La Brama

Un dia vaig trobar feina al Parc Natural de l’Alt Pirineu.

Em llevava ben d’hora, trescava fins un prat, entrava al meu camerino i en un tres i no res ja era un cérvol de les banyes fins als peus.

A trenc d’alba, després d’un cafè doble i una ronda d’estiraments, sortia a pasturar. Taps a les orelles posats, ja que allà dalt, el bramar dels altaveus era eixordador.

Pel matí la feina era exigent. Les companyes forestals que feien guàrdia als punts d’observació havien de desenfocar els telescopis quan veien algú massa entès en la matèria, no fos cas que detectés que la nostra pelussa venia de Wuhan.

Per la tarda, en canvi, sempre em relaxava. Els visitants, després d’uns xopets de ratafia en sobretaules de restaurants locals, quedaven tan emboirats que fins i tot em podia permetre el luxe de caminar a dues potes sense despertar sospites, alhora que també prolongava la vida útil de la meva columna vertebral.

Em posava tant en el paper que sempre dinava el mateix: una carmanyola d’herba fresca, que després escalfava al microones.

Amb els representants sindicals vam aconseguir que les banyes fossin de goma EVA. En canvi, amb la negociació pel teletreball, inexplicablement, no ens en vam sortir.

Per la nit, baixàvem al poble i després de sopar ens divertíem buscant-nos en fotos d’Instagram, sempre patint per no sortir amb un ull tancat.

A un ex-company, fumador empedreït, el van enxampar vestit de cérvol i amb el cigarro a la boca. A ell el van despatxar, però la foto es va fer viral i fins i tot va quedar segona en un premi de fotografia de Natura Salvatge.

Recordo el dia que ens va empaitar un Os bru, que al final va resultar que també es tractava d’una disfressa. De dins van aparèixer dos cosins germans que recollien signatures contra els contractes fixes discontinus, perquè cada any els enviaven a l’atur durant el període d’hivernació.