Postimpressionisme pòstum

Vaig haver de morir-me per a descobrir que un servidor, artista incomprès, amb trastorn bipolar i asimètric d’orelles, em convertiria en un dels pintors més famosos de la història.

Per desgràcia vaig viure a les acaballes del segle XIX, al marge d’una societat que encara no estava preparada per la modernitat: ni pel feixisme, ni per la batedora elèctrica, i molt menys per al postimpressionisme. En aquell moment reconec que ningú, inclòs jo mateix, va entendre la meva obra. El fet és que dels 900 quadres que vaig pintar en deu frenètics anys amb una paleta saturada de medicació i absenta, únicament vaig encolomar, no sé si per error, ignorància o llàstima, una sola obra, La terra roja, per la modesta xifra de 400 francs.

Aquella nit, per celebrar-ho, vaig sopar calent, un caldo de rata triquinosa que va fer ressonar de plaer un estómac acostumat a digerir pigments acrílics sense ni mastegar.

Queda demostrat que no vaig ser un comercial convincent ni persuasiu, i que les meves ofertes en obres com Els Gira-sols del tipus “emporti-se’n tres i pagui’n dues” no van tenir l’èxit esperat, però és que ni tan sols el meu germà Theo, marxant d’art i que ingressava milers de francs per la venda d’aquarel·les del seu fill de quatre anys, no va ser capaç de vendre-me’n ni un de sol.

I parlant de les cartes amb en Theo, quina flagrant vulneració del dret a la intimitat! Calia publicar-les perquè mitja humanitat s’assabentés de si vaig patir de morenes o si m’agradava vestir-me de dona?

Tornant als Gira-sols, que ara són tan apreciats, confesso que em sortien com a xurros. Posava el gerro a sobre de la tauleta, hi entaforava les maleïdes plantetes, que a més  em provocaven una al·lèrgia de mil dimonis, i a pintar. Diuen que el meu color preferit era el groc. Mentida! Jo hauria escollit roses, ben roges, però que voleu que us digui, el groc estava a meitat de preu i l’economia, com sabeu, no n’entén de qüestions estètiques.

És com el quadre El dormitori d’Arle, que deixa a tothom astorat. Quina meravella, diuen. Hi haguessin viscut ells, en aquell antre putrefacte. Sort que fent-me el boig vaig fer cap al Sanatori, almenys allà el terra era pla i no em rodolaven els pinzells.

Vist amb perspectiva, qualsevol caguerot que hagués pintat ara mateix se subhastaria per milions d’euros. Em fa tanta ràbia que si fos viu, m’amputaria l’altra orella.

(exercici del curs de creació literària de l'Escola de Lletres de Tarragona - tema lliura amb l'inici "Vaig haver de morir-me per a descobrir que...)

La vida és un carnaval

- T’havia advertit que volia evitar el Passeig de Gràcia, però has preferit fer cas a la teva amiga electrònica, i mira on som ara, acorralats enmig de la desfilada.

- Va, home, alegria, que la vida és un Carnaval – respon en Pere, que gira el cap i s’adreça a l’ocupant de la part posterior – Sr. Antoni, oi que no li fa res que ens afegim a la rua del Rei Carnestoltes?

Una sobredosi de confeti, com una catifa multicolor, cobreix exultant la grisor de la vorera de panot de disseny gaudinià i fa oblidar per uns instants l’ensopida rutina que ens devora cada dia.

- Per Carnaval tot s’hi val, o no és així, senyor Antoni? Insisteix en Pere.

Un guàrdia civil amb alè etílic i una perruca de Marylin Monroe m’ofereix una cervesa mentre el seu superior, amb els llavis pintats de vermell carmesí i una medalla de sargentu, em convida a fer una prova d’alcoholèmia que consisteix en bufar un espanta-sogres de dubtosa homologació.

Pujo els vidres immediatament per tal de reduir el soroll eixordador que prové de les carrosses, un gest insuficient per silenciar una Rafaella Carrà què, propagant-se en forma d’ona sonora, aconsegueix penetrar a l’interior de l’habitacle a través dels conductes de ventilació per recordar-nos que, per fer bé l’amor, t’has de desplaçar cap al sud, tot ofegant involuntàriament la patètica número 6 de Txaikovski que regalima per l’emissora de Catalunya Música.

Baixem pel lateral de les Rambles, on locals de restauració centenaris que d’antic només en conserven el nom i la fortor a pixum d’uns inodors color blau cel, acullen avui indis pellroges que debaten sobre migració amb integrants del setè de cavalleria que s’aixequen la goma del bigoti per menjar patates braves d’autor ultracongelat.

M’aturo al pas de vianants i va de poc que no atropello una estampida de zebres que, caminant a dues potes, fumen substàncies psicotròpiques. Absent i pensarós, comprovo amb consternació com el català s’extingeix dels rètols d’establiments que criden l’atenció de la clientela amb cartells kitsch d’aire Las Vegas.

Més avall, a la drogueria on de petit hi acompanyava la mare a comprar cremalleres per pantalons que havien tingut molts amos, avui convertida en una botiga de queviures perfumada amb pa acabat de sortir del microones, hi compren alcohol barat dos astronautes amb escafandre que, sense tocar de peus a terra, proven de contactar amb tres lluitadores de sumo esprimatxades que devoren greixos saturats de formes toroidals.

- A 100 metres, incorpori’s al brand de la dreta -  per fi ens diu la nostra col·lega artificial.

- Són dos quarts i deu minuts de vuit. La cerimònia és a les vuit en punt. Si trepitges l’accelerador, encara hi som a temps – diu en Pere, neguitós de sobte.

- D’acord – responc – Senyor Antoni, cordi’s bé el cinturó, que venen corbes.

El senyor Antoni de Casademunt i Vilamajor, gracienc il·lustre, supervivent de totes les atrocitats del segle XX, deixa enrere una ciutat avui devorada pel turisme i atapeïda de perills públics que es carreguen per usb, per enfilar, dins d’un fèretre de caoba que sembla que s'hagi d'obrir a cada sotrac, el camí cap al cementiri de Montjuïc.

(exercici del curs de creació literària de l'Escola de Lletres de Tarragona - fal·làcia patètica amb dos personatges dins un cotxe)

Un jardí estrany

Soc la plegadora d’avellanes, l’escultura de bronze que flanqueja el sender que uneix l’esplèndida porta principal amb el noble mas de l’Hort d’Iglésies, un jardí excepcional situat al bell mig del nucli urbà de la Selva del Camp, arrecerat entre cedres, til·lers i plataners i perfumat de roses, espígols i romanís. En definitiva, un lloc idíl·lic.

Què com vaig arribar aquí? Doncs ara us ho explicaré.

Fins fa poc jo malvivia a la gran ciutat, compartint pis amb gent d’indrets que ni sabia de la seva existència i gaudint al màxim de la precarietat laboral exercint d’estàtua de les Rambles. Passava els dies esperant sentir dringar les monedes, embotida en una disfressa de basar oriental que ens repartíem amb tres companyes més, totes de talles ben diferents, i caracteritzada uns dies de torero sense paquet, d’altres d’home aranya amb la xarxa tirada i, els dies de partit, de Ronaldinho de tercera divisió.

Malgrat tot, jo era feliç per haver complert el meu somni d’infantesa: fer d’escultura humana tot i tenir diagnosticat un alt grau d’hiperactivitat.

Però ja se sap que els somnis de vegades no t’asseguren arribar a final de mes, i aquest era el meu cas. Llavors se’m va presentar l’oportunitat d’ocupar una plaça de funcionària en aquesta localitat del Baix Camp. Vaig dedicar-m’hi en cos i ànima, i no vaig fallar.

I aquí em teniu, treballant al bell mig d’aquest majestuós jardí. Ens haurem creuat mil vegades, i perdoneu que no us saludi, però és que ho tinc totalment prohibit per contracte.

Aviam, si m’haguessin donat a triar jo hauria preferit interpretar el paper de la princesa protagonista d’una epopeia galàctica, posant en actitud heroica i brandant una espasa làser amb leds de tots colors. No és per desmerèixer ningú, però no em negareu que el personatge d’una pagesa embolcallada amb aquesta pàtina de color verd, de glamurós, en té ben poc, per no parlar de la posició, mig ajupida, que és certament incòmoda.

De la feina no em puc queixar, i com a funcionària, gaudeixo de certs privilegis: esmorzo sense mirar el rellotge, puc agafar la baixa al primer esternut i recentment, gràcies a la pressió de la delegada sindical, que per cert soc jo mateixa, he aconseguit un dia de teletreball i tot.

Això sí, he hagut de renunciar als hàbits adquirits anteriorment. Des que vaig prometre el càrrec, no puc espantar els vianants ni treure la llengua a les instantànies. I el que em fa més ràbia, ja no puc posar el plateret per moure’m quan algú deixa propina. El Reglament és ben clar al respecte, això seria una falta greu, una mena de suborn a una empleada pública, i em podria caure tot el pes de la llei, que com bé sabeu, si no pertanys a les altes esferes, és molt de pes.

Ep, disculpeu, us he de deixar que s’apropa un grupet de nens amb ganes de grimpar per la meva esquena.

Res, aquí em trobareu, immòbil i petrificada i amb la senalla mig buida, esperant que pugi el preu de l’avellana. 

(exercici del curs de creació literària de l'Escola de Lletres de Tarragona - ambientada a l'Hort d'Iglésies de la Selva del Camp)

Miquel

Nit d'hivern, anys noranta. El típic pis d'estudiants universitaris: a la nevera, els tàpers de la mama fent-se lloc entre iogurts que no s'han consumit preferentment; la vaixella, bruta i amuntegada per rigorós ordre cronològic; al vàter, ni rastre de paper, i a les habitacions, les finestres obertes de bat a bat per convidar a sortir el fum del tabac.

–Atxim!– En Miquel, de Manlleu, sembla que ha agafat una bona galipàndria.

–Bona nit i tapa’t, Miquel!

L’endemà, un matí gèlid del mes de gener, amb el nas com un tomàquet, en Miquel va d’estrena: una bufanda de llana que el tió, entestat sempre en cagar-li calçotets, li va regalar algun Nadal passat. Atxim!

L’hivern avança mentre l’olor de naftalina persegueix el nostre amic, tot impregnant el pis. Mentrestant, els esternuts, lluny d’aturar-se, segueixen in crescendo.

Pel matí, en pijama i bufanda, en Miquel esmorza cereals ensucrats: Atxim!. A l’hora de la migdiada, amb el coll ben abrigat, plora davant la telenovel·la: Atxem!. Per sopar, caldo, Miquel, que t’anirà bé per la gola: Atxif! I per la nit, a dormir ben arraulit a la llana: Atxum!

–Jesús, Miquel!

En Jesús, vull dir, en Miquel, amb el nas com una carxofa, resa perquè arribi el bon temps. Ja no sap com gestionar aquesta maleïda congestió.

Aquell any la primavera esclata amb epicentre al nas d’en Miquel, part del cos que a hores d’ara ja agafa un aire de pebrot escalivat.

–Compte amb el pol·len, Miquel!

El nostre amic ja n’està fins al capdamunt, concretament fins els nassos. Això pràcticament ja està durant més que un embaràs!

Arriba el mes de juny, i amb la calor, els exàmens finals. Amb pantalons curts, samarreta de tirants i la seva inseparable bufanda de llana al coll, en Miquel, rebatejat com a Jesús, ho aprova tot amb bona nota.

–Ens veiem al setembre, Miquel!

Arriba l’estiu. Jo, a la platja. De les avionetes en plouen pilotes d’una marca alemanya que diu que et cuida la pell. De sobte, un SMS em deixa amb un pam de nas:

“Finalment vaig anar al metge. Diagnòstic: al·lèrgia a la llana. Miquel”.

Aaaatxim!

(exercici del curs de creació literària de l'Escola de Lletres de Tarragona - anècdota basada en fets 99% reals)