Un jardí estrany

Soc la plegadora d’avellanes, l’escultura de bronze que flanqueja el sender que uneix l’esplèndida porta principal amb el noble mas de l’Hort d’Iglésies, un jardí excepcional situat al bell mig del nucli urbà de la Selva del Camp, arrecerat entre cedres, til·lers i plataners i perfumat de roses, espígols i romanís. En definitiva, un lloc idíl·lic.

Què com vaig arribar aquí? Doncs ara us ho explicaré.

Fins fa poc jo malvivia a la gran ciutat, compartint pis amb gent d’indrets que ni sabia de la seva existència i gaudint al màxim de la precarietat laboral exercint d’estàtua de les Rambles. Passava els dies esperant sentir dringar les monedes, embotida en una disfressa de basar oriental que ens repartíem amb tres companyes més, totes de talles ben diferents, i caracteritzada uns dies de torero sense paquet, d’altres d’home aranya amb la xarxa tirada i, els dies de partit, de Ronaldinho de tercera divisió.

Malgrat tot, jo era feliç per haver complert el meu somni d’infantesa: fer d’escultura humana tot i tenir diagnosticat un alt grau d’hiperactivitat.

Però ja se sap que els somnis de vegades no t’asseguren arribar a final de mes, i aquest era el meu cas. Llavors se’m va presentar l’oportunitat d’ocupar una plaça de funcionària en aquesta localitat del Baix Camp. Vaig dedicar-m’hi en cos i ànima, i no vaig fallar.

I aquí em teniu, treballant al bell mig d’aquest majestuós jardí. Ens haurem creuat mil vegades, i perdoneu que no us saludi, però és que ho tinc totalment prohibit per contracte.

Aviam, si m’haguessin donat a triar jo hauria preferit interpretar el paper de la princesa protagonista d’una epopeia galàctica, posant en actitud heroica i brandant una espasa làser amb leds de tots colors. No és per desmerèixer ningú, però no em negareu que el personatge d’una pagesa embolcallada amb aquesta pàtina de color verd, de glamurós, en té ben poc, per no parlar de la posició, mig ajupida, que és certament incòmoda.

De la feina no em puc queixar, i com a funcionària, gaudeixo de certs privilegis: esmorzo sense mirar el rellotge, puc agafar la baixa al primer esternut i recentment, gràcies a la pressió de la delegada sindical, que per cert soc jo mateixa, he aconseguit un dia de teletreball i tot.

Això sí, he hagut de renunciar als hàbits adquirits anteriorment. Des que vaig prometre el càrrec, no puc espantar els vianants ni treure la llengua a les instantànies. I el que em fa més ràbia, ja no puc posar el plateret per moure’m quan algú deixa propina. El Reglament és ben clar al respecte, això seria una falta greu, una mena de suborn a una empleada pública, i em podria caure tot el pes de la llei, que com bé sabeu, si no pertanys a les altes esferes, és molt de pes.

Ep, disculpeu, us he de deixar que s’apropa un grupet de nens amb ganes de grimpar per la meva esquena.

Res, aquí em trobareu, immòbil i petrificada i amb la senalla mig buida, esperant que pugi el preu de l’avellana. 

(exercici del curs de creació literària de l'Escola de Lletres de Tarragona - ambientada a l'Hort d'Iglésies de la Selva del Camp)

Miquel

Nit d'hivern, anys noranta. El típic pis d'estudiants universitaris: a la nevera, els tàpers de la mama fent-se lloc entre iogurts que no s'han consumit preferentment; la vaixella, bruta i amuntegada per rigorós ordre cronològic; al vàter, ni rastre de paper, i a les habitacions, les finestres obertes de bat a bat per convidar a sortir el fum del tabac.

–Atxim!– En Miquel, de Manlleu, sembla que ha agafat una bona galipàndria.

–Bona nit i tapa’t, Miquel!

L’endemà, un matí gèlid del mes de gener, amb el nas com un tomàquet, en Miquel va d’estrena: una bufanda de llana que el tió, entestat sempre en cagar-li calçotets, li va regalar algun Nadal passat. Atxim!

L’hivern avança mentre l’olor de naftalina persegueix el nostre amic, tot impregnant el pis. Mentrestant, els esternuts, lluny d’aturar-se, segueixen in crescendo.

Pel matí, en pijama i bufanda, en Miquel esmorza cereals ensucrats: Atxim!. A l’hora de la migdiada, amb el coll ben abrigat, plora davant la telenovel·la: Atxem!. Per sopar, caldo, Miquel, que t’anirà bé per la gola: Atxif! I per la nit, a dormir ben arraulit a la llana: Atxum!

–Jesús, Miquel!

En Jesús, vull dir, en Miquel, amb el nas com una carxofa, resa perquè arribi el bon temps. Ja no sap com gestionar aquesta maleïda congestió.

Aquell any la primavera esclata amb epicentre al nas d’en Miquel, part del cos que a hores d’ara ja agafa un aire de pebrot escalivat.

–Compte amb el pol·len, Miquel!

El nostre amic ja n’està fins al capdamunt, concretament fins els nassos. Això pràcticament ja està durant més que un embaràs!

Arriba el mes de juny, i amb la calor, els exàmens finals. Amb pantalons curts, samarreta de tirants i la seva inseparable bufanda de llana al coll, en Miquel, rebatejat com a Jesús, ho aprova tot amb bona nota.

–Ens veiem al setembre, Miquel!

Arriba l’estiu. Jo, a la platja. De les avionetes en plouen pilotes d’una marca alemanya que diu que et cuida la pell. De sobte, un SMS em deixa amb un pam de nas:

“Finalment vaig anar al metge. Diagnòstic: al·lèrgia a la llana. Miquel”.

Aaaatxim!

(exercici del curs de creació literària de l'Escola de Lletres de Tarragona - anècdota basada en fets 99% reals)

Curses de muntanya

Un dia em vaig apuntar a una caminada de muntanya.

L’organització ens va rebre amb un esmorzar deliciós. Tres cafès dobles i quatre magdalenes de xocolata després, duia tal sobreexcitació que, en l’intent de subjectar-me el dorsal a la samarreta, em vaig clavar els imperdibles deixant-me el pit fet un colador.

Els avituallaments eren sensacionals. Si bé l’aigua era escassa, i me l’havia de racionar amb una pipeta que havia sostret del laboratori on el meu colesterol i jo passàvem les analítiques periòdiques, el menjar era exquisit, i fins i tot sortia el xef a demanar en quin punt volies l’entrecot.

En aquella muntanya s’hi feien tantes activitats alhora que perdies l’oremus. Curses de resistència, crono pujades, crono baixades, fúting a la pota coixa, trekking amb xancletes, marxes nòrdiques, i per acabar-ho d’adobar, un permís de caça del porc senglar que la societat d’amics del rifle havia justificat davant de l’administració adduint la mala educació d’un animal que mai saluda quan se’t creua per un corriol.

Així doncs, amb tantes indicacions, estava fet un embolic. No sabia si seguir la cinta abalisadora blanca, la bandera verda, els munts de pedres, les fletxes pintades, les molles de pa, les marques de GR, les de PR, o l’estrella d’Orient.

De res em va servir haver comprat en un antiquari un mapa gegant de la zona que no vaig saber plegar però que m’abrigava en les zones ombrívoles, ni tampoc haver-me tatuat la ruta al bessó de la cama esquerra on hi consultava l’itinerari a base d’acrobàcies de contorsionista.

Totalment desorientat, vaig decidir ignorar tota la informació que no em deixava veure el bosc i fer cas del meu instint, que sempre m’havia funcionat excepte quan vaig acollir un gat amb al·lèrgia als humans.

Una setmana després, recollia el diploma de peregrí a Santiago de Compostela, a més de 1.000 km d’on havia d’haver acabat, acompanyat d’uns estudiants d’EGB, perduts des de feia dècades, que guardaven l'esperança d’arribar per tenir temps a cotitzar almenys un parell d’anys abans de jubilar-se.

Carnaval

Tot comença amb l’elecció de la temàtica. Enguany, la votació ha estat renyida, i la disfressa de forat negre estel·lar ha perdut per un marge ajustat de vots. El motiu que ha decantat la balança ha estat preveure la dificultat per ballar el Maria Caipirinha de Carlinhos Brown amb tal concentració de matèria espacial.

Una vegada triada la temàtica, es dissenya el patró. La costurera grava un tutorial per passar-lo a la resta de participants i que cadascú es cusi la seva disfressa. Aquest any, el pas a pas té 11 temporades de 13 capítols cadascuna, i opta a endur-se un Emmy.

La disfressa es confecciona amb tela de foam, d’una sola peça dalt i baix, i per tant no és apta per a persones amb incontinència urinària ni fumadores empedreïdes amb por d’acabar socarrades com un misto.

La carrossa, d’altra banda, s’elabora amb les escombraries que durant la resta de l’any no s’ha dut als contenidors de reciclatge, ja siguin oueres de gallines en llibertat condicional, brics de llet sense lactosa ni llet, o pots de iogurt caducats.

La participació de la canalla en l’elaboració de la decoració és essencial. Per evitar ennuegaments, tenim prohibit que facin res fins els 3 anys, però a partir d’aquesta edat, ja poden soldar i tallar amb la radial, sempre que utilitzin els EPI’s corresponents. Si es porten bé, per berenar els hi donem un parell de barretes de silicona calenta, però només de les que venen amb la lletra A del nutri-score.

Des que vam tenir la inspecció dels Serveis Socials, i per por de perdre’n la custòdia, mai fem treballar els nostres fills més de 8 hores seguides sense descansar.

Per exigències del guió, ens hem hagut d’afaitar la barba (nota a recordar per l’any vinent, votar en contra de la disfressa de Vincent Van Gogh).

L’equip de música ha sonat tan fort que no he sentit ni la meva veu interior. La selecció de cançons l’ha fet un DJ amb al·lèrgia a la llum diürna, que ha confiat part de la feina a la intel·ligència artificial. Aquesta, en el moment àlgid de la desfilada, ha cregut pertinent fer sonar la simfonia núm. 6 en la menor de Bach, anticipant entre els públics més  plors que durant l’enterrament de la sardina.

Pel que fa a la coreografia, ens ha costat hores d’entrenament semblar un equip de gimnàstica arrítmica. Durant la rua, en un carrer estret, hem perdut part de la comitiva quan un salt lateral a la dreta després d’una giragonsa a l’esquerra n’ha fet caure una dotzena a l’esvoranc de l’aparcament en obres d’un supermercat de productes de poca proximitat.

No hi ha faltat el confeti. Tones de paper reciclat, d’origen sostenible, sense clor ni conservants ni colorants, que ha acabat entaforat en els llocs més insospitats de l’anatomia humana.

Finalment, l’entrega de premis ens ha coronat com a guanyadors del concurs de disfresses, rebent les felicitacions de la resta de participants, especialment dels segons classificats, un grup disfressat de cactus que ens han estat perseguint per fer-nos una abraçada.

Apnea

 

Una nit mentre dormia vaig patir una apnea. Van ser només uns segons els que vaig passar sense respirar, però suficients perquè la meva esposa, acostumada a dormir amb un ull obert per por a ser picada per un escorpí gegant africà malgrat viure en un vuitè pis d’un barri on els animals més exòtics eren els gossos amb suèter, en certifiqués la defunció.

No és que la meva dona hagués estudiat medicina, però la genètica l’havia recompensat amb una capacitat innata per saber-ho tot de tot, una habilitat adquirida, cal dir-ho, per part de mare.

A la meva fins llavors mitja taronja li va saber greu de trucar al 112 a aquelles hores de la matinada per por de molestar. En lloc d’això, i en cos calent, va preferir dedicar aquells tràgics moments a mecanografiar amb total vehemència la meva esquela.

El díptic en qüestió, lluny de ser un cant a l’enyor i al sentiment de pèrdua, resultava ser un poema casolà de rima consonant i mètrica aleatòria carregat de retrets domèstics envers la meva persona, ja fossin tapes de vàter sense abaixar, piques embossades amb pèls de barba, o altres èxits del gènere masculí.

Amb els centenars de còpies que va teclejar, amb un dit de cada mà i  en una màquina d’escriure Olympia, es garantia una futura artrosi als dits, i també s’assegurava que perdurés el meu llegat i memòria de mascle poc evolucionat entre els meus convilatans.

Anunciat el meu traspàs, i de passada, la seva viudetat a les pàgines de contactes, va ser l’hora de donar la notícia als meus fills.

El fatídic comunicat va passar, diguem-ho clar, sense pena ni glòria. És més, va quedar eclipsat per una petició de cita que la meva senyora va rebre pocs segons després d’haver penjat una foto seva, això sí, de feia més de vint-i-cinc anys, a l’esmentada pàgina de contactes.

Ja feia una estona que jo, hipotèticament, era a l’altre barri, i paradoxalment encara no s’havia vessat cap llàgrima, el que demostrava que érem una família amb un caràcter mediterrani però tirant a soviètic.

El sentimentalisme va quedar arraconat amb una resposta tan freda que faria les delícies del mateix Stalin. Com si es tractés d’una coreografia prèviament assajada, dona i fills es van abalançar sobre la maqueta ferroviària que sobreeixia de l’habitació del rebedor, una obra d’enginyeria que m’havia costat suor, llàgrimes i totes les pagues dobles des de mitjans de segle passat. En poca estona tot va quedar entaforat en un contenidor d’escombraries. Si bé perdien un pare, recuperaven un bé tan preuat com era una habitació, que va ser repartida  entre els tres com si es tractés d’Alemanya després de la Segona Guerra Mundial.

L’única persona que estava realment afectada per la meva pèrdua era la naturòpata a la qual assistia amb freqüència, la qual es quedava orfe del mecenes que li pagava la hipoteca. No es podia creure com un individu que prenia més de vint pastilles diàries havia tingut aquell tràgic desenllaç, tan jove i amb tants anys per consumir productes homeopàtics.

A les dues de la matinada va aparèixer a casa, vestida de negre rigorós, plorant amargament de tristor i de por al desnonament. Va ser ella qui va trucar l’ambulància amb la vaga esperança d’una reanimació.

Els crits de la meva dona regatejant per telèfon un fèretre de segona mà em van despertar. La seva ascendència marroquina la va fer arribar fins al tercer decimal. Al cinquè te va pactar el preu, tan baix com la mida de la caixa on m’havien d’encabir. A més, va aconseguir que li regalessin una ombrel·la de platja amb el nom de la funerària.

La meva aparició al menjador no va provocar la satisfacció que calia esperar. La meva senyora, ans al contrari, es va enfurismar de valent. Se’n feia creus que, fins i tot difunt, li portés la contrària. Si ella deia blanc, jo sempre havia de dir negre, i ara, si ella deia que estava mort, doncs apareixia jo i em feia el viu.

Vam decidir organitzar una assemblea improvisada a la cuina per abordar la qüestió. Tant la meva dona com els meus fills, il·lusionats amb el seu 33,3% d’habitació cadascú, tenien clar que estava mort. D’altra banda, un servidor, la naturòpata, i el conductor de l’ambulància, que s’havia fet seu el racó del moble bar i que demostrava tenir una lucidesa envejable, defensàvem el contrari.

Per forçar el desempat, vaig proposar fer pujar el veí forense que vivia al pis de sota. En pocs segons de dir-ho, sonava el timbre de casa. Em vaig assegurar, guaitant per l’espiera, que no aparegués ningú que decantés la votació en contra meva. El fonendoscopi penjat sobre la bata de quadres el va delatar, era el forense.

Només obrir la porta es va posar en evidència la seva manca d’imparcialitat i rigor mèdic, ja que va aparèixer amb la meva acta de defunció signada i complimentada amb tots els ets i uts. Es confirmava, en primer lloc, que l’aïllament de l’edifici era una estafa, i després, que l’estimat veí potser guardava cert rancor per aquella temporada en la qual, somnàmbul per vocació, em dedicava a córrer  de matinada pel passadís de casa amb les sabates de taló de la meva filla posades.

Fer-lo canviar d’opinió em va costar el temps necessari per trobar el mòbil entre les meves pertinences, posades a la venda pels meus fills en portals de segona mà, connectar-me al wifi i iniciar una videoconferència amb uns cosins meus sicilians que van aconseguir, en només dos minuts de parlar amb veu gruixuda i gesticular de manera extravagant, que l’home es dirigís a la cuina, amanís l’acta de defunció amb oli d’oliva verge extra i sal de l’Himàlaia, i se l’empassés sense dir ni piu.

Finalment, doncs, es va imposar la lògica. Jo, fins que no es demostrés el contrari, continuaria en vida. La meva naturòpata, ja recuperada de la crisi d’ansietat que li havia ocasionat assabentar-se de la pujada sobtada de l’euríbor, va poder continuar pagant, a costa meva, la seva hipoteca. El conductor de l’ambulància, en coma etílic després de liquidar-se tota una ampolla de Chartreuse verd, va marxar en ambulància, però no va ser en la seva. I finalment, la meva dona, entossudida en la seva postura, va decidir que a partir d’aquell dia, vestiria de dol.

(Conte finalista del 26è Premi de narrativa curta per Internet Tinet, en el marc dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2022-2023)

Sal de l'Himàlaia

Tenia una vida insípida, del tot normal i corrent, tan comuna com la sal amb la qual amania el que menjava. La solució la vaig trobar en la sal de l’Himàlaia.

Reconec que és un producte que queda una mica allunyat del quilòmetre zero, però afegia un toc d’exotisme a cada plat que em posava a la boca.

Les culpables que m’hi enganxés van ser les meves papil·les gustatives, que van bloquejar l’accés d’informació al cervell. Aquest, a partir d’aquell moment, només tenia una missió: donar l’ordre de fer comandes d’aquell polsim rosa per internet.

En condicions normals la meva tensió arterial ja volava a prop dels núvols, però amb aquella nova addicció, va assolir nivells estratosfèrics.

Tot i no haver practicat mai l’alpinisme, ni entendre la seva necessitat tenint a l’abast una variada oferta de plataformes televisives, al cap de poc temps ja duia una part de l’Everest al fons del meu cor, concretament corrent per les meves artèries.

Aviat, el sostre del món va deixar de ser-ho. Ja no calia arribar-hi amb bombones d’oxigen, és més, s’hi podia pujar d’una tirada i gairebé sense respirar. Altres pics, com el K2 i l’Annapurna, també van anar perdent altitud de forma inversament proporcional a l’augment de la meva tensió arterial.

El camp base va acabar per sota del nivell del mar, i cada vegada que queien quatre gotes s’inundava i els alpinistes havien d’anar a buscar la tenda a l’Oceà Índic.

La Xina va perdre tot l’interès en el Tibet, i el va posar a la veda en un portal immobiliari com a “solar amb possibilitats”.

A l’Himàlaia el van rebatejar com l’Holanda de l’Est. El Dalai Lama, en un dia amb el cel serè, podia passar llista a tots els monjos assegut a sobre d’una cadira de socorrista.

Els que van sortir més perjudicats van ser els xerpes, que van perdre la feina. Excepte alguns que es van reconvertir en repartidors d’empreses poc ètiques, la majoria va acabar a l’atur, fent cursos de mecanografia.

Això sí, es van treure un bon pes de sobre.

La calaixera

La història de la compra d’una calaixera en un mercat de corcs i antiguitats va anar més o menys així:

L’antiquari, per justificar un preu més que abusiu, m’insinua que el moble en qüestió mostra signes inequívocs d’estar dissenyat per Antoni Gaudí. Jo contraataco responent que, per aquell caleram, a wallapop et pots endur la sala dels tresors de Tutankamon, mòmia inclosa.

Després d’unes dures negociacions i un regateig que m’acaba lesionant, pactem el preu. Tots dos hi sortim guanyant: jo m’enduc una peça única, acompanyada d’una colònia de tèrmits cortesia de la casa, i ell s’acomiada per sempre més d’una andròmina que l’acompanya des que va obrir el negoci, molts anys d’olor de resclosit abans.

Pago el preu pactat i me n’adono que no m’hi cap al cotxe, ja que es tracta d’un moble de l’època A.C. (abans de la clau allen). Per sort, el venedor té un carretó a la parada. Li demano que me’l deixi una estona però, com a bon fill de banquer, s’hi nega en rotund. Si el vull, me’l ven per 20 euros. A la cartera només en porto 10, així que, per aquest preu, diu que me l’ha de donar amb una roda punxada. Punxa la roda. Llavors trobo a la butxaca de darrera del pantaló els 10 euros que em faltaven. Malauradament, són insuficients per adquirir la roda de recanvi, que també té a la venda, però no per menys de 15 euros.

Resignat, i a punt de marxar amb la calaixera a sobre del carretó amb una roda punxada, em somriu la sort i apareix un amic. Com sap que tinc l’esquena delicada per culpa dels esmorzars funcionarials que s’allarguen, s’ofereix per estirar del carretó una estona. Jo no m’hi nego, sinó que fins i tot l’ovaciono. Els aplaudiments sembla que el complauen i a mi m’alliberen les cervicals, així que anem tirant fins casa meva, ell fent giragonses a la manera chapliniana i jo, uns metres pel davant, aclamant-lo i fent participar en l’homenatge a la resta de vianants.

Malauradament, de tots dos, només conservo la calaixera. Des d’aquell dia, quan em veu de lluny, el meu amic canvia de vorera.