Sant Jordi (o el drac que s'empassava les paraules)

Sant Jordi, diada de llibreters neftalínics que espolsant teranyines celebren que un cop l'any, sopen de restaurant; de floristes de la rambla de roses de la paleta pantone, que competeixen olímpicament amb les congelades en restaurant xinès; de senyeres fent-se lloc en balcons a punt de venda, només per particulars; de signatures de llibres blancs per autors mediàtics llicenciats en percentatge; d'erudits exhibint-se amb la darrera tesi hawkiniana sobre Lepe; d'estanteries de dubtós ikeístic muntatge on exposar als amics d'ulleres de pasta el darrer premi Sant ídem fent parella amb la vida d'un galàctic futbolista de 10 olivettiques polsacions per minut; de grans llibres per falcar grans desnivells, de l'última novel·la de Dolce & Gabanna; de polítics capullos fent campanya floral... en definitiva, de cultura catalana importada de frankfurt ( i sucada amb tomàquet).

Al vespre, després de tanta cultura assimilada, i un cop guardats el llibre al prestatge i la rosa en remull en aigua solidària tarragonina, donarem les gràcies a l'inventor de la tele de plasma de 42 polzades i dolby surround per no haver de llegir-nos el partit del Barça - manchester.

I que no plogui (carta als reis blanc i ros).