diumenge, 29 de juny del 2008

Fórmula 1

Aquest és el circuit que des de sempre se m’ha donat millor, i que m’ha permès arribar fins al dia d’avui sense conèixer l’hospital de la ciutat. Conec cada revolt, cada recta, cada espectador, amb les seves dèries i misèries, conec la filla del senyor del banderí de quadres, els plats del menú de 6€ del restaurant... Res no se m’escapa. El meu equip m’ha aconsellat, pel bé de la meva família, que aconsegueixi algun punt si no vull pilotar properament un autobús de comiat de solter/a.

Els entrenaments oficials han anat prou bé, i he pogut subornar el cronòmetre per obtenir la pole position, però incomprensiblement la organització m’ha penalitzat per no haver omplert correctament el full d’inscripció al gran premi, relegant-me a mi i al meu monoplaça a la darrera posició a la graella de sortida, per la qual cosa sembla del tot innecessari que em col·loqui bé el retrovisor.
Els nervis acompanyats d’un casc heredat d’un avantpassat “jíbaro” em provoca una pressió al cervell comparable a la que pot tenir normalment G.Bush resolent una regla de 3.
Vermell passió...groc canari...verd pistatxo...comença la cursa:
Revolt a l’esquerra...revolt a la dreta...un pont sobre un riu on pasturen turistes japonesos...ara m’aturen uns pagesos que s’estan manifestant contra els mateixos pagesos...ara el circuit tallat per les obres de l’ave, que disculpem les molèsties, que estem treballant per vostè...
Després de poques voltes he recuperat uns quants llocs, gràcies en part a que tres pilots han aprofitat una ajuda del govern per jubilar-se anticipadament i un quart ha rebut la trucada de la seva dona demanant-li el divorci i ell ho ha anat a celebrar al bar del circuit entre deprimits mecànics de carrosseries de segona fila.

Amb l’alegria de la remuntada m’he oblidat d’omplir el dipòsit i ara vaig en reserva. Paro a boxes però trobo un cartell escrit a mà per algun dels meus mecànics que posa “Esmorzant. Tornem en 30 minuts”. Com no puc perdre temps poso benzina amb els glamurosos guants de plàstic i me n’adono que m’he deixat la targeta solred i després passo pel túnel de rentat sense recordar que els monoplaces no tenen sostre ni finestres, i finalment poso aire a les rodes i a una nina inflable amb estudis de copilot/a.

Surto de boxes i comprovo que al següent revolt els mossos han aturat el primer classificat per conduir amb un índex d’alcoholèmia amb dos ceros a la dreta i llençar el paper de plata d’un maternal entrepà a la cuneta.

Al mateix temps el segon classificat ha aprofitat que passava prop del Carrefour per anar a fer la compra del mes abans que el banc procedeixi al succionament instantani de la seva nòmina.

Per un moment em poso en primer lloc, i em sona el mòbil, l’agafo i és el meu contable que pregunta quina casella marca, la de l’església o la de les ong, i jo li dic que decideixi ell, que per això cobra, i de fons sento la meva dona, però jo vaig a la velocitat de la llum i no vull ni pensar en com encabir 2 banyes de bou watusi africà dins el casc.

Es fa de nit i llavors me’n penedeixo d’haver preferit la tele amb dvd abans que els fars, però continuo pel circuit a les palpentes i finalment, després de derivar durant dies i nits sense tastar res, apart d’algun tros d’aleró, arribo finalment a la recta d’arribada en primera posició.
Creuo la línia de meta i el pintor s’emprenya perquè està acabada de pintar, i aixeco les mans en senyal de victòria i em treuen 3 punts del carnet de conduir, i no trobo lloc per aparcar i l’he de deixar en càrrega i descàrrega i són les 5 de la tarda i els urbanos no ho entenen i després d’una entrevista per Al-Jazira pujo al podi però el número 1 està a la planta soterrani, dos pisos per sota del 2n i el 3r classificat, i em donen xampany de Castilla La Mancha i ve una noia rossa i m’abraça i em penja del coll una corona de flors on hi posa “No t’oblidarem”.

dimecres, 25 de juny del 2008

La platja

Platges...
...d’atapeïdes sorres on estirar-se sardinament en tovalloletes de les mans.
...d’albins turistes nord-europeus kafkianament convertits en crustacis decàpodes dendrobranquiats “rojo Burdeos” esperant mudar la pell.
...de nudistes cap per avall aficionats al golf.
...de musculats cossos en farmacèutics gimnasos amb matutanics tatuatges.
...de famílies nombroses en furgoneta de mudances i règim de pensió complerta.
...de senyores enjoiades sota umbrel·les amb passi VIP.
...de xiringuitos sanitàriament oblidats on degustar arenosos entrepans i paelles marineres de cadena de muntatge.
...de banderes daltòniques i socorristes curts de vista abonats a monàrquiques trones i uniformes davidhusseldorfians.
... de banys en mars de meduses i compreses...
...de nadals i federers amb la xarxa tirada...
...de joguines inflables per superdotats pulmonars...
...de protectors solars de factors incalculables...
...de vendedors cremats amb productes de primera innecessarietat...
...de dutxes al punt de sal...

“...Si a la platja vas
Si a la platja vaig
Si a la platja anem...”
A.Pla

dilluns, 16 de juny del 2008

Arriba l'estiu

Després de resistir la Granja Fristail, el Woodstock petroquímic, primer dels macrofestivals estiuencs del país:

Obligada indumentària festivalenca, és a dir, mitja dotzena de rastes LLONGUERenques i samarreta de ratlles CUSTOnianes (tanga Calvin Klein (o Kalvin Clein) a banda);

Abonament a preu de llotja GASPARenca al camp del Barça i polsera “res inclòs” per accedir a fortificades presons musicals de ritmes tropicals & segurates jamaicans;

Prats atapeïts d'individus amb estudis pasturant intel·lectualment entre herbes aromàtiques importades del terrat de casa;

Finestretes per fer el “change” en moneda casolanament inventada (com l'€) d’instantània devaluació sense devolució (com l'€) per consumir, en barres quilomètriques, espumes amb essència de cervesa servides per cambrers comaetílicament eficients en gots apològicament reciclables de difícil reciclatge;

Restaurants a l'aire lliure on degustar, tecnoemocionalment, kevins bacons esferificats amb formatge lamental i pa d’ahir, o creps enrrotllats a pites ensenyant cuixa;

Grups d'ascendència bobmarleyesca amb accent "passeig de gràcia" i dj’s matinaires sense cognom punxant amb ulleres de sol i de pasta per a públic amb medicació;

Zones d’acampada d’homologada ergonomia i skyline estalagmític per dormir en tendes de muntatge precoç;

En definitiva, de festivals musicals d'estiu amb dillunsos de baixa laboral.

dimecres, 11 de juny del 2008

Omplir el dipòsit (Ple. Dièsel Moet Chandon, siusplau)

Avui que davant les benzineres es fan cues exponencials de durada aproximable al període Pleistozè; que els treballadors van escortats per una representació de cada cos de seguretat de l'estat formant pilar casteller, folrat i (sobretot) emmanillat; que enlloc de manguera i guants de plàstic, s'utilitza decantador (i guants de plàstic) per abocar combustibles gran reserva amb denominació d'orígen; que per omplir el dipòsit (aviat en perill de sequera) cal fer-se una hipoteca (una altra?); avui que picats piquets informatius obliguen a kit-katejar a rossegadors transportistes amb ànims de lucre; que als supermercats s'esgoten les existències existencials, les caixeres esgotades, i les piles alcalines i els xiclets d'arran de caixa...

Avui que només em queden per vendre 3 moneders falsificats de Tous...per manca de previsió.

dimecres, 4 de juny del 2008

La cuina catalana al s.XXI (o un pas més enllà de la pastilla avecrem)

Arribo al Bulli 25 anys després d’haver demanat taula per 2, quan la meva ex-mitja taronja i jo, enamorats, vam reservar un sopar romàntic per celebrar els nostres següents 25 anys.
Avui, un quart de segle després, assisteixo al sopar amb l’advocat que em gestiona el meu tercer divorci i que em planxa les camises, mentre la meva primera ex-mitja taronja, avui taronja i mitja, gaudeix de la meva pensió mensual en una platja del pacífic.
Paro atenció en trobar detalls que reforcin les tesis de Santi Santamaria sobre la cuina molecular o tecnoemocional de Ferran Adrià i dels seus deixebles, i observo:
En primer lloc se m’acosta un cambrer, vestit amb bata blanca i guants de làtex, que m’acompanya a la taula. Agafo la carta, que no és més que una successió de fórmules a partir d’una taula periòdica d'ingredients. El cambrer em demana si ja he formulat. Assenteixo amb el cap. Sulfat de virutes de fua, hidròxid de carpaccio de vedella i per beure, bromurs del Priorat. Em rectifiquen la vinagreta del segon plat per una a base de trinitrotoluè, molt més adequada, i que asseguren que al cuiner, al que anomenen Panoràmix, li surt de meravella.
El dubte en escollir el postre no me’l resol el cambrer, i em convida a consultar-ho amb el/la farmacèutic/a.
Finalment, 100ml de cafè en pipeta i 200 mg de pur habà.
A l'hora de pagar el cambrer em porta la fórmula, una successió de zeros tan llarga com una cadena d'hidrocarburs, i que neutralitzo amb la meva targeta de crèdit evaporant una part considerable del meu compte corrent.
Degut a l'excés de reactius durant el sopar, en un control d'alcoholèmia em volatilitzen el permís de conduir.

dilluns, 2 de juny del 2008

Eurovisió 2008 (o el 52è intent d'enfonsar la música sense aconseguir-ho)

La nit del 24 de maig de 2008 em trobo assegut davant del televisor moments abans que el representant espanyol faci acte de presència a l’escenari d’Eurovisió, el festival anual on brillen, per la seva absència, la qualitat musical i el joc net.
Els intents de sabotatge i les múltiples amenaces de bomba reivindicades per organitzacions per la defensa de la música han obligat la organització a contractar un dispositiu de seguretat que vetlli per impedir l’accés al recinte de qualsevol persona o animal que tingui estudis de piano o porti ulleres de pasta.
Després de fer zapping i gaudir d’uns minuts d’interferències en d'altres canals municipals, torno al festival. Acaba d’actuar per part d’Àustria un ventríloc afònic que ha aconseguit desafinar tant que el ninot que portava ha acabat fent-se l’hara-kiri davant les càmeres sense tan sols fer ni testament.
Arriba el moment esperat. El presentador anuncia la cançó espanyola; segons ell, un homenatge a Pau Casals quan l’any 1958 va interpretar per a les Nacions Unides “El Cant dels Ocells”, la cançó que avui dia serveix per anunciar traspassos definitius a l'inici dels partits de futbol.
Comença la cançó, i apart de plantejar-me diversos interrogants sobre la necessitat de l’existència de l’espècie humana, em costa imaginar Pau Casals, violoncel en mà, tocant “El Cant dels Ocells” amb la punta del nas, ni que sigui per prescripció mèdica.
La lletra de la cançó espanyola ha obligat a intèrprets i traductors amb una capacitat intel•lectual inferior a 250 a demanar excedència i preferir encarregar-se de la traducció al xinès de la biografia d'un pingüí de l'Àrtic amb lletra parkinsoniana.
La melodia, d’altra banda, sembla del tot indicada com a fil musical en paradors de vacances hitlerianes com per exemple Auschwitz, i la coreografia agafa aires de desfilada militar a la Plaça Roja. El millor de la cançó, que no dura eternament.
En acabar, doncs, i en sentir aplaudiments de la platea en comptes de soroll de copes brindant amb cianur, només em ve una cosa al cap: esmicolar el televisor de plasma que pago a “La Caixa” a raó d’1 euro al dia durant les meves 7 gates vides.
Sort en vam tenir que els russos van plagiar una cançó de cd de benzinera nord-americana.. (homenatjant la fi de la guerra tèbia).
I pels que creien que Espanya guanyaria...la lluna (i que els reis són els pares)