Una
nit mentre dormia vaig patir una apnea. Van ser només uns segons els que vaig
passar sense respirar, però suficients perquè la meva esposa, acostumada a
dormir amb un ull obert per por a ser picada per un escorpí gegant africà malgrat
viure en un vuitè pis d’un barri on els animals més exòtics eren els gossos amb
suèter, en certifiqués la defunció.
No és
que la meva dona hagués estudiat medicina, però la genètica l’havia recompensat
amb una capacitat innata per saber-ho tot de tot, una habilitat adquirida, cal
dir-ho, per part de mare.
A la
meva fins llavors mitja taronja li va saber greu de trucar al 112 a aquelles
hores de la matinada per por de molestar. En lloc d’això, i en cos calent, va
preferir dedicar aquells tràgics moments a mecanografiar amb total vehemència
la meva esquela.
El
díptic en qüestió, lluny de ser un cant a l’enyor i al sentiment de pèrdua,
resultava ser un poema casolà de rima consonant i mètrica aleatòria carregat de
retrets domèstics envers la meva persona, ja fossin tapes de vàter sense
abaixar, piques embossades amb pèls de barba, o altres èxits del gènere
masculí.
Amb
els centenars de còpies que va teclejar, amb un dit de cada mà i en una màquina d’escriure Olympia, es garantia
una futura artrosi als dits, i també s’assegurava que perdurés el meu llegat i
memòria de mascle poc evolucionat entre els meus convilatans.
Anunciat
el meu traspàs, i de passada, la seva viudetat a les pàgines de contactes, va
ser l’hora de donar la notícia als meus fills.
El fatídic
comunicat va passar, diguem-ho clar, sense pena ni glòria. És més, va quedar
eclipsat per una petició de cita que la meva senyora va rebre pocs segons
després d’haver penjat una foto seva, això sí, de feia més de vint-i-cinc anys,
a l’esmentada pàgina de contactes.
Ja
feia una estona que jo, hipotèticament, era a l’altre barri, i paradoxalment encara
no s’havia vessat cap llàgrima, el que demostrava que érem una família amb un
caràcter mediterrani però tirant a soviètic.
El
sentimentalisme va quedar arraconat amb una resposta tan freda que faria les
delícies del mateix Stalin. Com si es tractés d’una coreografia prèviament
assajada, dona i fills es van abalançar sobre la maqueta ferroviària que
sobreeixia de l’habitació del rebedor, una obra d’enginyeria que m’havia costat
suor, llàgrimes i totes les pagues dobles des de mitjans de segle passat. En
poca estona tot va quedar entaforat en un contenidor d’escombraries. Si bé
perdien un pare, recuperaven un bé tan preuat com era una habitació, que va ser
repartida entre els tres com si es
tractés d’Alemanya després de la Segona Guerra Mundial.
L’única
persona que estava realment afectada per la meva pèrdua era la naturòpata a la
qual assistia amb freqüència, la qual es quedava orfe del mecenes que li pagava
la hipoteca. No es podia creure com un individu que prenia més de vint
pastilles diàries havia tingut aquell tràgic desenllaç, tan jove i amb tants
anys per consumir productes homeopàtics.
A les
dues de la matinada va aparèixer a casa, vestida de negre rigorós, plorant
amargament de tristor i de por al desnonament. Va ser ella qui va trucar
l’ambulància amb la vaga esperança d’una reanimació.
Els
crits de la meva dona regatejant per telèfon un fèretre de segona mà em van
despertar. La seva ascendència marroquina la va fer arribar fins al tercer
decimal. Al cinquè te va pactar el preu, tan baix com la mida de la caixa on
m’havien d’encabir. A més, va aconseguir que li regalessin una ombrel·la de
platja amb el nom de la funerària.
La
meva aparició al menjador no va provocar la satisfacció que calia esperar. La
meva senyora, ans al contrari, es va enfurismar de valent. Se’n feia creus que,
fins i tot difunt, li portés la contrària. Si ella deia blanc, jo sempre havia
de dir negre, i ara, si ella deia que estava mort, doncs apareixia jo i em feia
el viu.
Vam decidir
organitzar una assemblea improvisada a la cuina per abordar la qüestió. Tant la
meva dona com els meus fills, il·lusionats amb el seu 33,3% d’habitació cadascú,
tenien clar que estava mort. D’altra banda, un servidor, la naturòpata, i el
conductor de l’ambulància, que s’havia fet seu el racó del moble bar i que
demostrava tenir una lucidesa envejable, defensàvem el contrari.
Per
forçar el desempat, vaig proposar fer pujar el veí forense que vivia al pis de
sota. En pocs segons de dir-ho, sonava el timbre de casa. Em vaig assegurar,
guaitant per l’espiera, que no aparegués ningú que decantés la votació en
contra meva. El fonendoscopi penjat sobre la bata de quadres el va delatar, era
el forense.
Només
obrir la porta es va posar en evidència la seva manca d’imparcialitat i rigor
mèdic, ja que va aparèixer amb la meva acta de defunció signada i complimentada
amb tots els ets i uts. Es confirmava, en primer lloc, que l’aïllament de
l’edifici era una estafa, i després, que l’estimat veí potser guardava cert
rancor per aquella temporada en la qual, somnàmbul per vocació, em dedicava a
córrer de matinada pel passadís de casa
amb les sabates de taló de la meva filla posades.
Fer-lo
canviar d’opinió em va costar el temps necessari per trobar el mòbil entre les
meves pertinences, posades a la venda pels meus fills en portals de segona mà,
connectar-me al wifi i iniciar una videoconferència amb uns cosins meus
sicilians que van aconseguir, en només dos minuts de parlar amb veu gruixuda i
gesticular de manera extravagant, que l’home es dirigís a la cuina, amanís
l’acta de defunció amb oli d’oliva verge extra i sal de l’Himàlaia, i se
l’empassés sense dir ni piu.
Finalment,
doncs, es va imposar la lògica. Jo, fins que no es demostrés el contrari,
continuaria en vida. La meva naturòpata, ja recuperada de la crisi d’ansietat
que li havia ocasionat assabentar-se de la pujada sobtada de l’euríbor, va
poder continuar pagant, a costa meva, la seva hipoteca. El conductor de
l’ambulància, en coma etílic després de liquidar-se tota una ampolla de
Chartreuse verd, va marxar en ambulància, però no va ser en la seva. I
finalment, la meva dona, entossudida en la seva postura, va decidir que a
partir d’aquell dia, vestiria de dol.
(Conte finalista del 26è Premi de narrativa curta per Internet Tinet, en el marc dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2022-2023)
