La cuina catalana al s.XXI (o un pas més enllà de la pastilla avecrem)

Arribo al Bulli 25 anys després d’haver demanat taula per 2, quan la meva ex-mitja taronja i jo, enamorats, vam reservar un sopar romàntic per celebrar els nostres següents 25 anys.
Avui, un quart de segle després, assisteixo al sopar amb l’advocat que em gestiona el meu tercer divorci i que em planxa les camises, mentre la meva primera ex-mitja taronja, avui taronja i mitja, gaudeix de la meva pensió mensual en una platja del pacífic.
Paro atenció en trobar detalls que reforcin les tesis de Santi Santamaria sobre la cuina molecular o tecnoemocional de Ferran Adrià i dels seus deixebles, i observo:
En primer lloc se m’acosta un cambrer, vestit amb bata blanca i guants de làtex, que m’acompanya a la taula. Agafo la carta, que no és més que una successió de fórmules a partir d’una taula periòdica d'ingredients. El cambrer em demana si ja he formulat. Assenteixo amb el cap. Sulfat de virutes de fua, hidròxid de carpaccio de vedella i per beure, bromurs del Priorat. Em rectifiquen la vinagreta del segon plat per una a base de trinitrotoluè, molt més adequada, i que asseguren que al cuiner, al que anomenen Panoràmix, li surt de meravella.
El dubte en escollir el postre no me’l resol el cambrer, i em convida a consultar-ho amb el/la farmacèutic/a.
Finalment, 100ml de cafè en pipeta i 200 mg de pur habà.
A l'hora de pagar el cambrer em porta la fórmula, una successió de zeros tan llarga com una cadena d'hidrocarburs, i que neutralitzo amb la meva targeta de crèdit evaporant una part considerable del meu compte corrent.
Degut a l'excés de reactius durant el sopar, en un control d'alcoholèmia em volatilitzen el permís de conduir.