Soc la
plegadora d’avellanes, l’escultura de bronze que flanqueja el sender que uneix
l’esplèndida porta principal amb el noble mas de l’Hort d’Iglésies, un jardí
excepcional situat al bell mig del nucli urbà de la Selva del Camp, arrecerat
entre cedres, til·lers i plataners i perfumat de roses, espígols i romanís. En
definitiva, un lloc idíl·lic.
Què
com vaig arribar aquí? Doncs ara us ho explicaré.
Fins
fa poc jo malvivia a la gran ciutat, compartint pis amb gent d’indrets que ni
sabia de la seva existència i gaudint al màxim de la precarietat laboral
exercint d’estàtua de les Rambles. Passava els dies esperant sentir dringar les
monedes, embotida en una disfressa de basar oriental que ens repartíem amb tres
companyes més, totes de talles ben diferents, i caracteritzada uns dies de
torero sense paquet, d’altres d’home aranya amb la xarxa tirada i, els dies de
partit, de Ronaldinho de tercera divisió.
Malgrat
tot, jo era feliç per haver complert el meu somni d’infantesa: fer d’escultura
humana tot i tenir diagnosticat un alt grau d’hiperactivitat.
Però
ja se sap que els somnis de vegades no t’asseguren arribar a final de mes, i
aquest era el meu cas. Llavors se’m va presentar l’oportunitat d’ocupar una
plaça de funcionària en aquesta localitat del Baix Camp. Vaig dedicar-m’hi en
cos i ànima, i no vaig fallar.
I aquí
em teniu, treballant al bell mig d’aquest majestuós jardí. Ens haurem creuat
mil vegades, i perdoneu que no us saludi, però és que ho tinc totalment
prohibit per contracte.
Aviam,
si m’haguessin donat a triar jo hauria preferit interpretar el paper de la
princesa protagonista d’una epopeia galàctica, posant en actitud heroica i
brandant una espasa làser amb leds de tots colors. No és per desmerèixer ningú,
però no em negareu que el personatge d’una pagesa embolcallada amb aquesta
pàtina de color verd, de glamurós, en té ben poc, per no parlar de la posició,
mig ajupida, que és certament incòmoda.
De la
feina no em puc queixar, i com a funcionària, gaudeixo de certs privilegis: esmorzo
sense mirar el rellotge, puc agafar la baixa al primer esternut i recentment,
gràcies a la pressió de la delegada sindical, que per cert soc jo mateixa, he
aconseguit un dia de teletreball i tot.
Això
sí, he hagut de renunciar als hàbits adquirits anteriorment. Des que vaig
prometre el càrrec, no puc espantar els vianants ni treure la llengua a les
instantànies. I el que em fa més ràbia, ja no puc posar el plateret per moure’m
quan algú deixa propina. El Reglament és ben clar al respecte, això seria una
falta greu, una mena de suborn a una empleada pública, i em podria caure tot el
pes de la llei, que com bé sabeu, si no pertanys a les altes esferes, és molt
de pes.
Ep,
disculpeu, us he de deixar que s’apropa un grupet de nens amb ganes de grimpar
per la meva esquena.
Res, aquí em trobareu, immòbil i petrificada i amb la senalla mig buida, esperant que pugi el preu de l’avellana.
(exercici del curs de creació literària de l'Escola de Lletres de Tarragona - ambientada a l'Hort d'Iglésies de la Selva del Camp)
