Temporada de rebaixes; quan els aldolfosdominguez i d'altres delinqüents es converteixen en ONG sense ànim de lucre; quan els comerços obren 24 hores al dia per atrapar fins i tot a sonàmbuls compradors; quan els stocks de temporada fan olor de naftalina i recorden Lluís XIV; quan les úniques talles disponibles estan reservades a espècimens dignes d'estudi darwinià; on per desxifrar el preu d'un producte cal doctorar-se en exactes; de muntanyes de roba d'altura everèstica on, per triar i remenar, es necessita bombona d'oxigen i fer nit en camp base; quan per trobar una parella de mitjons idèntics cal l'ajuda de la C.I.A.; quan les llistes i els límits de pressupost s'esvaeixen a la primera prestatgeria, en un futurible fons d'armari de posterior donació caritativa; quan clientes atrinxerades en emprovadors tipus loft resisteixen l'atac de gent de cronometrada paciència; on discotequencs segurates frisen per sentir l'arc detector per posar en pràctica el màster en diplomàcia russa; quan arribar a caixa mereix el diploma de peregrino; quan la targeta de crèdit no passa tot i estar al límit de l'anorèxia...
Quan la paga doble acaba penjada d'un armari.
1 comentari:
Quan la paga doble es crea per estabilitzar l'economia (de les cases de roba) just abans que veiem en ple juliol roba d'hivern als aparadors, comportant, només de mirar, la sortida de la primera alèrgia d'estiu i el pensament de que allò no t'ho posaras a l'hivern i que has fet bé de comprar la temporada actual 'molt més portable'.
Sis mesos després, en ple atac d'amnesia, et trobes batallant per ser el primer en agafar la peça de l'aparador que et va fer arrufar el nas al juliol.
Que no ens passi el mateix amb el desenvolupament de l'Estatut!
Genial el miniarticle Ramon!
Guillem.
Publica un comentari a l'entrada