Muntanya russa

 

La vida és com una muntanya russa. De vegades puges i de vegades baixes. I quan menys t’ho esperes, t’atures.

Tot va començar el fatídic dia en què, fent una interpretació lliure de la doctrina Montessori, vaig prometre als meus fills que els portaria al parc d’atraccions si aprovaven totes les assignatures.

En els darrers mesos, el meu nucli familiar - una espècie de grupuscle format per un servidor, la meva dona i dos fills en plena adolescència - s’havia anat distanciant a marxes forçades i pràcticament no teníem contacte malgrat viure en un pis de 30 metres quadrats que compartíem amb un gat amb altes capacitats i un lloro lacònic amb aerofòbia.

Malgrat la calma tensa de l’ambient prebèl·lic que imperava a diari a la nostra llar, els nostres fills van ser capaços d’acomplir l’objectiu marcat i superar el curs amb fermesa i determinació, gràcies a la constància de comprar, trimestralment, un pernil de gla per a gaudi de les papil·les gustatives del tutor i que servia per augmentar exponencialment tant la nota final dels meus hereus així com el nivell de triglicèrids del docent.

Fos com fos, van superar el curs, i un bon dia vam enfilar el camí del parc d’atraccions, ells com si accedissin per la porta gran del paradís i jo com si fos un gorrí entrant per la porta de darrere de l’escorxador.

El principal objectiu era pujar a la muntanya russa més alta del planeta, construïda per una brigada de paletes peruans vinguts del llac Titicaca, a uns 4.000 metres d’altitud, immunitzats contra el mal de muntanya i avesats tant a la manca d’oxigen com a les condicions laborals indignes.

La cua per l’atracció, de formes sinuoses, devia tenir la llargada de la Gran Muralla Xinesa, ja que vam trigar en recórrer-la el temps que va perdurar el Paleolític superior, mil anys amunt o avall.

Aquell dia havíem fet tantes cues que, en un moment determinat, fins i tot ens vam posar a fer cua en una cua que servia per poder fer cua. Una experiència freudiana, sens dubte.

Quan, per fi, va arribar el moment de pujar a l’atracció, ens van obligar a desfer-nos de qualsevol objecte susceptible de sortir disparat pels aires. Jo em vaig haver de desempallegar de les ulleres falses amb bigoti incorporat que portava des del dia en què vaig denunciar el veí de sota, un boxejador poc llegit, per llençar les escombraries fora de l’horari permès. A la meva dona li van extreure el ullals de vampiressa, i de les altres files van requisar marcapassos, perruques afroamericanes i dos implants de silicona calenta.

Reduïts a la mínima expressió, vam iniciar el vertiginós ascens. Gaudíem del paisatge, teníem el món als nostres peus, la brisa ens acaronava el rostre i la salsitxa de Frankfurt que m’havien etzibat per dinar es regirava al meu estómac, quan de sobte, al punt més alt, un segon abans del primer descens, amb la boca ben oberta i a punt de rebentar a cridar com un dels tres tenors, les vagonetes es van aturar.

Devíem estar a centenars de metres de terra. Si aquell artefacte es desfrenava, allò acabaria malament. Se n’aniria en orris la meva jubilació somiada en una platja de la Polinèsia, ben lluny de les partides de botifarra en casals d’avis amb l’accés restringit a l’alcohol, i d’haver de cuidar futurs nets consentits per pares i mares encara més malcriats.

L’actitud de la resta de la família era ben diferent. El meu fill no se n’havia adonat de la gravetat de la situació. Seguia entestat en batre el rècord de fer el cub de Rubik en blanc i negre, i només aixecava el cap per fer glops a begudes energètiques carregades d’additius.

La meva filla tampoc semblava gaire preocupada, totalment aïllada del món real gràcies a uns auriculars resistents a l’aigua que no es treia ni per dutxar-se. Aquesta actitud, que jo atribuïa al fet d’haver-li prohibit fer-se un tatuatge d’un Banksy a escala real, provenia, segons la psicòloga amb la qual ens repartíem la meva nòmina a parts iguals, d’un trauma infantil per culpa del seient evolutiu que utilitzava des que era un nadó, i que a hores d’ara, en l’enèsima alteració, li havia de servir per aprovar la Selectivitat.

La meva dona, en canvi, sí que es mostrava afectada. Plorava amargament per haver-se quedat sense bateria i haver perdut l’oportunitat d’immortalitzar aquell moment a les xarxes socials i superar els 10 m’agrada que va aconseguir quan el nostre gat va resoldre una equació de segon grau sense l’ajuda de cap intel·ligència artificial.

De sobte, per megafonia, van intentar tranquil·litzar-nos. Segons ens van informar, l’estadística estava del nostre costat, ja que estava comprovat que en més del 50% de casos, els afectats sortien amb vida d’aquella situació.

Aquell missatge tan alleujador em va desfermar un xoc posttraumàtic que es va fer evident perquè vaig posar els ulls en blanc, la llengua fora i els dits de la mà fent el símbol d’Star Trek. La meva dona, inconscientment, va cridar un metge, amb tan bona sort que algú, dues files enrere, va respondre.

L’alegria, però, va durar poc. El facultatiu en qüestió, després d’un estira-i-arronsa que va entretenir la resta del passatge, va negar-se a visitar-me. El motiu que adduïa el medicastre era que, si bé jo tenia la targeta de la seva mútua, no estava pagant el complement que incloïa les urgències ocorregudes en un parc d’atraccions, sinó la cobertura bàsica, que només donava dret a ser atès per un estudiant de medicina de 3r curs després d’una nit de festa universitària. A les nostres protestes s’hi van afegir les dels altres viatgers, que van seguir increpant el doctor. Aquest, veient-se acorralat, va decidir receptar-se una baixa de llarga durada i es va precipitar al buit amb un termòmetre posat a l’aixella i la pressió arterial relativament alta.

El vertigen m’impedia mirar avall, però sí que sentia el xiuxiueig de la concurrència que s’estava aplegant per veure l’improvisat espectable. Gaudien de valent imaginant el nostre patiment, i al cap de poca estona un vídeo penjat es va convertir en viral a nivell mundial amb l’etiqueta #tenimqueajudar?.

Que per primera vegada a la història una publicació en català fos tendència planetària, però que hi hagués una errada colossal a l’etiqueta, va enfurismar la meva dona, que va perdre els papers i va treure la filòloga radical que portava a dins i que normalment només feia acte de presència per corregir, amb retolador vermell permanent, les cartes de menús de restaurants de costa especialitzats en paelles ultraprocessades i esferificacions de la llengua catalana.

Doncs bé, amb un megàfon a la mà que portava des de que la coneixia, va encadenar una sèrie d’improperis clamant contra aquell atemptat lingüístic: Pòtols! Gamarussos! Curts de gambals! Tanoques! Caps de suro! Caralloooooots! Tots, insults homologats i continguts al Diccionari Català-Valencià-Balear.

Amb tot, el meu estómac em va fer notar que feia estona que no endrapava res, i mig defallit, vaig perdre l’oremus. El turista de la fila del davant, un noruec que havia iniciat l’ascens amb un color de pell més aviat blanquinós, ara estava ben vermell, i a la manera kafkiana, se’m va presentar al cervell com una gamba gegant a la planxa. La queixalada que li vaig clavar al braç, però, em va deixar un insípid regust d’after sun que em va fer decidir a iniciar un dejuni intermitent que hagués enorgullit la meva dietista, que estava en rehabilitació per desintoxicar-se de l’excessiu consum de torrades d’anxoves amb alvocat.

Queia el capvespre i les darreres llambregades de sol donaven pas a una tènue foscor que s’apoderava del cel. Jo seguia allà, amb la meva família al complert, agafats de la mà, debatent-nos entre la vida i la mort, i al meu cap sonava el Clair de Lune, de Debussy. Aquell instant màgic, que hagués pogut durar per sempre, va ser ràpidament reemplaçat per culpa d’uns acords d’ukelele que van sorgir espontàniament de tres files més endavant. Com podia ser que el personal de seguretat del parc, encaparrat a la recerca d’artefactes explosius i entrepans de cansalada viada, no tingués com a objectiu desarticular objectes tan perillosos com aquell instrument musical, molt més nocius per la salut pública que qualsevol arma de destrucció massiva?

I mentre m’imaginava el disseny de l’aparell de tortura amb el què provaria els límits d’elasticitat de les extremitats del músic en qüestió, un inesperat soroll estrident de cadenes va fer que les vagonetes es posessin altre cop en marxa.

Vaig mirar el rellotge i el que m’havia semblat una eternitat, havien estat només dos minuts mal comptats, però amb la família unida com no ho havíem estat des d’aquella gastroenteritis que ens va tenir a tots quatre al voltant de la tassa del vàter.

El viatge a l’atracció va ser el de menys, molt ràpid i ple d’emocions fortes i nusos a l’estómac: revolts cap aquí, viratges cap allà, giragonses endavant i enrere, ara una fotografia, ara una notificació d’hisenda, molt de mareig, i així fins arribar a la línia de meta.

En el moment de deslliurar-nos del cinturó de seguretat, de manera espontània i com si es tractés d’una pel·lícula americana amb alts índexs glucèmics, ens vam abraçar tots quatre ben fort, això sí, després de signar un document redactat per la nostra filla on ens prohibia expressament penjar cap foto a les xarxes socials, a fi de no patir un rebuig per part de les seves amistats.

Aquella experiència vital em va fer reflexionar. A partir d’aquell moment m’esforçaria de valent per ser el millor pare del món. A la meva filla li permetria de tatuar-se el que volgués, ja fos un Banksy, un Sorolla, o la felicitació de Nadal d’un alumne de primària amb dèficit d’atenció.

Pel que fa al meu fill, vegà practicant, donava la meva paraula de que no li tornaria a cuinar peus de porc per al menú del seu aniversari. I a la meva dona, aficionada als trencaclosques de nus masculins, prometia no amagar-li cap peça, especialment de les zones erògenes.

Finalment, lluny de compensar-nos per aquella desagradable vivència, l’empresa propietària del parc d’atraccions ens va acabar cobrant un suplement pel que va batejar com una “Experiència Familiar Immersiva”.

(conte presentat al 27è Premi de narrativa curta per Internet Tinet)