Sal de l'Himàlaia

Tenia una vida insípida, del tot normal i corrent, tan comuna com la sal amb la qual amania el que menjava. La solució la vaig trobar en la sal de l’Himàlaia.

Reconec que és un producte que queda una mica allunyat del quilòmetre zero, però afegia un toc d’exotisme a cada plat que em posava a la boca.

Les culpables que m’hi enganxés van ser les meves papil·les gustatives, que van bloquejar l’accés d’informació al cervell. Aquest, a partir d’aquell moment, només tenia una missió: donar l’ordre de fer comandes d’aquell polsim rosa per internet.

En condicions normals la meva tensió arterial ja volava a prop dels núvols, però amb aquella nova addicció, va assolir nivells estratosfèrics.

Tot i no haver practicat mai l’alpinisme, ni entendre la seva necessitat tenint a l’abast una variada oferta de plataformes televisives, al cap de poc temps ja duia una part de l’Everest al fons del meu cor, concretament corrent per les meves artèries.

Aviat, el sostre del món va deixar de ser-ho. Ja no calia arribar-hi amb bombones d’oxigen, és més, s’hi podia pujar d’una tirada i gairebé sense respirar. Altres pics, com el K2 i l’Annapurna, també van anar perdent altitud de forma inversament proporcional a l’augment de la meva tensió arterial.

El camp base va acabar per sota del nivell del mar, i cada vegada que queien quatre gotes s’inundava i els alpinistes havien d’anar a buscar la tenda a l’Oceà Índic.

La Xina va perdre tot l’interès en el Tibet, i el va posar a la veda en un portal immobiliari com a “solar amb possibilitats”.

A l’Himàlaia el van rebatejar com l’Holanda de l’Est. El Dalai Lama, en un dia amb el cel serè, podia passar llista a tots els monjos assegut a sobre d’una cadira de socorrista.

Els que van sortir més perjudicats van ser els xerpes, que van perdre la feina. Excepte alguns que es van reconvertir en repartidors d’empreses poc ètiques, la majoria va acabar a l’atur, fent cursos de mecanografia.

Això sí, es van treure un bon pes de sobre.