Fires medievals

Un dia vaig visitar la millor Fira Medieval:

Només arribar-hi, ja m’assalten per vendre’m números de la rifa. El premi, un contagi de Pesta Negra per a dues persones, amb certificat d’autenticitat. En compro tres butlletes, i mentre em tornen el canvi, vaig tramitant el meu testament online per si la sort m’acompanya (amb el sentiment).

Uns carrers més endavant, demostració de guillotina amb experts vinguts d’arreu, molts d’ells funcionaris de països poc democràtics acostumats a esmorzar durant més d’una hora i també a arxivar la dissidència a bocins. Els voluntaris per posar-hi el coll, i demostrant tenir (fins al moment) poc cap, uns joves contractats per una ETT que en aquest cas no demanava experiència.

Les parades de menjar, per a tots els gustos: des de food trucks exclusives amb menús feudals fins a contenidors d’escombraries on plebs i rates s’amuntegaven per menjar (tan) ràpid com podien. Amenitzant el sopar, un parell de leprosos fent malabars que certament, es deixaven la pell a cada número.

El tast de vins enverinats era excel·lent. Els matrimonis, principals consumidors, tenien grans descomptes. Un trobador acompanyava l’acte fins que, animat, va glossar contra l’alcalde, motiu pel qual va ser fuetejat i torturat a la mateixa plaça, en un acte que l’organització va definir com “fora de programa”.

Per evitar aglomeracions, els assassinats, furts i violacions constaven com a espectacles itinerants, amb un recorregut més o menys aleatori. La brigada municipal, pujada a un carro d’enterramorts, tancava la comitiva, recollint cadàvers i confeti a parts iguals.

Hagués estat un dia rodó si no fos perquè no em va tocar el sorteig. Ja és mala sort! 

Parcs Naturals

Normativa del Parc Natural:

1) Heu de seguir els camins marcats i en cap cas es pot trepitjar l’herba. Si us trobeu que la pista està acabada de fregar, heu d’emprar papers de diari. D’acord amb les mesures aprovades pel Govern, no estan permesos els diaris crítics amb el Govern.

2) Únicament pot fer muntanyes de pedres per senyalitzar senders qui acrediti la llicenciatura de Camins, Canals i Ports.

3) Està prohibit orinar dintre els límits del Parc Natural si no es te un PH d’entre el 5 i 7.

4) Cal dutxar-se abans de banyar-se al riu, i dur posat el casquet de bany. Es recorda que dintre l’aigua segueix vigent la norma número 3.

5) Per fotografiar qualsevol animal cal obtenir el seu permís amb anterioritat. En cas que sigui un lactant, heu d’aconseguir la declaració signada de la seva mare.

6) Si voleu donar de menjar a algun animal, cal informar-lo prèviament de tots els al·lèrgens, no fos cas que patís alguna intolerància.

7) Les senyores amb fogots i els senyors un xic sortits no poden accedir al Parc durant la temporada de sequera extrema.

8) Si coincidiu amb un ramat que està creuant el camí, us heu d’aturar i assistir els animals d’edat avançada, tot donant-los conversa. Únicament està permès parlar d’aquests tres temes, i en aquest ordre:

    a) El temps.

    b) el dolor de maluc.

    c) qualsevol temps passat va ser millor.

9) Si us trobeu davant un Os bru famolenc, podeu obviar la norma número 1, però heu de vigilar de no trepitjar cap bolet. En cas que tingueu la sort de no ser devorats per l’Os en qüestió, està prohibit mofar-vos de l’animal per no provocar-li trastorns psicològics.

10) Si, en aplicació de la norma número 9, que exonera d’acomplir amb la norma número 1, trepitgeu un bolet, la multa serà de 50 €. Si trepitgeu l’Os, la multa serà de 100 €, quantitat que serà abonada pels vostres hereus.

La Brama

Un dia vaig trobar feina al Parc Natural de l’Alt Pirineu.

Em llevava ben d’hora, trescava fins un prat, entrava al meu camerino i en un tres i no res ja era un cérvol de les banyes fins als peus.

A trenc d’alba, després d’un cafè doble i una ronda d’estiraments, sortia a pasturar. Taps a les orelles posats, ja que allà dalt, el bramar dels altaveus era eixordador.

Pel matí la feina era exigent. Les companyes forestals que feien guàrdia als punts d’observació havien de desenfocar els telescopis quan veien algú massa entès en la matèria, no fos cas que detectés que la nostra pelussa venia de Wuhan.

Per la tarda, en canvi, sempre em relaxava. Els visitants, després d’uns xopets de ratafia en sobretaules de restaurants locals, quedaven tan emboirats que fins i tot em podia permetre el luxe de caminar a dues potes sense despertar sospites, alhora que també prolongava la vida útil de la meva columna vertebral.

Em posava tant en el paper que sempre dinava el mateix: una carmanyola d’herba fresca, que després escalfava al microones.

Amb els representants sindicals vam aconseguir que les banyes fossin de goma EVA. En canvi, amb la negociació pel teletreball, inexplicablement, no ens en vam sortir.

Per la nit, baixàvem al poble i després de sopar ens divertíem buscant-nos en fotos d’Instagram, sempre patint per no sortir amb un ull tancat.

A un ex-company, fumador empedreït, el van enxampar vestit de cérvol i amb el cigarro a la boca. A ell el van despatxar, però la foto es va fer viral i fins i tot va quedar segona en un premi de fotografia de Natura Salvatge.

Recordo el dia que ens va empaitar un Os bru, que al final va resultar que també es tractava d’una disfressa. De dins van aparèixer dos cosins germans que recollien signatures contra els contractes fixes discontinus, perquè cada any els enviaven a l’atur durant el període d’hivernació. 

Extraescolars

I una nit de tarifa reduïda, vaig quadrar les activitats extraescolars:

A l’hora dels escacs aprofitarien per berenar. Per prevenir ennuegaments, el dia que juguessin amb les blanques l’entrepà seria de botifarra negra, i a la inversa. Això evitaria la típica confusió d’amenaçar el rei rival amb un tall de botifarra, una variant del joc que fins al moment no es contemplava ni en els cercles escaquistes més progressistes.

Durant els trajectes practicarien esgrima, amb les finestres pujades, el cinturó posat, i degudament asseguts a la cadireta homologada. Jo per si de cas, faria testament per si m’arribava algun touché perdut.

Entre les classes de piano i judo no hi havia gaire temps. La solució seria tocar amb el quimono posat. Aquesta vestimenta els seria molt útil, ja que imposarien cert respecte al professor, el qual aniria amb peus de plom a l’hora de fer repetir qualsevol peça de Bach sols pel fet d’equivocar-se en unes poques tecles.

Els dijous quedarien perfectament quadrats si el professor nadiu de xinès mandarí s’avingués a entaforar-se dins d’un tutú per participar a les classes de ballet. Així, mentre realitzessin exercicis a la barra aprendrien sinogrames orientals, imprescindible per desxifrar tatuatges de futurs maromos i maromes.

La combinació anterior permetria alliberar una hora del divendres, i això m’encaixava amb l’activitat d’ukelele iogui. Dominant l’instrument podrien, amb 30 anys, dues carreres i tres màsters, composar cançons sobre la precarietat laboral i el canvi climàtic, alliberant de passada les cervicals amb la postura del gat.

Els dimecres, que quedava mitja hora penjada, i com la parròquia ens anava de passada, els vaig convertir al catolicisme. D’aquesta manera completava totes les tardes. Això sí que es podia considerar un miracle!

Col·leccions

Un dia es van acabar les vacances. I l'endemà, atrapat per la rutina, vaig decidir començar una col·lecció.

El quiosquer em va rebre parapetat rere muntanyes de primers fascicles, amagat com si es tractés d'un testimoni protegit. A cau d'orella, em va recomanar "L'Edat de Gel", no pel seu contingut sinó pel volum de l'embalatge, que li feia tanta nosa que l'obligava a estar-se amb les cames arronsades tot el sant dia.

Amb la primera entrega, a preu de bolívar veneçolà, m'emportava de regal un ullal que pesava gairebé mitja tona, a més d'un relaxant muscular que tot just es va acabar al replà de l'entresol del meu sisè sense ascensor.

Jo sempre havia volgut tenir un animal a casa, tot i que mai hagués dit que seria del període Plistocè. No hauria de treure'l a passejar, però per contra, tampoc em portaria les sabatilles al sofà.

Amb el segon fascicle, ja a preu de bitcoin, el regal es va reduir a un queixal del mamut, que a més ja anava corcat per cortesia de l'editorial.

La inestabilitat familiar anava creixent de forma exponencial a mida que arribaven més entregues.

Al número 43, quan regalaven la pell de l'animal, la meva dona es va plantar. Al·lèrgica al pèl de gat, em va demanar el divorci. Com ja anàvem curts d'espai i necessitava el seu cantó de llit per posar-hi l'altre ullal, que havia d'arribar al fascicle 52, no vaig interposar cap recurs. Va ser un pacte amistós i els advocats de les dues parts, llevat d'ajudar-me a pujar aquell segon ullal a casa, no van haver de treballar gaire.

Pocs números després, els meus fills també em van abandonar, ja que es negaven a dormir amb una pota de mamut a dintre el llit. S'havien tornat molt perepunyetes, tenint en compte que de petits dormien amb peluixos que feien molta més por.

Finalment, va arribar el darrer fascicle, i amb ell, l'últim pedaç de mamut llanut.

Ara, només calia esperar el setembre següent per començar una nova col·lecció: "Família per fascicles".

Fires de Festa Major

Xurreries que no fan el canvi d’oli,

balins que es disparen de preu,

toros salvatges passats de voltes,

autos que et deixen en estat de xoc.

Castells inflables per no tocar de peus a terra,

atraccions d’aigua (i) corrent,

globus d’heli inflats de preu,

cavallets que sempre tornen.

Trens de bruixes que espanten menys que Rodalies,

cocos que es deshidraten i cotó fluix amb el preu pel núvol,

llits elàstics per saltar-se les normatives,

comptabilitats en caixes P (de puros).

En definitiva, fires de fireta (i que durin).

Socorristes d'aigua dolça

Un dia vaig necessitar un/a socorrista.

Era dins l’aigua, a la piscina. Repetir de fideuà, i de postres, voler fer els 1.000 metres papallona, va ser temptar la sort. Estava marejat. Veia el socorrista a la llunyania. El vaig reconèixer perquè era l’únic que no es movia. Com no podia cridar (em repetia l’all-i-oli) i el veia potinejant el mòbil, li vaig fer un whatsapp.

Li envio la cara blava. M’arriba el doble tick. Escrivint... Em respon amb el rellotge de sol. Que esperi? Jo, la cara que plora, ell, la que riu, jo la calavera, ell,... la flamenca?

Com allò era més difícil que desxifrar un jeroglífic, vaig passar a l'àudio. Amb l’equip d’snòrkel posat, però, em va ser impossible fer un missatge intel·ligible, a més que amb la reverberació del tub es perdia la delicadesa del meu català central, que passava a ser més aviat xinès mandarí.

Potser sí que l’àudio semblava un ritual satànic, i el contracte del socorrista en cap cas devia tenir una clàusula per salvaments al més enllà. Així que, sense immutar-se, bé, sí, després de reorientar-se el para-sol, em va bloquejar.

Quan ja m’ho veia impossible, va arribar la salvació: finalment, i gràcies al tinder, vaig aconseguir que em fes el boca a boca.

Hipoteca

Un dia em vaig despertar suat, amarat, hipotecat.

Sota el pont ja n’haguéssim tingut prou, però és que estava gentrificat fins i tot el cul (això sí, més cool) del món.

Els trilers de la corbata em van fer jugar: euríbor per aquí, diferencial per allà, i voilà!

Pis, aparcament i traster per poc menys de la meitat del que, diuen, diuen, es va emportar en Millet.

Provar de llegir la lletra petita em va costar 7 diòptries, 8 comptant els interessos.

Em van vendre assegurances per assegurar, fins i tot, les meves inseguretats.

Llavors va arribar la jugada mestra: el senyor banquer, diguem-li, Sr. Escurabosses, m'ofereix un bolígraf, això sí, de 4 colors, i em demana que el provi. Agafo el primer paper que trobo, i hi faig uns gargots, de color lila i verd pistatxo, sense saber que havia signat la meva sentència hipotecària.

Des de llavors, no vaig de festa ni al gimnàs, amortitzo capital,

al meu pis de trenta metres desquadrats,

on el Sol es troba a anys llum,

i on les millors vistes són al davant del televisor.

 

Per cert, el bolígraf me’l van fer tornar. Estava especificat a la lletra petita (de la lletra petita).

Sant tornem-hi

Tot torna.

L'all, la ceba, els bigotis mercuryencs, fins i tot potser les ombreres, això sí, fetes de fècula de patata, etc... (i ja que hi som, Antònia Font).

Han passat dotze anys de la darrera entrada. Des de llavors, el resum és: tenir parella, que em surti alguna cana, tenir un fill, tenir més canes, tenir una filla, ara sí, festival de Cannes, molta feina, escriure un conte dels diables petits del Morell, deixar esborranys més suspesos que la declaració d'independència, etc...

Finalment, després d'un darrer any complicat, i tenint en compte que el psicòleg, per principis ètics, no fa factura, i per tant no me la puc desgravar, prefereixo posar oli (verge extra) a l'Olympia, i tornar a escriure, que és com qui canta, sense desafinar, i els mals espanta.

Engeguem els motors!

Agraïment especial pel seu suport: Ana Romeo i Guillem Carrera.