Aquest és el circuit que des de sempre se m’ha donat millor, i que m’ha permès arribar fins al dia d’avui sense conèixer l’hospital de la ciutat. Conec cada revolt, cada recta, cada espectador, amb les seves dèries i misèries, conec la filla del senyor del banderí de quadres, els plats del menú de 6€ del restaurant... Res no se m’escapa. El meu equip m’ha aconsellat, pel bé de la meva família, que aconsegueixi algun punt si no vull pilotar properament un autobús de comiat de solter/a.
Els entrenaments oficials han anat prou bé, i he pogut subornar el cronòmetre per obtenir la pole position, però incomprensiblement la organització m’ha penalitzat per no haver omplert correctament el full d’inscripció al gran premi, relegant-me a mi i al meu monoplaça a la darrera posició a la graella de sortida, per la qual cosa sembla del tot innecessari que em col·loqui bé el retrovisor.
Els nervis acompanyats d’un casc heredat d’un avantpassat “jíbaro” em provoca una pressió al cervell comparable a la que pot tenir normalment G.Bush resolent una regla de 3.
Vermell passió...groc canari...verd pistatxo...comença la cursa:
Revolt a l’esquerra...revolt a la dreta...un pont sobre un riu on pasturen turistes japonesos...ara m’aturen uns pagesos que s’estan manifestant contra els mateixos pagesos...ara el circuit tallat per les obres de l’ave, que disculpem les molèsties, que estem treballant per vostè...
Després de poques voltes he recuperat uns quants llocs, gràcies en part a que tres pilots han aprofitat una ajuda del govern per jubilar-se anticipadament i un quart ha rebut la trucada de la seva dona demanant-li el divorci i ell ho ha anat a celebrar al bar del circuit entre deprimits mecànics de carrosseries de segona fila.
Amb l’alegria de la remuntada m’he oblidat d’omplir el dipòsit i ara vaig en reserva. Paro a boxes però trobo un cartell escrit a mà per algun dels meus mecànics que posa “Esmorzant. Tornem en 30 minuts”. Com no puc perdre temps poso benzina amb els glamurosos guants de plàstic i me n’adono que m’he deixat la targeta solred i després passo pel túnel de rentat sense recordar que els monoplaces no tenen sostre ni finestres, i finalment poso aire a les rodes i a una nina inflable amb estudis de copilot/a.
Surto de boxes i comprovo que al següent revolt els mossos han aturat el primer classificat per conduir amb un índex d’alcoholèmia amb dos ceros a la dreta i llençar el paper de plata d’un maternal entrepà a la cuneta.
Al mateix temps el segon classificat ha aprofitat que passava prop del Carrefour per anar a fer la compra del mes abans que el banc procedeixi al succionament instantani de la seva nòmina.
Per un moment em poso en primer lloc, i em sona el mòbil, l’agafo i és el meu contable que pregunta quina casella marca, la de l’església o la de les ong, i jo li dic que decideixi ell, que per això cobra, i de fons sento la meva dona, però jo vaig a la velocitat de la llum i no vull ni pensar en com encabir 2 banyes de bou watusi africà dins el casc.
Es fa de nit i llavors me’n penedeixo d’haver preferit la tele amb dvd abans que els fars, però continuo pel circuit a les palpentes i finalment, després de derivar durant dies i nits sense tastar res, apart d’algun tros d’aleró, arribo finalment a la recta d’arribada en primera posició.
Creuo la línia de meta i el pintor s’emprenya perquè està acabada de pintar, i aixeco les mans en senyal de victòria i em treuen 3 punts del carnet de conduir, i no trobo lloc per aparcar i l’he de deixar en càrrega i descàrrega i són les 5 de la tarda i els urbanos no ho entenen i després d’una entrevista per Al-Jazira pujo al podi però el número 1 està a la planta soterrani, dos pisos per sota del 2n i el 3r classificat, i em donen xampany de Castilla La Mancha i ve una noia rossa i m’abraça i em penja del coll una corona de flors on hi posa “No t’oblidarem”.
