Soc assidu a les Fires de Teatre. A les
representacions, sempre m’acomodo a la primera fila, entre nens que no saben
perquè hi van i adults que es fan la mateixa pregunta un cop iniciat
l’espectable.
El moment que més m’agrada, el número final,
però únicament si l’artista demana voluntaris.
Llavors, mentre la resta del públic fa veure
que ha patit un ictus, que ha perdut les dues cames, la vista o totes tres
desgràcies al mateix temps, jo alço la mà mentre poso la meva millor cara. Mai
falla, sempre acabo a l’escenari.
Tot just donar-me la mà, deixo anar la meva
targeta de visita: “VOLUNTARIS SL”. Abans que em preguntin el nom, ja parlo de
percentatges. Mínim, un 20% de la recaptació, i si el públic ens ovaciona, el
30%. Ei, que amb prou feines cobreixo despeses. Estic donat d’alta, cobro amb
IVA tot i ser agnòstic i patrocino una ONG que no recordo a quin món ajuda.
Si em reparteixen una bona picossada, puc
fer-me l’hipnotitzat passejant per la corda fluixa o em puc deixar escapçar en mil
bocins, sempre i quan hagi fet la digestió, és clar.
Si l’artista no es grata gaire la butxaca,
llavors, per exemple, puc no posar el matalàs allà on toca; no agafar amb prou
força una corda; o aixecar, sempre sense mala intenció, el tapet mentre s’està
fent un truc de màgia. En definitiva, petits descuits amb tràgiques
conseqüències.
Ara bé, si no me’n volen donar ni cinc,
llavors entra en escena el meu advocat, un malabarista de les querelles, un
equilibrista de la Llei. Assegut sempre a la fila del darrera, menja crispetes
dolces ordenades per colors i somia en judicis kafkians.
Recordo una ocasió en la que una Companyia
Internacional no em volia pagar res, i ell solet va aconseguir el 50% dels
beneficis del dia i que a més em convidessin, durant tres anys consecutius, al
sopar d’empresa tot i tenir la seu a Singapur.
Malauradament, massa vegades em trobo amb
voluntaris que en tenen prou amb uns copets a l’esquena o amb un aplaudiment de
la concurrència, el que representa una competència d’allò més deslleial.
