Postimpressionisme pòstum

Vaig haver de morir-me per a descobrir que un servidor, artista incomprès, amb trastorn bipolar i asimètric d’orelles, em convertiria en un dels pintors més famosos de la història.

Per desgràcia vaig viure a les acaballes del segle XIX, al marge d’una societat que encara no estava preparada per la modernitat: ni pel feixisme, ni per la batedora elèctrica, i molt menys per al postimpressionisme. En aquell moment reconec que ningú, inclòs jo mateix, va entendre la meva obra. El fet és que dels 900 quadres que vaig pintar en deu frenètics anys amb una paleta saturada de medicació i absenta, únicament vaig encolomar, no sé si per error, ignorància o llàstima, una sola obra, La terra roja, per la modesta xifra de 400 francs.

Aquella nit, per celebrar-ho, vaig sopar calent, un caldo de rata triquinosa que va fer ressonar de plaer un estómac acostumat a digerir pigments acrílics sense ni mastegar.

Queda demostrat que no vaig ser un comercial convincent ni persuasiu, i que les meves ofertes en obres com Els Gira-sols del tipus “emporti-se’n tres i pagui’n dues” no van tenir l’èxit esperat, però és que ni tan sols el meu germà Theo, marxant d’art i que ingressava milers de francs per la venda d’aquarel·les del seu fill de quatre anys, no va ser capaç de vendre-me’n ni un de sol.

I parlant de les cartes amb en Theo, quina flagrant vulneració del dret a la intimitat! Calia publicar-les perquè mitja humanitat s’assabentés de si vaig patir de morenes o si m’agradava vestir-me de dona?

Tornant als Gira-sols, que ara són tan apreciats, confesso que em sortien com a xurros. Posava el gerro a sobre de la tauleta, hi entaforava les maleïdes plantetes, que a més  em provocaven una al·lèrgia de mil dimonis, i a pintar. Diuen que el meu color preferit era el groc. Mentida! Jo hauria escollit roses, ben roges, però que voleu que us digui, el groc estava a meitat de preu i l’economia, com sabeu, no n’entén de qüestions estètiques.

És com el quadre El dormitori d’Arle, que deixa a tothom astorat. Quina meravella, diuen. Hi haguessin viscut ells, en aquell antre putrefacte. Sort que fent-me el boig vaig fer cap al Sanatori, almenys allà el terra era pla i no em rodolaven els pinzells.

Vist amb perspectiva, qualsevol caguerot que hagués pintat ara mateix se subhastaria per milions d’euros. Em fa tanta ràbia que si fos viu, m’amputaria l’altra orella.

(exercici del curs de creació literària de l'Escola de Lletres de Tarragona - tema lliura amb l'inici "Vaig haver de morir-me per a descobrir que...)

Testament Carnestoltes 2025 La Selva del Camp

 

Selvatanes, selvatans, porto una mala notícia:

s’ha mort el rei Carnestoltes, ai pobre, quina injustícia!

 

Fa un rato que l’ha dinyat, pim-pam, una mort sobtada,

i així acaba el seu mandat i una vida esbojarrada.

 

Tanta farra i xerinola, rauxa, gresca i massa excessos,

tot plegat per acabar a la plana de successos.

 

(la comparsa plora i crida desconsoladament)

 

Comitiva, ploraneres, si us plau, no féssiu xivarri,

un respecte pel monarca, que ja deu ser a l’altre barri!

 

Com era molt previsor, va agafar-me voluntari,

per escriure el testament, i estalviar-se així el notari.

 

Doncs procedeixo a llegir, les darreres voluntats

Que no tenen cap sentit, i tot són barbaritats:

 

 ***

 

“Jo, majestat Carnestoltes, a punt d’estirar la pota,

us deixo unes poques ordres, més que res, perquè a mi em rota:

 

Que el cotxe fúnebre faci deu mil voltes a la vila,

i en passar el carrer de l’Horta, aparqueu-lo en triple fila!

 

Que les lletres de “LaSelva”, que tants cops les han mogut,

les foteu dalt a Sant Pere, i que sembli Hollywood!

 

Que feu al camí del Rec, dos carrils per direcció,

i després poseu peatges, i a pagar cada excursió!

 

Amb les llàgrimes que us cauen, feu una nova piscina,

la d’estiu és tan petita que tinc complex de sardina!

 

I no em llenceu al contàiner, que jo vull ser incinerat

com es fa amb la fullaraca dels trossos d’aquí al costat!

 

Ah! I mentre em cremin graveu-me, amb tot fent pengim-penjam

que vull que es faci viral, el vídeo de Canal Camp!

 

Adeu Petes, Estelada, il Retorno, Collakao,

Arreplegats i Selvatges, l’any que ve, molt més sarau!!!

 

 

Visca el Carnaval

i visca la Selva del Camp!!! "

 

Sa Majestat Carnestoltes 2025

La vida és un carnaval

- T’havia advertit que volia evitar el Passeig de Gràcia, però has preferit fer cas a la teva amiga electrònica, i mira on som ara, acorralats enmig de la desfilada.

- Va, home, alegria, que la vida és un Carnaval – respon en Pere, que gira el cap i s’adreça a l’ocupant de la part posterior – Sr. Antoni, oi que no li fa res que ens afegim a la rua del Rei Carnestoltes?

Una sobredosi de confeti, com una catifa multicolor, cobreix exultant la grisor de la vorera de panot de disseny gaudinià i fa oblidar per uns instants l’ensopida rutina que ens devora cada dia.

- Per Carnaval tot s’hi val, o no és així, senyor Antoni? Insisteix en Pere.

Un guàrdia civil amb alè etílic i una perruca de Marylin Monroe m’ofereix una cervesa mentre el seu superior, amb els llavis pintats de vermell carmesí i una medalla de sargentu, em convida a fer una prova d’alcoholèmia que consisteix en bufar un espanta-sogres de dubtosa homologació.

Pujo els vidres immediatament per tal de reduir el soroll eixordador que prové de les carrosses, un gest insuficient per silenciar una Rafaella Carrà què, propagant-se en forma d’ona sonora, aconsegueix penetrar a l’interior de l’habitacle a través dels conductes de ventilació per recordar-nos que, per fer bé l’amor, t’has de desplaçar cap al sud, tot ofegant involuntàriament la patètica número 6 de Txaikovski que regalima per l’emissora de Catalunya Música.

Baixem pel lateral de les Rambles, on locals de restauració centenaris que d’antic només en conserven el nom i la fortor a pixum d’uns inodors color blau cel, acullen avui indis pellroges que debaten sobre migració amb integrants del setè de cavalleria que s’aixequen la goma del bigoti per menjar patates braves d’autor ultracongelat.

M’aturo al pas de vianants i va de poc que no atropello una estampida de zebres que, caminant a dues potes, fumen substàncies psicotròpiques. Absent i pensarós, comprovo amb consternació com el català s’extingeix dels rètols d’establiments que criden l’atenció de la clientela amb cartells kitsch d’aire Las Vegas.

Més avall, a la drogueria on de petit hi acompanyava la mare a comprar cremalleres per pantalons que havien tingut molts amos, avui convertida en una botiga de queviures perfumada amb pa acabat de sortir del microones, hi compren alcohol barat dos astronautes amb escafandre que, sense tocar de peus a terra, proven de contactar amb tres lluitadores de sumo esprimatxades que devoren greixos saturats de formes toroidals.

- A 100 metres, incorpori’s al brand de la dreta -  per fi ens diu la nostra col·lega artificial.

- Són dos quarts i deu minuts de vuit. La cerimònia és a les vuit en punt. Si trepitges l’accelerador, encara hi som a temps – diu en Pere, neguitós de sobte.

- D’acord – responc – Senyor Antoni, cordi’s bé el cinturó, que venen corbes.

El senyor Antoni de Casademunt i Vilamajor, gracienc il·lustre, supervivent de totes les atrocitats del segle XX, deixa enrere una ciutat avui devorada pel turisme i atapeïda de perills públics que es carreguen per usb, per enfilar, dins d’un fèretre de caoba que sembla que s'hagi d'obrir a cada sotrac, el camí cap al cementiri de Montjuïc.

(exercici del curs de creació literària de l'Escola de Lletres de Tarragona - fal·làcia patètica amb dos personatges dins un cotxe)

Un jardí estrany

Soc la plegadora d’avellanes, l’escultura de bronze que flanqueja el sender que uneix l’esplèndida porta principal amb el noble mas de l’Hort d’Iglésies, un jardí excepcional situat al bell mig del nucli urbà de la Selva del Camp, arrecerat entre cedres, til·lers i plataners i perfumat de roses, espígols i romanís. En definitiva, un lloc idíl·lic.

Què com vaig arribar aquí? Doncs ara us ho explicaré.

Fins fa poc jo malvivia a la gran ciutat, compartint pis amb gent d’indrets que ni sabia de la seva existència i gaudint al màxim de la precarietat laboral exercint d’estàtua de les Rambles. Passava els dies esperant sentir dringar les monedes, embotida en una disfressa de basar oriental que ens repartíem amb tres companyes més, totes de talles ben diferents, i caracteritzada uns dies de torero sense paquet, d’altres d’home aranya amb la xarxa tirada i, els dies de partit, de Ronaldinho de tercera divisió.

Malgrat tot, jo era feliç per haver complert el meu somni d’infantesa: fer d’escultura humana tot i tenir diagnosticat un alt grau d’hiperactivitat.

Però ja se sap que els somnis de vegades no t’asseguren arribar a final de mes, i aquest era el meu cas. Llavors se’m va presentar l’oportunitat d’ocupar una plaça de funcionària en aquesta localitat del Baix Camp. Vaig dedicar-m’hi en cos i ànima, i no vaig fallar.

I aquí em teniu, treballant al bell mig d’aquest majestuós jardí. Ens haurem creuat mil vegades, i perdoneu que no us saludi, però és que ho tinc totalment prohibit per contracte.

Aviam, si m’haguessin donat a triar jo hauria preferit interpretar el paper de la princesa protagonista d’una epopeia galàctica, posant en actitud heroica i brandant una espasa làser amb leds de tots colors. No és per desmerèixer ningú, però no em negareu que el personatge d’una pagesa embolcallada amb aquesta pàtina de color verd, de glamurós, en té ben poc, per no parlar de la posició, mig ajupida, que és certament incòmoda.

De la feina no em puc queixar, i com a funcionària, gaudeixo de certs privilegis: esmorzo sense mirar el rellotge, puc agafar la baixa al primer esternut i recentment, gràcies a la pressió de la delegada sindical, que per cert soc jo mateixa, he aconseguit un dia de teletreball i tot.

Això sí, he hagut de renunciar als hàbits adquirits anteriorment. Des que vaig prometre el càrrec, no puc espantar els vianants ni treure la llengua a les instantànies. I el que em fa més ràbia, ja no puc posar el plateret per moure’m quan algú deixa propina. El Reglament és ben clar al respecte, això seria una falta greu, una mena de suborn a una empleada pública, i em podria caure tot el pes de la llei, que com bé sabeu, si no pertanys a les altes esferes, és molt de pes.

Ep, disculpeu, us he de deixar que s’apropa un grupet de nens amb ganes de grimpar per la meva esquena.

Res, aquí em trobareu, immòbil i petrificada i amb la senalla mig buida, esperant que pugi el preu de l’avellana. 

(exercici del curs de creació literària de l'Escola de Lletres de Tarragona - ambientada a l'Hort d'Iglésies de la Selva del Camp)

Miquel

Nit d'hivern, anys noranta. El típic pis d'estudiants universitaris: a la nevera, els tàpers de la mama fent-se lloc entre iogurts que no s'han consumit preferentment; la vaixella, bruta i amuntegada per rigorós ordre cronològic; al vàter, ni rastre de paper, i a les habitacions, les finestres obertes de bat a bat per convidar a sortir el fum del tabac.

–Atxim!– En Miquel, de Manlleu, sembla que ha agafat una bona galipàndria.

–Bona nit i tapa’t, Miquel!

L’endemà, un matí gèlid del mes de gener, amb el nas com un tomàquet, en Miquel va d’estrena: una bufanda de llana que el tió, entestat sempre en cagar-li calçotets, li va regalar algun Nadal passat. Atxim!

L’hivern avança mentre l’olor de naftalina persegueix el nostre amic, tot impregnant el pis. Mentrestant, els esternuts, lluny d’aturar-se, segueixen in crescendo.

Pel matí, en pijama i bufanda, en Miquel esmorza cereals ensucrats: Atxim!. A l’hora de la migdiada, amb el coll ben abrigat, plora davant la telenovel·la: Atxem!. Per sopar, caldo, Miquel, que t’anirà bé per la gola: Atxif! I per la nit, a dormir ben arraulit a la llana: Atxum!

–Jesús, Miquel!

En Jesús, vull dir, en Miquel, amb el nas com una carxofa, resa perquè arribi el bon temps. Ja no sap com gestionar aquesta maleïda congestió.

Aquell any la primavera esclata amb epicentre al nas d’en Miquel, part del cos que a hores d’ara ja agafa un aire de pebrot escalivat.

–Compte amb el pol·len, Miquel!

El nostre amic ja n’està fins al capdamunt, concretament fins els nassos. Això pràcticament ja està durant més que un embaràs!

Arriba el mes de juny, i amb la calor, els exàmens finals. Amb pantalons curts, samarreta de tirants i la seva inseparable bufanda de llana al coll, en Miquel, rebatejat com a Jesús, ho aprova tot amb bona nota.

–Ens veiem al setembre, Miquel!

Arriba l’estiu. Jo, a la platja. De les avionetes en plouen pilotes d’una marca alemanya que diu que et cuida la pell. De sobte, un SMS em deixa amb un pam de nas:

“Finalment vaig anar al metge. Diagnòstic: al·lèrgia a la llana. Miquel”.

Aaaatxim!

(exercici del curs de creació literària de l'Escola de Lletres de Tarragona - anècdota basada en fets 99% reals)

Curses de muntanya

Un dia em vaig apuntar a una caminada de muntanya.

L’organització ens va rebre amb un esmorzar deliciós. Tres cafès dobles i quatre magdalenes de xocolata després, duia tal sobreexcitació que, en l’intent de subjectar-me el dorsal a la samarreta, em vaig clavar els imperdibles deixant-me el pit fet un colador.

Els avituallaments eren sensacionals. Si bé l’aigua era escassa, i me l’havia de racionar amb una pipeta que havia sostret del laboratori on el meu colesterol i jo passàvem les analítiques periòdiques, el menjar era exquisit, i fins i tot sortia el xef a demanar en quin punt volies l’entrecot.

En aquella muntanya s’hi feien tantes activitats alhora que perdies l’oremus. Curses de resistència, crono pujades, crono baixades, fúting a la pota coixa, trekking amb xancletes, marxes nòrdiques, i per acabar-ho d’adobar, un permís de caça del porc senglar que la societat d’amics del rifle havia justificat davant de l’administració adduint la mala educació d’un animal que mai saluda quan se’t creua per un corriol.

Així doncs, amb tantes indicacions, estava fet un embolic. No sabia si seguir la cinta abalisadora blanca, la bandera verda, els munts de pedres, les fletxes pintades, les molles de pa, les marques de GR, les de PR, o l’estrella d’Orient.

De res em va servir haver comprat en un antiquari un mapa gegant de la zona que no vaig saber plegar però que m’abrigava en les zones ombrívoles, ni tampoc haver-me tatuat la ruta al bessó de la cama esquerra on hi consultava l’itinerari a base d’acrobàcies de contorsionista.

Totalment desorientat, vaig decidir ignorar tota la informació que no em deixava veure el bosc i fer cas del meu instint, que sempre m’havia funcionat excepte quan vaig acollir un gat amb al·lèrgia als humans.

Una setmana després, recollia el diploma de peregrí a Santiago de Compostela, a més de 1.000 km d’on havia d’haver acabat, acompanyat d’uns estudiants d’EGB, perduts des de feia dècades, que guardaven l'esperança d’arribar per tenir temps a cotitzar almenys un parell d’anys abans de jubilar-se.

Carnaval

Tot comença amb l’elecció de la temàtica. Enguany, la votació ha estat renyida, i la disfressa de forat negre estel·lar ha perdut per un marge ajustat de vots. El motiu que ha decantat la balança ha estat preveure la dificultat per ballar el Maria Caipirinha de Carlinhos Brown amb tal concentració de matèria espacial.

Una vegada triada la temàtica, es dissenya el patró. La costurera grava un tutorial per passar-lo a la resta de participants i que cadascú es cusi la seva disfressa. Aquest any, el pas a pas té 11 temporades de 13 capítols cadascuna, i opta a endur-se un Emmy.

La disfressa es confecciona amb tela de foam, d’una sola peça dalt i baix, i per tant no és apta per a persones amb incontinència urinària ni fumadores empedreïdes amb por d’acabar socarrades com un misto.

La carrossa, d’altra banda, s’elabora amb les escombraries que durant la resta de l’any no s’ha dut als contenidors de reciclatge, ja siguin oueres de gallines en llibertat condicional, brics de llet sense lactosa ni llet, o pots de iogurt caducats.

La participació de la canalla en l’elaboració de la decoració és essencial. Per evitar ennuegaments, tenim prohibit que facin res fins els 3 anys, però a partir d’aquesta edat, ja poden soldar i tallar amb la radial, sempre que utilitzin els EPI’s corresponents. Si es porten bé, per berenar els hi donem un parell de barretes de silicona calenta, però només de les que venen amb la lletra A del nutri-score.

Des que vam tenir la inspecció dels Serveis Socials, i per por de perdre’n la custòdia, mai fem treballar els nostres fills més de 8 hores seguides sense descansar.

Per exigències del guió, ens hem hagut d’afaitar la barba (nota a recordar per l’any vinent, votar en contra de la disfressa de Vincent Van Gogh).

L’equip de música ha sonat tan fort que no he sentit ni la meva veu interior. La selecció de cançons l’ha fet un DJ amb al·lèrgia a la llum diürna, que ha confiat part de la feina a la intel·ligència artificial. Aquesta, en el moment àlgid de la desfilada, ha cregut pertinent fer sonar la simfonia núm. 6 en la menor de Bach, anticipant entre els públics més  plors que durant l’enterrament de la sardina.

Pel que fa a la coreografia, ens ha costat hores d’entrenament semblar un equip de gimnàstica arrítmica. Durant la rua, en un carrer estret, hem perdut part de la comitiva quan un salt lateral a la dreta després d’una giragonsa a l’esquerra n’ha fet caure una dotzena a l’esvoranc de l’aparcament en obres d’un supermercat de productes de poca proximitat.

No hi ha faltat el confeti. Tones de paper reciclat, d’origen sostenible, sense clor ni conservants ni colorants, que ha acabat entaforat en els llocs més insospitats de l’anatomia humana.

Finalment, l’entrega de premis ens ha coronat com a guanyadors del concurs de disfresses, rebent les felicitacions de la resta de participants, especialment dels segons classificats, un grup disfressat de cactus que ens han estat perseguint per fer-nos una abraçada.