Somiers o com adormir-se veient la tele

Dimarts s'estrenava a TV3 "Somiers", un programa dedicat als somnis (i amb bso del per fi reconegut J. miquel Oliver). Aquella nit jo vaig tenir aquest:

...Aparec únicament vestit amb un barnús amb els colors del Betis al capdavant d’una
mani anti-transvassament. La pancarta, escrita en àrab i amb cursiva times new roman, duu el lema pagui’n 3 i emporti-se’n 2. Els manifestants duen escafandres i sembla que s’entenen en francès. Caminem sense qualificar-ho de miracle per sobre les aigües del riu Ebre, que baixa d’un groc lilós. De tant en tant apareix un salmó fumat nedant a contracorrent, o una truita de patates congelada de l’Àrea de Guissona. Hi ha tants manifestants que a partir dels 500.000 els demés són clicks, per manca d'espai. Fins i tot n’hi ha que han d’esperar-se fins al següent somni. De sobte apareix un guàrdia urbà disfressat de guàrdia urbà que ve a fer el recompte. Duu una calculadora solar sense saber que aquest és un somni sense sol. Fa una ullada i apunta: 25 manifestants, entre ells 12 divorciats, 3 capellans i un nen amb 4 dioptries. Els representants sindicals i els polítics porten banyes al cap, tenen la cara vermella i fan pudor de sofre, per la qual cosa són condemnats a tancar la comitiva i recollir selectivament les deixalles dels que van davant. L’obligat megàfon de manifestació el monopolitza una rossa despampanant que respon al nom de Montserrat Caballé i que crida “a por ellos” a l’octava potència.
Arriba el seguici a Barcelona, on comprovem que s’està celebrant la primera guerra de l’aigua de boca. Cubells, bidons, mangueres...tot val. El nivell d’aigua frega les torres de la Sagrada Família, que finalment cedeix i se’n va a terra mentre apareix un rejovenit Gaudí amb els plànols d’un centre comercial. A la Plaça Sant Jaume comprovem que el palau de la Generalitat és ara un McDonalds. Demanem pel president de la Generalitat, que vesteix de Ronald. Ens rep en un jacuzzi improvisat a la fregidora de patates. Alguns no resisteixen el calor, es desmaien i Ferran Adrià, que pelava patates vestit de militar allà al costat, els esferifica convertint-los en un happy meal de 600€. El president nega que hi hagi cap transvassament preparat, però de fons se sent públic de sit-com morint-se de riure. Apareixen els crèdits i jo em desperto. Plou.

Alta de línia

Aquest matí he rebut la trucada d’una companyia telefònica sense poc ànim de lucre que volia oferir-me els seus serveis, entre els que destacava minimitzar-me instantàniament el compte corrent.
La conversa ha anat així (transcripció literal):
[1 és l'operadora, en alguna part d’aquest món, o fins i tot de l’altre, i 2 sóc jo, o tu]

Ring...

X – Si?...Digui?... (passa el temps d’un discurs de Fidel)
O – Sr X?
X – Si, jo mateix.
O – L’agafo en un mal moment?
X - No, tranquil•la, tinc uns lladres corrent per la casa fent-me dissabte però ara mateix estic amagat sota el llit amb l’inalàmbric, cap problema...
O – Així que vostè té telèfon a casa?
X - Si, des que van prohibir els repetidors de senyals de fum...
O - I internet?
X – En tenia, però ara mateix estic veient com els lladres estan posant el router al sac.
O - I televisió per cable, que en té?
X - No, ara només gaudeixo del cable. Des que em vaig canviar de pis que vaig haver de regalar el televisor perquè no em cabia al menjador.
O – I en voldria tenir?
X – de què, de menjador? de fills? d’un pis a Marina d’Or?
O - No, de televisió per cable.
X – Depèn. Fan molts anuncis?
O – Gairebé mai.
X – Així no m'interessa, gràcies.
O – Doncs sap que pot veure més de 100.000 canals de cuina, incloent un en esperanto? I sap que hi ha canals de notícies controlats per cada partit polític, fins i tot el de la marihuana, que només emet de nit? I sap que hi ha més de 10.000 canals d’esports?
X – Mira, doncs per veure el futbol...
O – Ho sento, però de futbol no n’hi ha cap, ja se sap, poca demanda. Això si, de billar americà en tenim 3.256.
X – I això quin preu té, amb IVA, notari y Euribor inclosos?
O - Miri, per ser dona, divorciada i més gran de 65 anys, li surt per 60 euros al mes. Què li sembla?
X – Canviar-me de sexe em sembla ara mateix una utopia. I si no compleixo cap dels requisits?
O – Doncs llavors li costarà 60 euros al mes. Algun dubte, senyor X?
X – Doncs me’n queda algun. Per exemple, sap quan remuntarà el dòlar? On és Bin Laden? Elvis encara viu?... Em sap greu, senyora operadora pel temps que m’ha dedicat, però és que ara mateix em trobo molt a gust amb la companyia que m’està estafant actualment. Potser en un altre moment.
O – I quan li sembla que serà un bon moment per trucar-lo, sr X?
X – No ho sé, potser esperem a que es desfacin els pols... Això si, truqui al vespre, si no li fa res...
O – ...quan es desfacin els pols...al vespre. D’acord, ho he apuntat. Moltes gràcies per tot, sr Y.

Si...H2O = tocat i enfonsat...llavors portava aigua a Barcelona

Mentre la Xina encara tremolava com un flam comunista per efecte dalailamenc, al festival de Cannes, un geriàtric Indy Jones emprenia el viatge imsersenc per Benidorm a la recerca de la taquilla perduda. W.Allen, d'altra banda, mostrava encara símptomes de deshidratació 1 any després d'haver rodat "Vicky, Cristina, Barcelona", la història d'un torero aficionat a la pintura i a la poligàmia que passava els dilluns a la masia insultant els jugadors del Barça.
Diumenge, després que els partits del govern es juguessin a cara o creu la seva participació a la manifestació, la gent de les terres de l'Ebre sortia al carrer, paraigües en mà, peregrinant amb el sant-nus anti-mini-transvassament, antic tub extractor de cuina de menú, mostrant certa insolidaritat envers els compatriotes barcelonins amants de les capbussades, sense compadir-se ni tan sols per la sequera que s'arrossega, per exemple, a can Barça.
I mentrestant plou a bots i barrals a tot el país. Però tant fa, ja que ara, a més, arriben vaixells francesos carregats d'aigua potable a preu de port esportiu per omplir piscines a ritme de multa municipal.

Avui queien quatre gotes quan he mirat per la finestra.

Singing in the rain (o la possibilitat d'e-mular l'engripat Gene Kelly sense sortir del país)

Les tripartides pregàries a la moreneta (verge de rostre banyat per Sols ultraviolats en dermoestètiques corporacions) han fet efecte.

De res servirà doncs que empreses amb fòbia a l'aigua per por a veure encongits els seus beneficis, amaneixin el cel amb sulfats de plata procedents d'avionetes de camuflatge per dispersar, a la manera dels anyorats "grisos", una estratosfèrica manifestació cumulonímbica que a hores d'ara ocupa el cel del país i que no té intenció de finalitzar.

Podrem doncs estrenar el paraigües, aquell artefacte heretat d'avantpassats viscuts en èpoques diluvials i que ocupa un lloc preeminent en armaris empotrats, al costat de panificadores, cintes de fer footing i iogurteres desnatades.

Això si, els menuts de la casa (menors de 40 anys) hauran de passar per la Wikipèdia per esbrinar el funcionament de l'enigmàtic instrument que en èpoques torrencials feia les delícies de senyores acabades de "permanentar" en perruqueries de revistes de divulgació científica.

I tot l'aiguat cau mentre embarquen els primers vaixells des de Tarragona cap a la saharaui capital del país carregats d'ampolles reomplertes solidàriament i amb denominació d'origen.

Encara plou.

Operació tornada

Caigut del cel, el nou ministre de treballs manuals, en actitud ryanairenca, companyia de low cost i infinites condicions, ofereix viatge d'anada i NO tornada als immigrants que, després de gaudir d'unes vacances al país, amb pulsera (i cadena) 24h en hotels per construïr, vulguin tornar als dinars de diumenge amb els sogres al país d'origen, en previsió de cues inèmiques de caràcter dragonkhanesc a l'estat espanyol i gràfiques d'aturats que farien les delícies dels que calcen peus de gat.

Baguette (de supermercat) sota el braç, marxen els nouvinguts finiquitats per l'explosió de la bombolla immobiliària.

Després de flirtejar hipotecàriament amb directors de banc d'interessos variables per comprar un habitatge en poblacions d'impossible pronunciació (sense vergonya), per poder reagrupar familiarment mitja nació en 30 m2 i posar en pràctica l'après després d'emular el film dels Marx; després d'aconseguir papers en funcionàries delegacions governamentals d'esmorzars de 7 hores; de rotular "Locutori Públic: El seny i la rauxa" tot i escriure de dreta a esquerra i no tenir l'ESO acabat, i de resar en polígons industrials mal orientats, tornen almendrament els paterencs turistes a les seves llars per emmarcar nostàlgiques nòmines de galàctic futbolista.

Avui tampoc ha plogut.

Viatge a Tunísia

A falta d'algun petit retoc...

http://tunisia2008-3alcub.blogspot.com/