Vaig haver de morir-me per a descobrir que un servidor, artista incomprès, amb trastorn bipolar i asimètric d’orelles, em convertiria en un dels pintors més famosos de la història.
Per desgràcia vaig viure a les acaballes del segle
XIX, al marge d’una societat que encara no estava preparada per la modernitat:
ni pel feixisme, ni per la batedora elèctrica, i molt menys per al
postimpressionisme. En aquell moment reconec que ningú, inclòs jo mateix, va
entendre la meva obra. El fet és que dels 900 quadres que vaig pintar en deu frenètics
anys amb una paleta saturada de medicació i absenta, únicament vaig encolomar,
no sé si per error, ignorància o llàstima, una sola obra, La terra roja,
per la modesta xifra de 400 francs.
Aquella nit, per celebrar-ho, vaig sopar calent, un
caldo de rata triquinosa que va fer ressonar de plaer un estómac acostumat a
digerir pigments acrílics sense ni mastegar.
Queda demostrat que no vaig ser un comercial
convincent ni persuasiu, i que les meves ofertes en obres com Els Gira-sols
del tipus “emporti-se’n tres i pagui’n dues” no van tenir l’èxit esperat, però
és que ni tan sols el meu germà Theo, marxant d’art i que ingressava milers de
francs per la venda d’aquarel·les del seu fill de quatre anys, no va ser capaç
de vendre-me’n ni un de sol.
I parlant de les cartes amb en Theo, quina flagrant
vulneració del dret a la intimitat! Calia publicar-les perquè mitja humanitat s’assabentés
de si vaig patir de morenes o si m’agradava vestir-me de dona?
Tornant als Gira-sols, que ara són tan apreciats,
confesso que em sortien com a xurros. Posava el gerro a sobre de la tauleta, hi
entaforava les maleïdes plantetes, que a més em provocaven una al·lèrgia de mil dimonis, i
a pintar. Diuen que el meu color preferit era el groc. Mentida! Jo hauria escollit
roses, ben roges, però que voleu que us digui, el groc estava a meitat de preu
i l’economia, com sabeu, no n’entén de qüestions estètiques.
És com el quadre El dormitori d’Arle, que deixa
a tothom astorat. Quina meravella, diuen. Hi haguessin viscut ells, en aquell
antre putrefacte. Sort que fent-me el boig vaig fer cap al Sanatori, almenys
allà el terra era pla i no em rodolaven els pinzells.
