Un dia vaig necessitar un/a socorrista.
Era dins l’aigua, a la piscina. Repetir de fideuà,
i de postres, voler fer els 1.000 metres papallona, va ser temptar la sort.
Estava marejat. Veia el socorrista a la llunyania. El vaig reconèixer perquè
era l’únic que no es movia. Com no podia cridar (em repetia l’all-i-oli) i el
veia potinejant el mòbil, li vaig fer un whatsapp.
Li envio la cara blava. M’arriba el doble tick.
Escrivint... Em respon amb el rellotge de sol. Que esperi? Jo, la cara que
plora, ell, la que riu, jo la calavera, ell,... la flamenca?
Com allò era més difícil que desxifrar un jeroglífic, vaig passar a l'àudio. Amb l’equip d’snòrkel posat, però, em va ser impossible fer un missatge
intel·ligible, a més que amb la reverberació del tub es perdia la delicadesa del meu català central, que passava a ser més aviat xinès mandarí.
Potser sí que l’àudio semblava un ritual satànic, i el contracte del socorrista en cap cas devia tenir una clàusula per salvaments al més enllà. Així que, sense immutar-se, bé, sí, després de reorientar-se el para-sol, em va bloquejar.
Quan ja m’ho veia impossible, va arribar la
salvació: finalment, i gràcies al tinder, vaig aconseguir que em fes el boca a boca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada