fer-se una hipoteca (una altra?); avui que picats piquets informatius obliguen a kit-katejar a rossegadors transportistes amb ànims de lucre; que als supermercats s'esgoten les existències existencials, les caixeres esgotades, i les piles alcalines i els xiclets d'arran de caixa...

Avui que només em queden per vendre 3 moneders falsificats de Tous...per manca de previsió.

La cuina catalana al s.XXI (o un pas més enllà de la pastilla avecrem)

Arribo al Bulli 25 anys després d’haver demanat taula per 2, quan la meva ex-mitja taronja i jo, enamorats, vam reservar un sopar romàntic per celebrar els nostres següents 25 anys.
Avui, un quart de segle després, assisteixo al sopar amb l’advocat que em gestiona el meu tercer divorci i que em planxa les camises, mentre la meva primera ex-mitja taronja, avui taronja i mitja, gaudeix de la meva pensió mensual en una platja del pacífic.
Paro atenció en trobar detalls que reforcin les tesis de Santi Santamaria sobre la cuina molecular o tecnoemocional de Ferran Adrià i dels seus deixebles, i observo:
En primer lloc se m’acosta un cambrer, vestit amb bata blanca i guants de làtex, que m’acompanya a la taula. Agafo la carta, que no és més que una successió de fórmules a partir d’una taula periòdica d'ingredients. El cambrer em demana si ja he formulat. Assenteixo amb el cap. Sulfat de virutes de fua, hidròxid de carpaccio de vedella i per beure, bromurs del Priorat. Em rectifiquen la vinagreta del segon plat per una a base de trinitrotoluè, molt més adequada, i que asseguren que al cuiner, al que anomenen Panoràmix, li surt de meravella.
El dubte en escollir el postre no me’l resol el cambrer, i em convida a consultar-ho amb el/la farmacèutic/a.
Finalment, 100ml de cafè en pipeta i 200 mg de pur habà.
A l'hora de pagar el cambrer em porta la fórmula, una successió de zeros tan llarga com una cadena d'hidrocarburs, i que neutralitzo amb la meva targeta de crèdit evaporant una part considerable del meu compte corrent.
Degut a l'excés de reactius durant el sopar, en un control d'alcoholèmia em volatilitzen el permís de conduir.

Eurovisió 2008 (o el 52è intent d'enfonsar la música sense aconseguir-ho)

La nit del 24 de maig de 2008 em trobo assegut davant del televisor moments abans que el representant espanyol faci acte de presència a l’escenari d’Eurovisió, el festival anual on brillen, per la seva absència, la qualitat musical i el joc net.
Els intents de sabotatge i les múltiples amenaces de bomba reivindicades per organitzacions per la defensa de la música han obligat la organització a contractar un dispositiu de seguretat que vetlli per impedir l’accés al recinte de qualsevol persona o animal que tingui estudis de piano o porti ulleres de pasta.
Després de fer zapping i gaudir d’uns minuts d’interferències en d'altres canals municipals, torno al festival. Acaba d’actuar per part d’Àustria un ventríloc afònic que ha aconseguit desafinar tant que el ninot que portava ha acabat fent-se l’hara-kiri davant les càmeres sense tan sols fer ni testament.

Arriba el moment esperat. El presentador anuncia la cançó espanyola; segons ell, un homenatge a Pau Casals quan l’any 1958 va interpretar per a les Nacions Unides “El Cant dels Ocells”, la cançó que avui dia serveix per anunciar traspassos definitius a l'inici dels partits de futbol.

Comença la cançó, i apart de plantejar-me diversos interrogants sobre la necessitat de l’existència de l’espècie humana, em costa imaginar Pau Casals, violoncel en mà, tocant “El Cant dels Ocells” amb la punta del nas, ni que sigui per prescripció mèdica.

La lletra de la cançó espanyola ha obligat a intèrprets i traductors amb una capacitat intel•lectual inferior a 250 a demanar excedència i preferir encarregar-se de la traducció al xinès de la biografia d'un pingüí de l'Àrtic amb lletra parkinsoniana.
La melodia, d’altra banda, sembla del tot indicada com a fil musical en paradors de vacances hitlerianes com per exemple Auschwitz, i la coreografia agafa aires de desfilada militar a la Plaça Roja. El millor de la cançó, que no dura eternament.
En acabar, doncs, i en sentir aplaudiments de la platea en comptes de soroll de copes brindant amb cianur, només em ve una cosa al cap: esmicolar el televisor de plasma que pago a “La Caixa” a raó d’1 euro al dia durant les meves 7 gates vides.
Sort en vam tenir que els russos van plagiar una cançó de cd de benzinera nord-americana.. (homenatjant la fi de la guerra tèbia).

I pels que creien que Espanya guanyaria...la lluna (i que els reis són els pares)

Somiers o com adormir-se veient la tele

Dimarts s'estrenava a TV3 "Somiers", un programa dedicat als somnis (i amb bso del per fi reconegut J. miquel Oliver). Aquella nit jo vaig tenir aquest:

...Aparec únicament vestit amb un barnús amb els colors del Betis al capdavant d’una
mani anti-transvassament. La pancarta, escrita en àrab i amb cursiva times new roman, duu el lema pagui’n 3 i emporti-se’n 2. Els manifestants duen escafandres i sembla que s’entenen en francès. Caminem sense qualificar-ho de miracle per sobre les aigües del riu Ebre, que baixa d’un groc lilós. De tant en tant apareix un salmó fumat nedant a contracorrent, o una truita de patates congelada de l’Àrea de Guissona. Hi ha tants manifestants que a partir dels 500.000 els demés són clicks, per manca d'espai. Fins i tot n’hi ha que han d’esperar-se fins al següent somni. De sobte apareix un guàrdia urbà disfressat de guàrdia urbà que ve a fer el recompte. Duu una calculadora solar sense saber que aquest és un somni sense sol. Fa una ullada i apunta: 25 manifestants, entre ells 12 divorciats, 3 capellans i un nen amb 4 dioptries. Els representants sindicals i els polítics porten banyes al cap, tenen la cara vermella i fan pudor de sofre, per la qual cosa són condemnats a tancar la comitiva i recollir selectivament les deixalles dels que van davant. L’obligat megàfon de manifestació el monopolitza una rossa despampanant que respon al nom de Montserrat Caballé i que crida “a por ellos” a l’octava potència.
Arriba el seguici a Barcelona, on comprovem que s’està celebrant la primera guerra de l’aigua de boca. Cubells, bidons, mangueres...tot val. El nivell d’aigua frega les torres de la Sagrada Família, que finalment cedeix i se’n va a terra mentre apareix un rejovenit Gaudí amb els plànols d’un centre comercial. A la Plaça Sant Jaume comprovem que el palau de la Generalitat és ara un McDonalds. Demanem pel president de la Generalitat, que vesteix de Ronald. Ens rep en un jacuzzi improvisat a la fregidora de patates. Alguns no resisteixen el calor, es desmaien i Ferran Adrià, que pelava patates vestit de militar allà al costat, els esferifica convertint-los en un happy meal de 600€. El president nega que hi hagi cap transvassament preparat, però de fons se sent públic de sit-com morint-se de riure. Apareixen els crèdits i jo em desperto. Plou.

Alta de línia

Aquest matí he rebut la trucada d’una companyia telefònica sense poc ànim de lucre que volia oferir-me els seus serveis, entre els que destacava minimitzar-me instantàniament el compte corrent.
La conversa ha anat així (transcripció literal):
[1 és l'operadora, en alguna part d’aquest món, o fins i tot de l’altre, i 2 sóc jo, o tu]

Ring...

X – Si?...Digui?... (passa el temps d’un discurs de Fidel)
O – Sr X?
X – Si, jo mateix.
O – L’agafo en un mal moment?
X - No, tranquil•la, tinc uns lladres corrent per la casa fent-me dissabte però ara mateix estic amagat sota el llit amb l’inalàmbric, cap problema...
O – Així que vostè té telèfon a casa?
X - Si, des que van prohibir els repetidors de senyals de fum...
O - I internet?
X – En tenia, però ara mateix estic veient com els lladres estan posant el router al sac.
O - I televisió per cable, que en té?
X - No, ara només gaudeixo del cable. Des que em vaig canviar de pis que vaig haver de regalar el televisor perquè no em cabia al menjador.
O – I en voldria tenir?
X – de què, de menjador? de fills? d’un pis a Marina d’Or?
O - No, de televisió per cable.
X – Depèn. Fan molts anuncis?
O – Gairebé mai.
X – Així no m'interessa, gràcies.
O – Doncs sap que pot veure més de 100.000 canals de cuina, incloent un en esperanto? I sap que hi ha canals de notícies controlats per cada partit polític, fins i tot el de la marihuana, que només emet de nit? I sap que hi ha més de 10.000 canals d’esports?
X – Mira, doncs per veure el futbol...
O – Ho sento, però de futbol no n’hi ha cap, ja se sap, poca demanda. Això si, de billar americà en tenim 3.256.
X – I això quin preu té, amb IVA, notari y Euribor inclosos?
O - Miri, per ser dona, divorciada i més gran de 65 anys, li surt per 60 euros al mes. Què li sembla?
X – Canviar-me de sexe em sembla ara mateix una utopia. I si no compleixo cap dels requisits?
O – Doncs llavors li costarà 60 euros al mes. Algun dubte, senyor X?
X – Doncs me’n queda algun. Per exemple, sap quan remuntarà el dòlar? On és Bin Laden? Elvis encara viu?... Em sap greu, senyora operadora pel temps que m’ha dedicat, però és que ara mateix em trobo molt a gust amb la companyia que m’està estafant actualment. Potser en un altre moment.
O – I quan li sembla que serà un bon moment per trucar-lo, sr X?
X – No ho sé, potser esperem a que es desfacin els pols... Això si, truqui al vespre, si no li fa res...
O – ...quan es desfacin els pols...al vespre. D’acord, ho he apuntat. Moltes gràcies per tot, sr Y.

Si...H2O = tocat i enfonsat...llavors portava aigua a Barcelona

Mentre la Xina encara tremolava com un flam comunista per efecte dalailamenc, al festival de Cannes, un geriàtric Indy Jones emprenia el viatge imsersenc per Benidorm a la recerca de la taquilla perduda. W.Allen, d'altra banda, mostrava encara símptomes de deshidratació 1 any després d'haver rodat "Vicky, Cristina, Barcelona", la història d'un torero aficionat a la pintura i a la poligàmia que passava els dilluns a la masia insultant els jugadors del Barça.
Diumenge, després que els partits del govern es juguessin a cara o creu la seva participació a la manifestació, la gent de les terres de l'Ebre sortia al carrer, paraigües en mà, peregrinant amb el sant-nus anti-mini-transvassament, antic tub extractor de cuina de menú, mostrant certa insolidaritat envers els compatriotes barcelonins amants de les capbussades, sense compadir-se ni tan sols per la sequera que s'arrossega, per exemple, a can Barça.
I mentrestant plou a bots i barrals a tot el país. Però tant fa, ja que ara, a més, arriben vaixells francesos carregats d'aigua potable a preu de port esportiu per omplir piscines a ritme de multa municipal.

Avui queien quatre gotes quan he mirat per la finestra.

Singing in the rain (o la possibilitat d'e-mular l'engripat Gene Kelly sense sortir del país)

Les tripartides pregàries a la moreneta (verge de rostre banyat per Sols ultraviolats en dermoestètiques corporacions) han fet efecte.

De res servirà doncs que empreses amb fòbia a l'aigua per por a veure encongits els seus beneficis, amaneixin el cel amb sulfats de plata procedents d'avionetes de camuflatge per dispersar, a la manera dels anyorats "grisos", una estratosfèrica manifestació cumulonímbica que a hores d'ara ocupa el cel del país i que no té intenció de finalitzar.

Podrem doncs estrenar el paraigües, aquell artefacte heretat d'avantpassats viscuts en èpoques diluvials i que ocupa un lloc preeminent en armaris empotrats, al costat de panificadores, cintes de fer footing i iogurteres desnatades.

Això si, els menuts de la casa (menors de 40 anys) hauran de passar per la Wikipèdia per esbrinar el funcionament de l'enigmàtic instrument que en èpoques torrencials feia les delícies de senyores acabades de "permanentar" en perruqueries de revistes de divulgació científica.

I tot l'aiguat cau mentre embarquen els primers vaixells des de Tarragona cap a la saharaui capital del país carregats d'ampolles reomplertes solidàriament i amb denominació d'origen.

Encara plou.

Operació tornada

Caigut del cel, el nou ministre de treballs manuals, en actitud ryanairenca, companyia de low cost i infinites condicions, ofereix viatge d'anada i NO tornada als immigrants que, després de gaudir d'unes vacances al país, amb pulsera (i cadena) 24h en hotels per construïr, vulguin tornar als dinars de diumenge amb els sogres al país d'origen, en previsió de cues inèmiques de caràcter dragonkhanesc a l'estat espanyol i gràfiques d'aturats que farien les delícies dels que calcen peus de gat.

Baguette (de supermercat) sota el braç, marxen els nouvinguts finiquitats per l'explosió de la bombolla immobiliària.

Després de flirtejar hipotecàriament amb directors de banc d'interessos variables per comprar un habitatge en poblacions d'impossible pronunciació (sense vergonya), per poder reagrupar familiarment mitja nació en 30 m2 i posar en pràctica l'après després d'emular el film dels Marx; després d'aconseguir papers en funcionàries delegacions governamentals d'esmorzars de 7 hores; de rotular "Locutori Públic: El seny i la rauxa" tot i escriure de dreta a esquerra i no tenir l'ESO acabat, i de resar en polígons industrials mal orientats, tornen almendrament els paterencs turistes a les seves llars per emmarcar nostàlgiques nòmines de galàctic futbolista.

Avui tampoc ha plogut.

Viatge a Tunísia

A falta d'algun petit retoc...

http://tunisia2008-3alcub.blogspot.com/

Futbol...futnobol

Plora pensant en un futur de menú de 6 euros el bacònic president de lloro a l'espaldinha mentre implora el tècnic de permanent la seva permanència en veure's en una cua INÈMica amb tendència immobiliària a l'infinit, destronat de la seva jamaicana banqueta per l'aterrada del jove ex-astre qatarenc d'estalviadora família i amic de calimotxenc llach. No plora el "Déu" blaugrana, de DVD de benzinera, que contempla a toc de jembé el desastre mentre entafora en maletes de triple fons els 10 milions d'euros l'any musculats en gimnàs de matrícula gratuïta.

Tv3, després que la representació futbolística al teatre dels somnis acabés pitjor que l'òpera "Nord Oest" al teatre Drubrovka de Moscou l'any 2002, en la que uns acomodadors txetxens van irrompre a la sala armats fins a les postisses després d'haver sentit tossir i desembolicar caramels d'eucaliptus reiteradament, tot i estar prohibit per actors egocèntrics, estudia canviar la graella per wok i suprimir un TN que sense Barça no té sentit ni sols sigui per parlar d'un farmacèutic condemnat a cadena perpètua per confondre la gimnàstica amb el magnesi; com si tots fossim perfectes.

Avui han caigut quatre gotes.

Sant Jordi (o el drac que s'empassava les paraules)

Sant Jordi, diada de llibreters neftalínics que espolsant teranyines celebren que un cop l'any, sopen de restaurant; de floristes de la rambla de roses de la paleta pantone, que competeixen olímpicament amb les congelades en restaurant xinès; de senyeres fent-se lloc en balcons a punt de venda, només per particulars; de signatures de llibres blancs per autors mediàtics llicenciats en percentatge; d'erudits exhibint-se amb la darrera tesi hawkiniana sobre Lepe; d'estanteries de dubtós ikeístic muntatge on exposar als amics d'ulleres de pasta el darrer premi Sant ídem fent parella amb la vida d'un galàctic futbolista de 10 olivettiques polsacions per minut; de grans llibres per falcar grans desnivells, de l'última novel·la de Dolce & Gabanna; de polítics capullos fent campanya floral... en definitiva, de cultura catalana importada de frankfurt ( i sucada amb tomàquet).

Al vespre, després de tanta cultura assimilada, i un cop guardats el llibre al prestatge i la rosa en remull en aigua solidària tarragonina, donarem les gràcies a l'inventor de la tele de plasma de 42 polzades i dolby surround per no haver de llegir-nos el partit del Barça - manchester.

I que no plogui (carta als reis blanc i ros).

Lo riu és vida...

La guerra està a punt de començar. El conflicte territorial que pot ocasionar un mini-transvassament per tal de fer arribar aigua fins la font de canaletes, preveient un hipotètic bany de masses championsistes, pot desembocar en un remake passat per aigua de la batalla de l'Ebre, on els bàndols no assisteixin armats sinó carregats amb cantimplores i galledes.

El negre conseller de futur d'igual color, blanc de totes les acusacions, reiterant-se en la seva mania d'introduïr la seva extremitat inferior a la galleda (això si, eixuta pel canvi climàtic), anima els seus companys de les abnegades terres sudenques a abandonar la militància ecosocialista i dedicar-se de ple a l'ensinistrament de camells i dromedaris.
Preveient aquesta desertització, la torna a tocar Mohammed Colom, el qual, després d'haver plantat el pi en continent africà, i convertit a la religió convergent, reparteix receptes de dàtils amb bacon als restaurants de menú paellístic de tota la vida.

Mentrestant, els Monegros es preparen per una operació de cirurgia estètica que els ha de convertir en una exhuberant selva Amazònica ben dotada d'hotels, camps de golfus i piscines, fet que mostra una gran sensibilitat del govern pilaric (de caramel gran) pel tema de l'aigua.

El PP valencià vol portar el tema als tribunals, i ja ha anunciat mobilitzacions per haver d'omplir les piscines dels xalets amb aigua de Lanjarón.

Al final, l'aigua de l'Ebre l'haurà de custodiar l'èxercit espanyol, progre, de bota de xarol i crema antiarrugues per antojo ministerial.

Radio activitat

Mentre Catalunya es distreia buscant els qui omplen les piscines amb aigua amb mineralització dèbil i es dutxen més d'un cop a la setmana, per tal aplicar-los la pena capital, a la central nuclear Fàstic II, la dona de la neteja, d'ascendència hiroshimenca, encerant la sala de reactors, escombra un muntet de molles de pa, colilles de tabac negre i una quantitat considerable d'urani i plutoni amb etiqueta "gran reserva" capaç de deixar calba a tota la població jamaicana, que en no saber en quin contenidor van les deixalles radioactives, espolsa pel balcó.
Aquestes, en depositar-se sobre terra erma provoquen el naixement d'una espècie vegetal mutant que al moment els mestres de la cuina de plat gran i tall petit incorporen a una amanida que ocupa 3 línies del menú.
El conseller de medi ambient, enxampat robant aigua als regants del delta amb cantimplores del decathlon, nega a peu de central qualsevol incidència negativa en els humans, i fa apologia de les nuclears mentre amb els seus 6 braços aguanta el micro, fa ganxet i juga a pedra, paper, tisora.
Els de Greenpeace volien denunciar el cas però no han sabut on havien d'entrar la instància, i han preferit anar a fer un arròs negre al delta i queixar-se al maitre per la poca envergadura de les gambes.

Aigua

El panorama a la city dels que passen la setmana de caputxes liles embussats en carrils estrets a 80km/dia és alarmant. La manca d'aigua provoca problemes als post-moderns artistes d'U de pasta per crear intel·lectualment glassons que flueixin en sangries onassianes per turistes assedegats de gaudí, miró i tot el que superi els 60 graus.

Evitant la paraula prohibida evangèlicament a la 5a província, de gent d'uniforme blau i nus de polipropilè, el govern del qui posa el cap i corona d'espines souvenirment portada de terra santa a mercè de les bases, ha insinuat que es podria ... part del noeístic segre per respondre a la crida humanitària feta des de l'humil barri de Pedralbes per tal de satisfer la 3a dutxa diària en temporada de rebaixes d'estiu.

Tret que els camarades bicingclistes, antics amics del rei tenyit de fogós cognom que va posar el seu monàrquic cap en guillotina ecosocialista després d'obtenir similars resultats que el partit antitaurí a pamplona capital, arribin després de l'enèssima sheeshaa a una solució més sostenible, assistirem al primer ... d'aigua, possible preludi de futures emanacions que al toc de taronja puguin acabar regant camps de cultiu de 18 forats prop de zones rurals de planta baixa i 10.

Propera estació: Tunísia

Bloc tancat per vacances fins el dia de la mona.

Disculpeu les molèsties.

Els russos també voten

A la plaça que ha vist desfilar missils de porexpan, aïllant tèrmicament la guerra tèbia, i on helicòpters amb la ciríl·lica "L" aparquen amb tiquet de zona roja, Lenin, apaisat, hiverna windowsment.
El candidat Medvédev passa el dissabte, dia de re-flexió, comprant roba compulsivament per efecte de l'ansietat als magatzems Gum, sense ni haver-li preguntat a la dona quina talla gasta (ell). El que tampoc sap, i que li estalviaria menjar valerianes a cullerades, és que la resta de presidenciables ja fa estona que fan migdiada a la morgue després de patir tots el mateix accident casolà fortuït.
El diumenge, 109 milions de russos cridats a les urnes disfruten de la festa de la democràcia introduïnt el seu vot directament en una destructora de documents del KGB.
El recompte, doncs, es decideix fer-lo a l'urna que l'hereu de Putin, la nit anterior, ha omplert amb 109 milions de butlletes DIN AO (en clara actitud winraresca) amb el nom de Medvédev escrit a mà per falta de toner a la fotocopiadora.
Les faltes ortogràfiques del filll de Putin s'han encarregat de repartir els vots: el 60% per Medvédev, el 30% per un tal Mevedevéd, un 5% per un tal Me ve de i la resta entre tants candidats com possibles combinacions d'n-1 elements.
Els mitjans de comunicació que no han volgut plagiar el cvitae d'Anna Politkovskaya ja parlen d'eleccions transparents i incolores, davant el silenci dels observadors internacionals, que prefereixen seguir fent snorkel sense tub al fons del riu Neva.
Putin, el president sortint, ha donat la clau i el comandament del tdt al seu dofí Medvédev, i li ha demanat que continui la seva tasca: que Rússia segueixi sent el país amb més somriures per metre quadrat.

A Rússia, serà per urnes... (Lenin)

No country for old men (ho diran per les pensions?)

A can Bardem, el moble caoba de la sala d'estar, refugi de reis de tortell destronats, galls de maig-juny de Portugal i de matrioshkes, que tot i ser russes, s'alinien a la manera de la Índia, haurà de fer lloc al tipus calb de freixenet, d'espasa digna de cavaller de la taula rodona comprada a l'Ikea.
Javier Bardem ha rebut la benedicció de l'Acadèmia dels guionistes emprenyats, amb el reconeixement pel seu paper d'humorista frustrat a "No és país per vells", una peli dels germans del qui cantava Suzanne sota la dutxa.
Bardem ha trepitjat amb força la catifa vermella, propietat d'un marajà daltònic vingut a menys des de l'arribada del biodiesel, que aquest any s'ha cobert per si de cas entraven en escena unes gotes hollywoodenques de repartiment.
Altres actors de la talla S, com Stallone, no han assistit a la vetllada en protesta per no estar nominats tot i el seu paper wc doble capa, a la quarta entrega del qui no notava les extremitats inferiors.
En el minut de glòria a l'escenari, Bardem ha donat les gràcies a la seva mare per haver-li donat setmanada durant més de 40 anys, ha agraït als Coen que el preferissin a ell abans que a Joan Pera i ha demanat la pena de mort, fet que ha provocat l'aplaudiment massiu de la part de la grada que ocupava Schwarzeneger i els fabricants de cadires elèctriques, per al perruquer de la pel·lícula, que va assortir el cap d'en Javier en un dia de permís del frenopàtic.
La pel·lícula, titllada de meravella del cine pels seus productors, pot convertir-se aviat en una saga comparable al senyor dels anells, ja que, si no és país per vells (d'Imserso i matins al sol), ja em direu si ho és per joves..

Fidel

Fidel als seus principis, Fidel arriba al final.
El comandant Castro ha anunciat que abandona la vida política, sense saber ben bé si havia transitat mai pel món de la política.
El motiu és evident: li escau més bé el xandall adidas que l'uniforme militar d'un verd que està passat de moda i d'un tuf de puro que no marxa ni amb aigua calenta.
Cuba ja es prepara per la seva successió. El seu germà Raul ja ha dit que seguirà el camí iniciat per Fidel, i en clara actitud continuista, fa hores extres per aprendre a fumar i empassar-se el fum sense tossir.
En un intent d'assolir la longevitat monologuista de l'avui hereu d'un tal Said Aouita, Raul ha aconseguit, utilitzant com a excusa un pot de ketchup, muntar una conferència de 6 hores ininterrompudes davant la seva família on ha tingut paraules gruixudes per Bush i per tots els americans de cognom Sverovskaya que viuen a Wisconsin.
La seva dona, argumentant que tenia contraccions, ha trucat un taxi i ha marxat cap a l'hospital. El fill petit, utilitzant la molla del pa, s'ha fet un doble a escala natural mentre Raul s'encenia el 23è puro de la tarda i ha saltat per la finestra. L'avi, amb la sortida barrada pel mateix Raul, que a més li havia lligat els cordons de les bambes a la pota de la taula, impotent, ha emulat per duplicat el pintor holandès i s'ha tallat ambdues orelles en senyal inequivoc de protesta.

Fidel ja pot dormir tranquil. Descansi en pau!

Català a Madrid (o com Pompeu Fabra arriba al km 0 abans que l'AVE)

Com un equilibrista de circ, a 100 metres d'altura, amb un elefant carregat a l'esquena i parlant pel mòbil sobre un fil de pescar de segona mà d'una barca del Serrallo d'ascendència africana, el "mas difícil todavía" en qüestions de política l'ha protagonitzat Espe Aguirre garantint que a la comunitat de Madrit, si hi ha suficient demanda, s'obrirà una escola on s'ensenyi en la llengua no cristiana que es parla a uns 500 km, a 3 hores d'AVe o el que és el mateix, a 200 euros d'anada i tornada.
La presidenta no ha especificat si aquesta demanda haurà de superar, per exemple, els 7 milions de persones, cosa que significaria que només protagonitzant un èxode massiu català comparable al dels països on els Estats Units hi posen els peus, es podria garantir la construcció, tampoc s'especifica si en barracons, barraques o entre barrots, de l'escola Josep Tarradellas, com un homenatge dels de la comunitat del calamar entre pa i pa a les moltes nits en que, sense ganes de cuinar, escalfen a la vora del foc els ja clàssics cercles de "2 pi erre" ingredients.
La COPE s'ha pronunciat a favor de la proposta i J. Losantos ja ha fet la pre-inscripció al curs, després de passar pel Decathlon a comprar una motxil·la, omplir-la amb bocates de "Trashorras" i seure a la porta a l'espera del primer dia de classe.
El PSOE haurà de moure fitxa i prometre alguna cosa més inversemblant. Encara queda un mes per les eleccions i el millor està per venir.
Hagan juego, señores o com diuen a Madrid: "Facin joc, nogensmenys!"

Il·legalitzant

El jutge Garzón, conegut per impartir classes de txistulari els diumenges per la tarda a una coneguda herriko taberna d'Hernani, ha decidit, després de tenir un mal dia jugant al poker, en que ha perdut tot el que havia cobrat del cas Pinochet, il·legalitzar tots els partits bascos que no condemnen la violència ni utilitzen el color blau com a fons dels posters del candidat.
Garzón, mostrant el seu cantó més amable, ha convidat la cúpula (sense en francisfor) d'ANB i del PCTB a celebrar els darrers actes de la campanya a l'ombra, i els ha promès que els anirà a visitar un cop al mes i els durà tabac de liar ja preparat.
La resposta a l'empresonament no s'ha fet esperar i la mateixa nit en tot el Pais Basc s'han protagonitzat (per ordre d'aparició) actes de kale borroka. Després d'una pluja d'idees i d'una caixa de txakolín els joves radicals han decidit cremar tots els autobusos que no tenien l'adhesiu de "papá no corras" escrit en euskera. L'ertzaintza ha contraatacat i ha carregat, després d'una pluja d'idees i d'una caixa de txakolín, contra tots els vianants que tenien una lletra "K" al seu DNI, provocant al final que la càrrega s'hagi efectuat contra la mateixa ertzaintza.

Haurem d'aprofitar aquestes eleccions si volem fer el que recomana Maragall, ja que qui sap si el següent que il·legalitzarà Garzón serà el vot en blanc.

Augmenta l'atur

El nombre de parats augmenta espectacularment des de l'inici de l'any, tant com les matrícules en els gimnasos, piscines i altres llocs on l'espècie humana, àvida d'esbeltesa, l'únic que aconsegueix aprimar és la seva butxaca a base de quotes.
L'atur augmenta mentre els funcionaris, des del bar, s'ho miren amb nerviosisme i expectació, i per tranquilitzar-se, allarguen l'esmorzar fins gairebé l'hora de plegar.
L'administració pública, en veure la creixent demanda de la societat per "passar a millor vida" ha enviat una circular per demanar a tots els organismes públics que amaguin els folis, tipex i altre material d'oficina pel perill que suposen els nouvinguts.
L'esclat de la bombolla immobiliària només ha donat feina als netejavidres dels edificis on ha esquitxat, i per altra banda ha deixat al carrer a personal de tota mena, que, el qui està en millor situació, té una parella enganxada al bet&win i als SMS dels matins de Tv3, i uns fills de més de 30 anys que viuen a casa i que devoren un parell de màsters l'any apart de vacances en llocs que gairebé no es poden ni pronunciar.
Per aquestes persones, a banda del salt al buit i posar el cap dins el microones, la única sortida que s'endevina és anar a Andalusia a donar classes de català, o si un és basc i té la sort que no l'han empresonat, euskera.
Això si, si guanya el PP les eleccions, haurà de posar el cap al microones ja que Rajoy no vol sentir ni parlar del català a la Alhambra, argumentant que llavors, l'acudit de "e...difisi" deixaria de tenir gràcia ara que el començava a entendre (que no comprendre).

800 anys

Viure fins als 800 anys ja no és, per algú que no sigui Walt Disney o treballi a l'Eismann, una cosa impossible.
Els científics han descobert que la bata blanca els fa semblar més grassos, i que apart d'això, genèticament es pot multiplicar la vida del llevat (que no robat) per deu (que no per Déu).
Els analistes ja han començat a formular els primers interrogants, i es bescavien 3 interrogants per un entrepà calent i una canya.
Fidel Castro ha demanat ser el primer a modificar-se genèticament, sempre que la substància no doni positiu en un control antidopatge que podria perjudicar la seva carrera esportiva i per tant la seva presència a Seoul 2008.
Moltes famílies es mostren expectants ja que somnien en poder acabar de pagar la hipoteca en vida, i fins i tot poder gaudir durant uns centenars d'anys de la casa (pis, pis-patera, patera) anar de vacances a Marina d'Or, que aleshores fins i tot els carrers estaran edificats, i poder deixar de demanar caritat pels carrers fent-se passar per gitanes romaneses ni vendre cd's pirates.
Als països del tercer món es veu amb preocupació el fet d'haver de passar gana durant tants anys, i els condemnats a cadena perpètua ja han demanat directament la cadira elèctrica, però només si la descàrrega la produeixen amb energies renovables.

En tot cas, no sé si valdrà la pena allargar-ho tant. Total, amb el que donen per la tele...

Mala llet

La llet ha pujat un 30% al 2008. Segons els analistes, molts d'ells a l'espera de judici, la crisi es pot agreujar si el preu del cola-cao sofreix algun increment, cosa que pot significar a la llarga que a moltes llars surti més a compte sucar les galetes de l'esmorzar en gasolina sense plom.

L'augment de preu de la llet ha fet que els ramaders vagin a treballar amb porsche cayenne, no vulguin trepitjar res que no sigui moqueta i que la majoria de vaques ara parlin en francès i no vulguin portar cascabells sinó collars de Tous.

L'increment de preus portarà inevitablement a l'aparició d'un mercat blanc (negre) de productes làctics. Si abans s'amagava la droga dins, per exemple, de pots de llet en pols, ara s'amagarà la llet en pols dins de pots de droga.

La frontera andorrana vigila més que mai, disposant dels més rigurosos controls, tots ells reglamentàriament subornables, per tal d'evitar el pas de llet d'un cantó a l'altre dels pirineus.

Qui vulgui passar d'amagat més de 2 litres de llet semi serà multat, qui vulgui passar més de 2 litres de llet en pols serà torturat i qui vulgui passar una vaca i de resultes d'un "xivatasso" la policia li requisi la sogra enlloc de la vaca, tindrà, a canvi, un viatge de tornada molt més plàcid.

Si el policia que inspecciona, a més, es fa un col·leccionable de veterinària, pot ser que detecti la vaca per ser la que remuga menys de les dues. Això si que serà doncs, tenir mala llet.

Gener costerut

L'escalada de preus al gener és únicament comparable a l'ascensió a l'Everest protagonitzada pel recentment desaparegut Edmund Percival Hillary (que no Clinton, però que si "climbing").
Sir Edmund, des d'aquest gener, s'ha instal·lat en un campament base a l'espera d'un senyal diví per pujar, sense necessitat d'oxigen, al regne dels cels.
Hillary va ser el primer a pujar l'Everest (i a baixar-lo) sense preguntar-li al sherpa en cap moment quant quedava per arribar. Com era el primer que hi pujava no sabia què hi podia trobar així que a la motxil·la s'hi va posar un frac per si allà dalt li preparaven una festa de benvinguda. En arribar al cim Hillary volia trucar a casa per dir que no arribaria a sopar però no va trobar cap cabina que funcionés amb targeta.
Caminar per l'Himalaia, per ell, al final es convertí en un passeig de diumenge per la tarda, i per això Hillary sempre tenia l'esperança de trobar una parada de xurros per poder berenar.
El poble nepalès en general i els sherpas en particular sempre el van tenir en consideració ja que en totes les expedicions Hillary era qui es carregava les motxil·les a l'esquena i duia el sherpa a coll i bè quan s'havia de creuar alguna zona humida.
I és llàstima que ens hagi deixat en un mes de gener perque segurament li hagués agradat fer l'ascensió pel costerut gener.

Rebaixes

Condemnat a 42000 anys i un dia, esperava les rebaixes d'hivern.
El jutge, un tros de pa (sec), li va fer una oferta que no podia rebutjar: li perdonava la darrera tarda si prometia no anar de compres al Carrefour amb la família sinó optar pel comerç tradicional de proximitat.
Ell en principi es va oposar ja que desconeixia l'existència de llocs on comprar sense necessitat d'agafar el cotxe, i va demanar la llibertat sense càrrecs, primer, la llibertat condicional, després, i finalment una reproducció de l'estàtua de la llibertat per posar al jardí. Aquest seguit d'il·lusions pròpies d'un polític van provocar una "ola" entre el públic assistent que va començar l'acusació particular, a instància del mateix jutge instructor del cas.
L'advocat defensor va preparar tè amb menta per tothom, va estendre la catifa i va fer seure el jutge per començar la negociació. Aquest, en arromengar-se per seure, va mostrar sota la faldilla unes nike autèntiques (de les que fan els nens asiàtics durant la 6a hora lectiva), que van agradar tant a l'advocat que no va dubtar en oferir-li, a canvi, 2 plats de macarrons que guardava al congelador.
La negociació va ser llarga i en esgotar les existències van haver de substituir la menta per un "punyat" de dòlars amb els que l'acusat volia comprar la fiscalia, que a més eren falsos i deixaven anar tinta.
El jurat popular va dictaminar, després d'escoltar l'advocat defensor i comprar-li dos parells de babutxes i un tam-tam cadascú, i de veure com el mateix acusat mostrava un àlbum de fotos on se'l veia preparant l'atemptat, i el jutge va dictar sentència: preferia viure sòl que amb la seva ex-dona.
Finalment, el condemnat va ser conduït a la presó de Guantánamo convertint-se així en el primer reclús que hi arribava després d' "un judici com cal".

Nuclears? Ara si, gràcies!

Doncs es veu que el senyor "Flash" Gordon Brown (sr marró), primer ministre britànic, ha engegat la campanya a favor de les centrals nuclears.

El motiu que esgrimeix, a banda que un parent seu tingui el monopoli de centrals nuclears al Regne Unit/desunit, és que protegeix el planeta del canvi climàtic, va bé per la digestió i a més fa la guitza a tots els països productors de petroli, incloent una associació cultural de barbuts amants de penjar vídeos a la xarxa on expliquen els seus propers actes públics.

El gran dilema que se'ns presenta és: I nosaltres, què hem de fer?

Els que tingueu una edat, se'n recordareu de la xapeta aquella en que sortia una espècie de sol vermell(imatge), que feia cara de turista alemany a Salou en ple mes d'agost després d'un dinar "typical paella&sangria".

Orgullosos, els progres de l'època duien al seu abric de pana, l'esmentada xapa (jo també la portava però encara no sabia què volia dir progre - però si el significat de "no fer ni xapa"). Aquests melenuts amants de les migdiades llargues deien que no a les nuclears, a les perruqueries i al menjar ràpid.

Jo no sé què creure. En principi, refiar-nos dels anglesos no sembla el millor camí, si pensem, per exemple, en que condueixen sempre pel carril contrari...

No res, que haurem d'anar a buscar els antics progres - convertits en delegats bancaris i promotors immobiliaris - i veure què hi duen penjat a l'abric de pana o, millor dit, al "traje" del Zara.

Caure bé

A.M. cau bé. Precipitar-se al buit des d'un 47è pis i que no se t'arrugui el mono de treballar sembla impossible, però si a més sobrevius, això ja pot ser considerat un miracle comparable a la multiplicació dels pans&peixos o al fet que George Bush hagi estat president dels Estats Units.
I és que ser netejavidres d'edificis en altura és una professió de risc, i sobretot si et fan treballar sense arnés de seguretat, amb els ulls tapats i l'embestida a més té l'amplada d'un escuradents.
La senyora d'A.M., veient que el seu marit evoluciona favorablement, ha donat gràcies a Déu pel miracle i ha promès que mai més li farà llenties, un plat que A.M. odia si no li fa la seva mare.
L'afectat, encara en procés de recuperació a l'hospital, ha declarat que deixa la feina i que no tornarà a pujar a un edifici tan alt si no funciona l'ascensor.
Com a mesura preventiva ja s'ha ordenat tapiar totes les finestres dels edificis alts de Nova York, és a dir, tots, i en el seu lloc dibuixar per la part interior un paisatge bucòlic de la Toscana, menys al despatx de l'alcalde que ha preferit el fons de pantalla dels núvols del Windows.

Resumint: a Nova York, podem dir que aquest Nadal hi ha caigut el gros.

Cursa a la Casa Blanca

Avui s'ha donat el tret de sortida a les eleccions a la Casa Blanca. Les paraules "tret" i "eleccions", però, em fan pensar en un altre pais, Pakistan... del qual ja en parlarem en una altra ocasió. Deixem mentrestant que Bourbon Yard resolgui el tema...emmentalment.

Avui arrenquen les primàries a Iowa, com les cebes. Els candidats se la juguen. Els seus eslogans són a punt: "Si George W. Bush ho va ser, sense saber llegir ni escriure, per què no jo?" diu el candidat de color Barack Obama. Hillary Clinton, de dos colors, defensa el vessant femení i vol ser la primera a fer el missatge nadalenc des d'una perruqueria. Hillary ja ha dit que si mana la Casa Blanca no necessàriament serà blanca, deixant entreveure possibles reformes interiors.

Al costat republicà els candidats són un pastor evangèlic, un antic bisbe mormó i l'ex-alcalde Giuliani, que ha ensenyat fotografies de petit quan feia d'escolà per no ser menys que els altres. Tots 3 ja han superat el llistó deixat per Bush en demostrar que saben fer sumes de 2 xifres sense utilitzar el teléfon vermell.

Iowa doncs té la paraula, encara que sigui ben concisa ja que només un 10% dels cridats a votar exerceixen el seu vot, i tenint en compte que d'aquests un 5% són parents dels presidenciables, un 3% ha estat enganyat en un programa de telescombraria i el 2% restant diuen que són el 7è de cavalleria.

El que fa que la gent no vagi a votar és que el temps de vot dura aproximadament dues hores. Allà el vot es discuteix, com si es tractés d'una junta d'escala multitudinària.

Allà és diu "Jo vaig votar Bush i aquest any continuaré en la línia... quin pallaso presentem enguany?" o "Jo votaré a qui hagi fet els canapés de truita de patates..."

Reflexionem: Qui ho pot fer pitjor que Bush? I no val dir espècies del regne vegetal...

En fi, que la sort ens acompanyi als que no hi votem encara que de ben segur en sortirem re...votats.

Un somni

pacient - Doctor, fa unes setmanes que cada nit tinc el mateix somni. En aquest somni sóc l'últim d'una inacabable cua de persones que esperen una entrevista per tal d'aconseguir una feina en una tintoreria. Davant meu hi ha personatges il·lustres, com Lluis XIV, la Monroe i Salvador Dalí, encara que aquest darrer porta el bigoti retallat i només el reconec per què sempre es gira mirant-me i em diu "Una gallina xica, pica, camatorta i ballarica va tenir sis polls xics, pics, camatorts i ballarics. Si la gallina no hagués sigut xica, pica, camatorta i ballarica, els sis polls no haguessin sigut xics, pics, i ballarics.". Es greu, doctor?
doctor - Home, ho té difícil. Jo si fos l'encarregat triaria la Monroe només per veure com planxa les camises!
pacient - No, jo parlo del somni.
doctor - Ho ha explicat al doctor?
pacient - Vostè és doctor!
doctor - Aquí hem vingut a parlar de vostè i no de mi!
pacient - doctor, siusplau...és greu?
doctor - Sempre és el mateix somni?.
pacient - Si, i no acaba aqui. De sobte apareix Lenin vestit de follet i ens dona a tots un paperet escrit en braille on hi diu que en el següent carrer s'hi fa una festa. I de sobte la cua s'esvaeix i tothom marxa cap allà. Jo penso: si home, jo aqui treballant i tots de farra..., i me'n vaig també, però quan arribo al lloc de la festa em torno a trobar amb la mateixa cua d'abans esperant davant una tintoreria, i Dalí que es gira i em diu "una gallina...". I Lenin que apareix amb uns paperets... I així tota la nit, i totes les nits. No puc més...
doctor - ha provat a prendre pastilles?
pacient - me les he pres totes, fins i tot he provat amb la marihuana. Un dia en vaig fumar tanta per relaxar-me que aquella nit al somni apareixien Bob Marley & the Wailers tocant "Is this love" a la cua de la tintoreria.
doctor - i la seva dona què hi diu al respecte?
pacient - em diu que em prepari per si em fan una prova i des que somnio amb això sòc l'encarregat de fer la bugada i planxar a casa...
doctor - Senyor XY, fa molts anys que em dedico a l'exercici professional, i mai havia estat en un cas tan inversemblant. Només em queda donar-li un consell: al currículum no hi posi la seva edat i retoqui's la foto per semblar més jove, i potser l'agafaran, i vagi amb compte amb la lletra petita del contracte.
Ah, i per cert, doni records a en Salvador, que fa temps que no el veig!