Postimpressionisme pòstum

Vaig haver de morir-me per a descobrir que un servidor, artista incomprès, amb trastorn bipolar i asimètric d’orelles, em convertiria en un dels pintors més famosos de la història.

Per desgràcia vaig viure a les acaballes del segle XIX, al marge d’una societat que encara no estava preparada per la modernitat: ni pel feixisme, ni per la batedora elèctrica, i molt menys per al postimpressionisme. En aquell moment reconec que ningú, inclòs jo mateix, va entendre la meva obra. El fet és que dels 900 quadres que vaig pintar en deu frenètics anys amb una paleta saturada de medicació i absenta, únicament vaig encolomar, no sé si per error, ignorància o llàstima, una sola obra, La terra roja, per la modesta xifra de 400 francs.

Aquella nit, per celebrar-ho, vaig sopar calent, un caldo de rata triquinosa que va fer ressonar de plaer un estómac acostumat a digerir pigments acrílics sense ni mastegar.

Queda demostrat que no vaig ser un comercial convincent ni persuasiu, i que les meves ofertes en obres com Els Gira-sols del tipus “emporti-se’n tres i pagui’n dues” no van tenir l’èxit esperat, però és que ni tan sols el meu germà Theo, marxant d’art i que ingressava milers de francs per la venda d’aquarel·les del seu fill de quatre anys, no va ser capaç de vendre-me’n ni un de sol.

I parlant de les cartes amb en Theo, quina flagrant vulneració del dret a la intimitat! Calia publicar-les perquè mitja humanitat s’assabentés de si vaig patir de morenes o si m’agradava vestir-me de dona?

Tornant als Gira-sols, que ara són tan apreciats, confesso que em sortien com a xurros. Posava el gerro a sobre de la tauleta, hi entaforava les maleïdes plantetes, que a més  em provocaven una al·lèrgia de mil dimonis, i a pintar. Diuen que el meu color preferit era el groc. Mentida! Jo hauria escollit roses, ben roges, però que voleu que us digui, el groc estava a meitat de preu i l’economia, com sabeu, no n’entén de qüestions estètiques.

És com el quadre El dormitori d’Arle, que deixa a tothom astorat. Quina meravella, diuen. Hi haguessin viscut ells, en aquell antre putrefacte. Sort que fent-me el boig vaig fer cap al Sanatori, almenys allà el terra era pla i no em rodolaven els pinzells.

Vist amb perspectiva, qualsevol caguerot que hagués pintat ara mateix se subhastaria per milions d’euros. Em fa tanta ràbia que si fos viu, m’amputaria l’altra orella.

(exercici del curs de creació literària de l'Escola de Lletres de Tarragona - tema lliura amb l'inici "Vaig haver de morir-me per a descobrir que...)

Testament Carnestoltes 2025 La Selva del Camp

 

Selvatanes, selvatans, porto una mala notícia:

s’ha mort el rei Carnestoltes, ai pobre, quina injustícia!

 

Fa un rato que l’ha dinyat, pim-pam, una mort sobtada,

i així acaba el seu mandat i una vida esbojarrada.

 

Tanta farra i xerinola, rauxa, gresca i massa excessos,

tot plegat per acabar a la plana de successos.

 

(la comparsa plora i crida desconsoladament)

 

Comitiva, ploraneres, si us plau, no féssiu xivarri,

un respecte pel monarca, que ja deu ser a l’altre barri!

 

Com era molt previsor, va agafar-me voluntari,

per escriure el testament, i estalviar-se així el notari.

 

Doncs procedeixo a llegir, les darreres voluntats

Que no tenen cap sentit, i tot són barbaritats:

 

 ***

 

“Jo, majestat Carnestoltes, a punt d’estirar la pota,

us deixo unes poques ordres, més que res, perquè a mi em rota:

 

Que el cotxe fúnebre faci deu mil voltes a la vila,

i en passar el carrer de l’Horta, aparqueu-lo en triple fila!

 

Que les lletres de “LaSelva”, que tants cops les han mogut,

les foteu dalt a Sant Pere, i que sembli Hollywood!

 

Que feu al camí del Rec, dos carrils per direcció,

i després poseu peatges, i a pagar cada excursió!

 

Amb les llàgrimes que us cauen, feu una nova piscina,

la d’estiu és tan petita que tinc complex de sardina!

 

I no em llenceu al contàiner, que jo vull ser incinerat

com es fa amb la fullaraca dels trossos d’aquí al costat!

 

Ah! I mentre em cremin graveu-me, amb tot fent pengim-penjam

que vull que es faci viral, el vídeo de Canal Camp!

 

Adeu Petes, Estelada, il Retorno, Collakao,

Arreplegats i Selvatges, l’any que ve, molt més sarau!!!

 

 

Visca el Carnaval

i visca la Selva del Camp!!! "

 

Sa Majestat Carnestoltes 2025

La vida és un carnaval

- T’havia advertit que volia evitar el Passeig de Gràcia, però has preferit fer cas a la teva amiga electrònica, i mira on som ara, acorralats enmig de la desfilada.

- Va, home, alegria, que la vida és un Carnaval – respon en Pere, que gira el cap i s’adreça a l’ocupant de la part posterior – Sr. Antoni, oi que no li fa res que ens afegim a la rua del Rei Carnestoltes?

Una sobredosi de confeti, com una catifa multicolor, cobreix exultant la grisor de la vorera de panot de disseny gaudinià i fa oblidar per uns instants l’ensopida rutina que ens devora cada dia.

- Per Carnaval tot s’hi val, o no és així, senyor Antoni? Insisteix en Pere.

Un guàrdia civil amb alè etílic i una perruca de Marylin Monroe m’ofereix una cervesa mentre el seu superior, amb els llavis pintats de vermell carmesí i una medalla de sargentu, em convida a fer una prova d’alcoholèmia que consisteix en bufar un espanta-sogres de dubtosa homologació.

Pujo els vidres immediatament per tal de reduir el soroll eixordador que prové de les carrosses, un gest insuficient per silenciar una Rafaella Carrà què, propagant-se en forma d’ona sonora, aconsegueix penetrar a l’interior de l’habitacle a través dels conductes de ventilació per recordar-nos que, per fer bé l’amor, t’has de desplaçar cap al sud, tot ofegant involuntàriament la patètica número 6 de Txaikovski que regalima per l’emissora de Catalunya Música.

Baixem pel lateral de les Rambles, on locals de restauració centenaris que d’antic només en conserven el nom i la fortor a pixum d’uns inodors color blau cel, acullen avui indis pellroges que debaten sobre migració amb integrants del setè de cavalleria que s’aixequen la goma del bigoti per menjar patates braves d’autor ultracongelat.

M’aturo al pas de vianants i va de poc que no atropello una estampida de zebres que, caminant a dues potes, fumen substàncies psicotròpiques. Absent i pensarós, comprovo amb consternació com el català s’extingeix dels rètols d’establiments que criden l’atenció de la clientela amb cartells kitsch d’aire Las Vegas.

Més avall, a la drogueria on de petit hi acompanyava la mare a comprar cremalleres per pantalons que havien tingut molts amos, avui convertida en una botiga de queviures perfumada amb pa acabat de sortir del microones, hi compren alcohol barat dos astronautes amb escafandre que, sense tocar de peus a terra, proven de contactar amb tres lluitadores de sumo esprimatxades que devoren greixos saturats de formes toroidals.

- A 100 metres, incorpori’s al brand de la dreta -  per fi ens diu la nostra col·lega artificial.

- Són dos quarts i deu minuts de vuit. La cerimònia és a les vuit en punt. Si trepitges l’accelerador, encara hi som a temps – diu en Pere, neguitós de sobte.

- D’acord – responc – Senyor Antoni, cordi’s bé el cinturó, que venen corbes.

El senyor Antoni de Casademunt i Vilamajor, gracienc il·lustre, supervivent de totes les atrocitats del segle XX, deixa enrere una ciutat avui devorada pel turisme i atapeïda de perills públics que es carreguen per usb, per enfilar, dins d’un fèretre de caoba que sembla que s'hagi d'obrir a cada sotrac, el camí cap al cementiri de Montjuïc.

(exercici del curs de creació literària de l'Escola de Lletres de Tarragona - fal·làcia patètica amb dos personatges dins un cotxe)