La història de la compra d’una calaixera en un mercat de corcs i antiguitats va anar més o menys així:
L’antiquari, per justificar un preu més que
abusiu, m’insinua que el moble en qüestió mostra signes inequívocs d’estar
dissenyat per Antoni Gaudí. Jo contraataco responent que, per aquell caleram,
a wallapop et pots endur la sala dels tresors de Tutankamon, mòmia inclosa.
Després d’unes dures negociacions i un
regateig que m’acaba lesionant, pactem el preu. Tots dos hi sortim guanyant: jo
m’enduc una peça única, acompanyada d’una colònia de tèrmits cortesia de la
casa, i ell s’acomiada per sempre més d’una andròmina que l’acompanya des que
va obrir el negoci, molts anys d’olor de resclosit abans.
Pago el preu pactat i me n’adono que no m’hi
cap al cotxe, ja que es tracta d’un moble de l’època A.C. (abans de la clau
allen). Per sort, el venedor té un carretó a la parada. Li demano que me’l
deixi una estona però, com a bon fill de banquer, s’hi nega en rotund. Si el
vull, me’l ven per 20 euros. A la cartera només en porto 10, així que, per
aquest preu, diu que me l’ha de donar amb una roda punxada. Punxa la roda.
Llavors trobo a la butxaca de darrera del pantaló els 10 euros que em faltaven.
Malauradament, són insuficients per adquirir la roda de recanvi, que també té a
la venda, però no per menys de 15 euros.
Resignat, i a punt de marxar amb la calaixera
a sobre del carretó amb una roda punxada, em somriu la sort i apareix un amic.
Com sap que tinc l’esquena delicada per culpa dels esmorzars funcionarials que
s’allarguen, s’ofereix per estirar del carretó una estona. Jo no m’hi nego,
sinó que fins i tot l’ovaciono. Els aplaudiments sembla que el complauen i a mi
m’alliberen les cervicals, així que anem tirant fins casa meva, ell fent
giragonses a la manera chapliniana i jo, uns metres pel davant, aclamant-lo i
fent participar en l’homenatge a la resta de vianants.
Malauradament, de tots dos, només conservo la
calaixera. Des d’aquell dia, quan em veu de lluny, el meu amic canvia de vorera.
