Tenia una vida insípida, del tot normal i corrent, tan
comuna com la sal amb la qual amania el que menjava. La solució la vaig trobar
en la sal de l’Himàlaia.
Reconec que és un producte que queda una mica
allunyat del quilòmetre zero, però afegia un toc d’exotisme a cada plat que em
posava a la boca.
Les culpables que m’hi enganxés van ser les meves
papil·les gustatives, que van bloquejar l’accés d’informació al cervell. Aquest,
a partir d’aquell moment, només tenia una missió: donar l’ordre de fer comandes
d’aquell polsim rosa per internet.
En condicions normals la meva tensió arterial ja
volava a prop dels núvols, però amb aquella nova addicció, va assolir nivells
estratosfèrics.
Tot i no haver practicat mai l’alpinisme, ni
entendre la seva necessitat tenint a l’abast una variada oferta de plataformes
televisives, al cap de poc temps ja duia una part de l’Everest al fons del meu
cor, concretament corrent per les meves artèries.
Aviat, el sostre del món va deixar de ser-ho. Ja no
calia arribar-hi amb bombones d’oxigen, és més, s’hi podia pujar d’una tirada i
gairebé sense respirar. Altres pics, com el K2 i l’Annapurna, també van anar
perdent altitud de forma inversament proporcional a l’augment de la meva tensió
arterial.
El camp base va acabar per sota del nivell del mar,
i cada vegada que queien quatre gotes s’inundava i els alpinistes havien d’anar
a buscar la tenda a l’Oceà Índic.
La Xina va perdre tot l’interès en el Tibet, i el va
posar a la veda en un portal immobiliari com a “solar amb possibilitats”.
A l’Himàlaia el van rebatejar com l’Holanda de
l’Est. El Dalai Lama, en un dia amb el cel serè, podia passar llista a tots els
monjos assegut a sobre d’una cadira de socorrista.
Els que van sortir més perjudicats van ser els
xerpes, que van perdre la feina. Excepte alguns que es van reconvertir en
repartidors d’empreses poc ètiques, la majoria va acabar a l’atur, fent cursos
de mecanografia.
Això sí, es van treure un bon pes de sobre.
