La calaixera

La història de la compra d’una calaixera en un mercat de corcs i antiguitats va anar més o menys així:

L’antiquari, per justificar un preu més que abusiu, m’insinua que el moble en qüestió mostra signes inequívocs d’estar dissenyat per Antoni Gaudí. Jo contraataco responent que, per aquell caleram, a wallapop et pots endur la sala dels tresors de Tutankamon, mòmia inclosa.

Després d’unes dures negociacions i un regateig que m’acaba lesionant, pactem el preu. Tots dos hi sortim guanyant: jo m’enduc una peça única, acompanyada d’una colònia de tèrmits cortesia de la casa, i ell s’acomiada per sempre més d’una andròmina que l’acompanya des que va obrir el negoci, molts anys d’olor de resclosit abans.

Pago el preu pactat i me n’adono que no m’hi cap al cotxe, ja que es tracta d’un moble de l’època A.C. (abans de la clau allen). Per sort, el venedor té un carretó a la parada. Li demano que me’l deixi una estona però, com a bon fill de banquer, s’hi nega en rotund. Si el vull, me’l ven per 20 euros. A la cartera només en porto 10, així que, per aquest preu, diu que me l’ha de donar amb una roda punxada. Punxa la roda. Llavors trobo a la butxaca de darrera del pantaló els 10 euros que em faltaven. Malauradament, són insuficients per adquirir la roda de recanvi, que també té a la venda, però no per menys de 15 euros.

Resignat, i a punt de marxar amb la calaixera a sobre del carretó amb una roda punxada, em somriu la sort i apareix un amic. Com sap que tinc l’esquena delicada per culpa dels esmorzars funcionarials que s’allarguen, s’ofereix per estirar del carretó una estona. Jo no m’hi nego, sinó que fins i tot l’ovaciono. Els aplaudiments sembla que el complauen i a mi m’alliberen les cervicals, així que anem tirant fins casa meva, ell fent giragonses a la manera chapliniana i jo, uns metres pel davant, aclamant-lo i fent participar en l’homenatge a la resta de vianants.

Malauradament, de tots dos, només conservo la calaixera. Des d’aquell dia, quan em veu de lluny, el meu amic canvia de vorera.