Un dia vaig trobar feina al Parc Natural de
l’Alt Pirineu.
Em llevava ben d’hora, trescava fins un prat,
entrava al meu camerino i en un tres i no res ja era un cérvol de les banyes
fins als peus.
A trenc d’alba, després d’un cafè doble i una
ronda d’estiraments, sortia a pasturar. Taps a les orelles posats, ja que allà dalt,
el bramar dels altaveus era eixordador.
Pel matí la feina era exigent. Les companyes
forestals que feien guàrdia als punts d’observació havien de desenfocar els
telescopis quan veien algú massa entès en la matèria, no fos cas que detectés
que la nostra pelussa venia de Wuhan.
Per la tarda, en canvi, sempre em relaxava.
Els visitants, després d’uns xopets de ratafia en sobretaules de restaurants
locals, quedaven tan emboirats que fins i tot em podia permetre el luxe de caminar
a dues potes sense despertar sospites, alhora que també prolongava la vida útil
de la meva columna vertebral.
Em posava tant en el paper que sempre dinava el
mateix: una carmanyola d’herba fresca, que després escalfava al microones.
Amb els representants sindicals vam aconseguir
que les banyes fossin de goma EVA. En canvi, amb la negociació pel teletreball,
inexplicablement, no ens en vam sortir.
Per la nit, baixàvem al poble i després de
sopar ens divertíem buscant-nos en fotos d’Instagram, sempre patint per no
sortir amb un ull tancat.
A un ex-company, fumador empedreït, el van
enxampar vestit de cérvol i amb el cigarro a la boca. A ell el van despatxar,
però la foto es va fer viral i fins i tot va quedar segona en un premi de
fotografia de Natura Salvatge.
Recordo el dia que ens va empaitar un Os bru, que al final va resultar que també es tractava d’una disfressa. De dins van aparèixer dos cosins germans que recollien signatures contra els contractes fixes discontinus, perquè cada any els enviaven a l’atur durant el període d’hivernació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada