Col·leccions

Un dia es van acabar les vacances. I l'endemà, atrapat per la rutina, vaig decidir començar una col·lecció.

El quiosquer em va rebre parapetat rere muntanyes de primers fascicles, amagat com si es tractés d'un testimoni protegit. A cau d'orella, em va recomanar "L'Edat de Gel", no pel seu contingut sinó pel volum de l'embalatge, que li feia tanta nosa que l'obligava a estar-se amb les cames arronsades tot el sant dia.

Amb la primera entrega, a preu de bolívar veneçolà, m'emportava de regal un ullal que pesava gairebé mitja tona, a més d'un relaxant muscular que tot just es va acabar al replà de l'entresol del meu sisè sense ascensor.

Jo sempre havia volgut tenir un animal a casa, tot i que mai hagués dit que seria del període Plistocè. No hauria de treure'l a passejar, però per contra, tampoc em portaria les sabatilles al sofà.

Amb el segon fascicle, ja a preu de bitcoin, el regal es va reduir a un queixal del mamut, que a més ja anava corcat per cortesia de l'editorial.

La inestabilitat familiar anava creixent de forma exponencial a mida que arribaven més entregues.

Al número 43, quan regalaven la pell de l'animal, la meva dona es va plantar. Al·lèrgica al pèl de gat, em va demanar el divorci. Com ja anàvem curts d'espai i necessitava el seu cantó de llit per posar-hi l'altre ullal, que havia d'arribar al fascicle 52, no vaig interposar cap recurs. Va ser un pacte amistós i els advocats de les dues parts, llevat d'ajudar-me a pujar aquell segon ullal a casa, no van haver de treballar gaire.

Pocs números després, els meus fills també em van abandonar, ja que es negaven a dormir amb una pota de mamut a dintre el llit. S'havien tornat molt perepunyetes, tenint en compte que de petits dormien amb peluixos que feien molta més por.

Finalment, va arribar el darrer fascicle, i amb ell, l'últim pedaç de mamut llanut.

Ara, només calia esperar el setembre següent per començar una nova col·lecció: "Família per fascicles".