Sal de l'Himàlaia

Tenia una vida insípida, del tot normal i corrent, tan comuna com la sal amb la qual amania el que menjava.

La solució la vaig trobar en la sal de l’Himàlaia.

Reconec que és un producte que queda una mica allunyat del quilòmetre zero, però afegia un toc d’exotisme a cada plat que em posava a la boca.

Les culpables que m’hi enganxés van ser les meves papil·les gustatives, que van bloquejar l’accés d’informació al cervell. Aquest, a partir d’aquell moment, només tenia una missió: donar l’ordre de fer comandes d’aquell polsim rosa per internet.

En condicions normals la meva tensió arterial ja volava a prop dels núvols, però amb aquella nova addicció, va assolir nivells estratosfèrics.

Tot i no haver practicat mai l’alpinisme, ni entendre la seva necessitat tenint a l’abast una variada oferta de plataformes televisives, al cap de poc temps ja duia una part de l’Everest al fons del meu cor, concretament corrent per les meves artèries.

Aviat, el sostre del món va deixar de ser-ho. Ja no calia arribar-hi amb bombones d’oxigen, és més, s’hi podia pujar d’una tirada i gairebé sense respirar.

Altres pics, com el K2 i l’Annapurna, també van anar perdent altitud de forma inversament proporcional a l’augment de la meva tensió arterial.

El camp base va acabar per sota del nivell del mar, i cada vegada que queien quatre gotes s’inundava i els alpinistes havien d’anar a buscar la tenda a l’Oceà Índic.

La Xina va perdre tot l’interès en el Tibet, i el va posar a la veda en un portal immobiliari com a “solar amb possibilitats”.

A l’Himàlaia el van rebatejar com l’Holanda de l’Est. El Dalai Lama, en un dia amb el cel serè, podia passar llista a tots els monjos assegut a sobre d’una cadira de socorrista.

Els que van sortir més perjudicats van ser els xerpes, que van perdre la feina. Excepte alguns que es van reconvertir en repartidors d’empreses poc ètiques, la majoria va acabar a l’atur, fent cursos de mecanografia.

Això sí, es van treure un bon pes de sobre.

La calaixera

 La història de la compra d’una calaixera en un mercat de corcs i antiguitats va anar més o menys així:

L’antiquari, per justificar un preu més que abusiu, m’insinua que el moble en qüestió mostra signes inequívocs d’estar dissenyat per Antoni Gaudí. Jo contraataco responent que, per aquell caleram, a wallapop et pots endur la sala dels tresors de Tutankamon, mòmia inclosa.

Després d’unes dures negociacions i un regateig que m’acaba lesionant, pactem el preu. Tots dos hi sortim guanyant: jo m’enduc una peça única, acompanyada d’una colònia de tèrmits cortesia de la casa, i ell s’acomiada per sempre més d’una andròmina que l’acompanya des que va obrir el negoci, molts anys d’olor de resclosit abans.

Pago el preu pactat i me n’adono que no m’hi cap al cotxe, ja que es tracta d’un moble de l’època A.C. (abans de la clau allen). Per sort, el venedor té un carretó a la parada. Li demano que me’l deixi una estona però, com a bon fill de banquer, s’hi nega en rotund. Si el vull, me’l ven per 20 euros. A la cartera només en porto 10, així que, per aquest preu, diu que me l’ha de donar amb una roda punxada. Punxa la roda. Llavors trobo a la butxaca de darrera del pantaló els 10 euros que em faltaven. Malauradament, són insuficients per adquirir la roda de recanvi, que també té a la venda, però no per menys de 15 euros.

Resignat, i a punt de marxar amb la calaixera a sobre del carretó amb una roda punxada, em somriu la sort i apareix un amic. Com sap que tinc l’esquena delicada per culpa dels esmorzars funcionarials que s’allarguen, s’ofereix per estirar del carretó una estona. Jo no m’hi nego, sinó que fins i tot l’ovaciono. Els aplaudiments sembla que el complauen i a mi m’alliberen les cervicals, així que anem tirant fins casa meva, ell fent giragonses a la manera chapliniana i jo, uns metres pel davant, aclamant-lo i fent participar en l’homenatge a la resta de vianants.

Malauradament, de tots dos, només conservo la calaixera. Des d’aquell dia, quan em veu de lluny, el meu amic canvia de vorera.

Final de curs

 La festa de final de curs va ser tot un èxit.

La grada es va omplir en pocs minuts de famílies senceres, algunes d’elles complertes fins al 6è grau de consanguinitat. Un alumne de I3 que amb prou feines sabia saltar-se la publicitat de youtube va rebre l’escalf d’uns tiets avis esquimals que van aparcar el trineu en una plaça de mobilitat reduïda i que fins aleshores desconeixien l’existència de cap membre familiar més enllà de dues foques cosines germanes.

La temàtica del festival era l’Espai. Les tutores dels petits, montessoris practicants, havien aconseguit amb silicona i bosses de fècula de patata que els vestits d’astronautes dels infants suportessin els 200 graus sota zero propis de l’espai sideral.

A la comunitat dels mitjans, la tonalitat de la samarreta havia originat un conflicte cromàtic sense precedents. Un dels tutors es va entossudir en refusar, per a la disfressa de Sol, tot color que no fos el groc brillant pantone 13-0647. Així, la resta d’alumnes que no complien el requisit, van haver de conformar-se en ser mers forats negres. Malgrat tot, el vídeo del ball, amb un Sol diminut envoltat de forats negres, es va fer viral i fins i tot la NASA el va utilitzar per aprofundir en la teoria del Big Bang.

Pel que fa a la comunitat dels grans, el reggaeton que va estar travessant els timpans del veïnat durant un mes, a ple sol, al pati de l’escola, va enviar directament un dels tutors a casa amb una baixa de llarga durada per depressió post-traumàtica i amb el somni recurrent de reencarnar-se en un animal sense orelles.

Les coreografies van ser espectaculars. Vistes des de l’espai bé podrien confondre’s amb el Ballet Bolshoi. La llàstima era que aquesta apreciació quedava limitada a algun extraterrestre que hagués aprofitat les vacances de Nadal per fer turisme per Moscou.

L’acte va finalitzar amb la graduació dels alumnes de 6è, que marxaven cap a l’institut, encara que si hagués estat per l’equip directiu, a més d’un l’haguessin enviat a l’Estació Espacial Internacional.

Sense connexió

 I de cop i volta, internet em va deixar de funcionar. Segons la companyia, s’havia detectat una incidència a 50 milles de la costa est dels Estats Units, a prop de Filadèlfia de Dalt. Pel que es veu, un tauró martell amb hipermetropia hauria rosegat un dels cables de fibra que travessa l’oceà Atlàntic tot pensant que era una anguila llargaruda, amb tan mala fortuna que, de tota Europa, únicament havíem estat afectats jo i el meu veí de 75 anys, que es complementava la pensió fent de youtuber.

La companyia es comprometia a resoldre l’afer de manera imminent, encara que els operaris no podien començar a treballar fins a tenir brodats els cognoms als tratges de neoprè.

A casa, tots vam caure en depressió. El meu fill gran, d’amagat, es va buscar un futur millor amb una família d’acollida que, malgrat viure en un tuguri sense llum natural, li garantia la fibra a 1000 gigues.

Jo, amb la voluntat d’autolesionar-me, em vaig abocar a la lectura. No recordava com arribar a la biblioteca pública, així que em vaig conformar amb tot el que trobava per casa, des de premis sant Jordi fins a les instruccions dels electrodomèstics.

Com a compensació per les molèsties ocasionades, la companyia ens va obsequiar amb un Joc de l’Oca. L’expectació del primer moment es va esvair per complet en el moment que la guanyadora, al meva senyora, no va poder compartir la victòria a les xarxes socials.

De tant trucar a atenció al client, vaig acabar fent amistat amb una operadora de San Cristóbal de las Casas, i des de llavors ens felicitem pels aniversaris i ens preguntem per la família.

 

- Si vol ser atès en català, begui al galet mentre diu, en la variant dialectal central : setzejutgesdunjutjatmengenfetgedunpenjat

Voluntaris S.L.

 

Soc assidu a les Fires de Teatre. A les representacions, sempre m’acomodo a la primera fila, entre nens que no saben perquè hi van i adults que es fan la mateixa pregunta un cop iniciat l’espectable.

El moment que més m’agrada, el número final, però únicament si l’artista demana voluntaris.

Llavors, mentre la resta del públic fa veure que ha patit un ictus, que ha perdut les dues cames, la vista o totes tres desgràcies al mateix temps, jo alço la mà mentre poso la meva millor cara. Mai falla, sempre acabo a l’escenari.

 

Tot just donar-me la mà, deixo anar la meva targeta de visita: “VOLUNTARIS SL”. Abans que em preguntin el nom, ja parlo de percentatges. Mínim, un 20% de la recaptació, i si el públic ens ovaciona, el 30%. Ei, que amb prou feines cobreixo despeses. Estic donat d’alta, cobro amb IVA tot i ser agnòstic i patrocino una ONG que no recordo a quin món ajuda.

Si em reparteixen una bona picossada, puc fer-me l’hipnotitzat passejant per la corda fluixa o em puc deixar escapçar en mil bocins, sempre i quan hagi fet la digestió, és clar.

Si l’artista no es grata gaire la butxaca, llavors, per exemple, puc no posar el matalàs allà on toca; no agafar amb prou força una corda; o aixecar, sempre sense mala intenció, el tapet mentre s’està fent un truc de màgia. En definitiva, petits descuits amb tràgiques conseqüències.

Ara bé, si no me’n volen donar ni cinc, llavors entra en escena el meu advocat, un malabarista de les querelles, un equilibrista de la Llei. Assegut sempre a la fila del darrera, menja crispetes dolces ordenades per colors i somia en judicis kafkians.

Recordo una ocasió en la que una Companyia Internacional no em volia pagar res, i ell solet va aconseguir el 50% dels beneficis del dia i que a més em convidessin, durant tres anys consecutius, al sopar d’empresa tot i tenir la seu a Singapur.

Malauradament, massa vegades em trobo amb voluntaris que en tenen prou amb uns copets a l’esquena o amb un aplaudiment de la concurrència, el que representa una competència d’allò més deslleial.

Sant Jordi

Aquí em teniu, fent cua perquè un escriptor mediàtic em signi el seu darrer llibre, la continuació d’una novel·la amb la qual va aconseguir cancel·lar la hipoteca i reconstruir-se la cabellera de quan tenia vint-i-tres anys.

Per la gentada que tinc al davant, suposo que trigaré el mateix per aconseguir la signatura que el que va durar el Plistocè. Avorrit, em dedico a fer la llista de la compra amb l’eina “notes” del mòbil. A mida que la vaig elaborant, es converteix en una trama cada vegada més complexa. De les pastilles del rentavaixelles i la beguda de civida sense sucres afegits es passa, amb un parell de girs de guió, a la història d’un individu neorural que cada vespre, després de tancar les ovelles, assassina vells que viuen en pobles mig deshabitats del Pirineu només perquè enyora les bafarades calentes del Metro i les parets grafitejades.

300 pàgines i uns quants bytes després, remato la història. La faig arribar per whatsapp a un amic editor de cartes de restaurant, el qual, des de que existeixen les cartes en codi QR, malviu de la pensió de la sogra i no tasta un plat calent.

L'amic en qüestió, doncs, publica el llibre, amb la única condició que la portada vol que la dissenyi el seu fill de 9 mesos, i que segons ell, ja mostra aptituds picassianes.

El boca-orella i altres parts del cos converteixen el llibre en un best-seller. A la mateixa cua on jo m’hi estic deshidratant, n’arriben diversos exemplars. La gent els devora, alguns literàriament i d’altres literalment per efecte de la inanició provocada per la llarga espera.

La meva obra es tradueix a infinitat d’idiomes, llengües mortes incloses. 

Amb tot l’enrenou, finalment arribo a ser el primer de la cua. L’escriptor mediàtic de seguida em reconeix, em saluda efusivament, i demana que li signi el meu llibre. Pel que es veu, li ha encantat. Amb l’exemplar meu signat, s’aixeca de la cadira i se’n va.

Aprofito per asseure-m’hi. Agafo la ploma i començo la signatura del meu llibre, això sí, després de criticar, amb l’autor del costat, als escriptors mediàtics per ser tan oportunistes.