Un
dia vaig necessitar un/a socorrista.
Era
dins l’aigua, a la piscina. Repetir de fideuà, i de postres, voler fer els
1.000 metres papallona, va ser temptar la sort. Estava marejat. Veia el
socorrista a la llunyania. El vaig reconèixer perquè era l’únic que no es
movia. Com no podia cridar (em repetia l’all-i-oli) i el veia potinejant el
mòbil, li vaig fer un whatsapp.
Li
envio la cara blava. M’arriba el doble tick. Escrivint... Em respon amb el
rellotge de sol. Que esperi? Jo, la cara que plora, ell, la que riu, jo la
calavera, ell,... la flamenca?
Com
allò era més difícil que desxifrar un jeroglífic, vaig passar a l'àudio. Amb
l’equip d’snòrkel posat, però, em va ser impossible fer un missatge
intel·ligible, a més que amb la reverberació del tub es perdia la delicadesa
del meu català central, que passava a ser més aviat xinès mandarí.
Potser
sí que l’àudio semblava un ritual satànic, i el contracte del socorrista en cap
cas devia tenir una clàusula per salvaments al més enllà. Així que, sense immutar-se, bé,
sí, després de reorientar-se el para-sol, em va bloquejar.
Quan
ja m’ho veia impossible, va arribar la salvació: finalment, i gràcies al
tinder, vaig aconseguir que em fes el boca a boca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada