Un jardí estrany

Soc la plegadora d’avellanes, l’escultura de bronze que flanqueja el sender que uneix l’esplèndida porta principal amb el noble mas de l’Hort d’Iglésies, un jardí excepcional situat al bell mig del nucli urbà de la Selva del Camp, arrecerat entre cedres, til·lers i plataners i perfumat de roses, espígols i romanís. En definitiva, un lloc idíl·lic.

Què com vaig arribar aquí? Doncs ara us ho explicaré.

Fins fa poc jo malvivia a la gran ciutat, compartint pis amb gent d’indrets que ni sabia de la seva existència i gaudint al màxim de la precarietat laboral exercint d’estàtua de les Rambles. Passava els dies esperant sentir dringar les monedes, embotida en una disfressa de basar oriental que ens repartíem amb tres companyes més, totes de talles ben diferents, i caracteritzada uns dies de torero sense paquet, d’altres d’home aranya amb la xarxa tirada i, els dies de partit, de Ronaldinho de tercera divisió.

Malgrat tot, jo era feliç per haver complert el meu somni d’infantesa: fer d’escultura humana tot i tenir diagnosticat un alt grau d’hiperactivitat.

Però ja se sap que els somnis de vegades no t’asseguren arribar a final de mes, i aquest era el meu cas. Llavors se’m va presentar l’oportunitat d’ocupar una plaça de funcionària en aquesta localitat del Baix Camp. Vaig dedicar-m’hi en cos i ànima, i no vaig fallar.

I aquí em teniu, treballant al bell mig d’aquest majestuós jardí. Ens haurem creuat mil vegades, i perdoneu que no us saludi, però és que ho tinc totalment prohibit per contracte.

Aviam, si m’haguessin donat a triar jo hauria preferit interpretar el paper de la princesa protagonista d’una epopeia galàctica, posant en actitud heroica i brandant una espasa làser amb leds de tots colors. No és per desmerèixer ningú, però no em negareu que el personatge d’una pagesa embolcallada amb aquesta pàtina de color verd, de glamurós, en té ben poc, per no parlar de la posició, mig ajupida, que és certament incòmoda.

De la feina no em puc queixar, i com a funcionària, gaudeixo de certs privilegis: esmorzo sense mirar el rellotge, puc agafar la baixa al primer esternut i recentment, gràcies a la pressió de la delegada sindical, que per cert soc jo mateixa, he aconseguit un dia de teletreball i tot.

Això sí, he hagut de renunciar als hàbits adquirits anteriorment. Des que vaig prometre el càrrec, no puc espantar els vianants ni treure la llengua a les instantànies. I el que em fa més ràbia, ja no puc posar el plateret per moure’m quan algú deixa propina. El Reglament és ben clar al respecte, això seria una falta greu, una mena de suborn a una empleada pública, i em podria caure tot el pes de la llei, que com bé sabeu, si no pertanys a les altes esferes, és molt de pes.

Ep, disculpeu, us he de deixar que s’apropa un grupet de nens amb ganes de grimpar per la meva esquena.

Res, aquí em trobareu, immòbil i petrificada i amb la senalla mig buida, esperant que pugi el preu de l’avellana. 

(exercici del curs de creació literària de l'Escola de Lletres de Tarragona - ambientada a l'Hort d'Iglésies de la Selva del Camp)

Miquel

Nit d'hivern, anys noranta. El típic pis d'estudiants universitaris: a la nevera, els tàpers de la mama fent-se lloc entre iogurts que no s'han consumit preferentment; la vaixella, bruta i amuntegada per rigorós ordre cronològic; al vàter, ni rastre de paper, i a les habitacions, les finestres obertes de bat a bat per convidar a sortir el fum del tabac.

–Atxim!– En Miquel, de Manlleu, sembla que ha agafat una bona galipàndria.

–Bona nit i tapa’t, Miquel!

L’endemà, un matí gèlid del mes de gener, amb el nas com un tomàquet, en Miquel va d’estrena: una bufanda de llana que el tió, entestat sempre en cagar-li calçotets, li va regalar algun Nadal passat. Atxim!

L’hivern avança mentre l’olor de naftalina persegueix el nostre amic, tot impregnant el pis. Mentrestant, els esternuts, lluny d’aturar-se, segueixen in crescendo.

Pel matí, en pijama i bufanda, en Miquel esmorza cereals ensucrats: Atxim!. A l’hora de la migdiada, amb el coll ben abrigat, plora davant la telenovel·la: Atxem!. Per sopar, caldo, Miquel, que t’anirà bé per la gola: Atxif! I per la nit, a dormir ben arraulit a la llana: Atxum!

–Jesús, Miquel!

En Jesús, vull dir, en Miquel, amb el nas com una carxofa, resa perquè arribi el bon temps. Ja no sap com gestionar aquesta maleïda congestió.

Aquell any la primavera esclata amb epicentre al nas d’en Miquel, part del cos que a hores d’ara ja agafa un aire de pebrot escalivat.

–Compte amb el pol·len, Miquel!

El nostre amic ja n’està fins al capdamunt, concretament fins els nassos. Això pràcticament ja està durant més que un embaràs!

Arriba el mes de juny, i amb la calor, els exàmens finals. Amb pantalons curts, samarreta de tirants i la seva inseparable bufanda de llana al coll, en Miquel, rebatejat com a Jesús, ho aprova tot amb bona nota.

–Ens veiem al setembre, Miquel!

Arriba l’estiu. Jo, a la platja. De les avionetes en plouen pilotes d’una marca alemanya que diu que et cuida la pell. De sobte, un SMS em deixa amb un pam de nas:

“Finalment vaig anar al metge. Diagnòstic: al·lèrgia a la llana. Miquel”.

Aaaatxim!

(exercici del curs de creació literària de l'Escola de Lletres de Tarragona - anècdota basada en fets 99% reals)

Curses de muntanya

Un dia em vaig apuntar a una caminada de muntanya.

L’organització ens va rebre amb un esmorzar deliciós. Tres cafès dobles i quatre magdalenes de xocolata després, duia tal sobreexcitació que, en l’intent de subjectar-me el dorsal a la samarreta, em vaig clavar els imperdibles deixant-me el pit fet un colador.

Els avituallaments eren sensacionals. Si bé l’aigua era escassa, i me l’havia de racionar amb una pipeta que havia sostret del laboratori on el meu colesterol i jo passàvem les analítiques periòdiques, el menjar era exquisit, i fins i tot sortia el xef a demanar en quin punt volies l’entrecot.

En aquella muntanya s’hi feien tantes activitats alhora que perdies l’oremus. Curses de resistència, crono pujades, crono baixades, fúting a la pota coixa, trekking amb xancletes, marxes nòrdiques, i per acabar-ho d’adobar, un permís de caça del porc senglar que la societat d’amics del rifle havia justificat davant de l’administració adduint la mala educació d’un animal que mai saluda quan se’t creua per un corriol.

Així doncs, amb tantes indicacions, estava fet un embolic. No sabia si seguir la cinta abalisadora blanca, la bandera verda, els munts de pedres, les fletxes pintades, les molles de pa, les marques de GR, les de PR, o l’estrella d’Orient.

De res em va servir haver comprat en un antiquari un mapa gegant de la zona que no vaig saber plegar però que m’abrigava en les zones ombrívoles, ni tampoc haver-me tatuat la ruta al bessó de la cama esquerra on hi consultava l’itinerari a base d’acrobàcies de contorsionista.

Totalment desorientat, vaig decidir ignorar tota la informació que no em deixava veure el bosc i fer cas del meu instint, que sempre m’havia funcionat excepte quan vaig acollir un gat amb al·lèrgia als humans.

Una setmana després, recollia el diploma de peregrí a Santiago de Compostela, a més de 1.000 km d’on havia d’haver acabat, acompanyat d’uns estudiants d’EGB, perduts des de feia dècades, que guardaven l'esperança d’arribar per tenir temps a cotitzar almenys un parell d’anys abans de jubilar-se.

Carnaval

Tot comença amb l’elecció de la temàtica. Enguany, la votació ha estat renyida, i la disfressa de forat negre estel·lar ha perdut per un marge ajustat de vots. El motiu que ha decantat la balança ha estat preveure la dificultat per ballar el Maria Caipirinha de Carlinhos Brown amb tal concentració de matèria espacial.

Una vegada triada la temàtica, es dissenya el patró. La costurera grava un tutorial per passar-lo a la resta de participants i que cadascú es cusi la seva disfressa. Aquest any, el pas a pas té 11 temporades de 13 capítols cadascuna, i opta a endur-se un Emmy.

La disfressa es confecciona amb tela de foam, d’una sola peça dalt i baix, i per tant no és apta per a persones amb incontinència urinària ni fumadores empedreïdes amb por d’acabar socarrades com un misto.

La carrossa, d’altra banda, s’elabora amb les escombraries que durant la resta de l’any no s’ha dut als contenidors de reciclatge, ja siguin oueres de gallines en llibertat condicional, brics de llet sense lactosa ni llet, o pots de iogurt caducats.

La participació de la canalla en l’elaboració de la decoració és essencial. Per evitar ennuegaments, tenim prohibit que facin res fins els 3 anys, però a partir d’aquesta edat, ja poden soldar i tallar amb la radial, sempre que utilitzin els EPI’s corresponents. Si es porten bé, per berenar els hi donem un parell de barretes de silicona calenta, però només de les que venen amb la lletra A del nutri-score.

Des que vam tenir la inspecció dels Serveis Socials, i per por de perdre’n la custòdia, mai fem treballar els nostres fills més de 8 hores seguides sense descansar.

Per exigències del guió, ens hem hagut d’afaitar la barba (nota a recordar per l’any vinent, votar en contra de la disfressa de Vincent Van Gogh).

L’equip de música ha sonat tan fort que no he sentit ni la meva veu interior. La selecció de cançons l’ha fet un DJ amb al·lèrgia a la llum diürna, que ha confiat part de la feina a la intel·ligència artificial. Aquesta, en el moment àlgid de la desfilada, ha cregut pertinent fer sonar la simfonia núm. 6 en la menor de Bach, anticipant entre els públics més  plors que durant l’enterrament de la sardina.

Pel que fa a la coreografia, ens ha costat hores d’entrenament semblar un equip de gimnàstica arrítmica. Durant la rua, en un carrer estret, hem perdut part de la comitiva quan un salt lateral a la dreta després d’una giragonsa a l’esquerra n’ha fet caure una dotzena a l’esvoranc de l’aparcament en obres d’un supermercat de productes de poca proximitat.

No hi ha faltat el confeti. Tones de paper reciclat, d’origen sostenible, sense clor ni conservants ni colorants, que ha acabat entaforat en els llocs més insospitats de l’anatomia humana.

Finalment, l’entrega de premis ens ha coronat com a guanyadors del concurs de disfresses, rebent les felicitacions de la resta de participants, especialment dels segons classificats, un grup disfressat de cactus que ens han estat perseguint per fer-nos una abraçada.