Un
dia em vaig apuntar a una caminada de muntanya.
L’organització
ens va rebre amb un esmorzar deliciós. Tres cafès dobles i quatre magdalenes de
xocolata després, duia tal sobreexcitació que, en l’intent de subjectar-me el
dorsal a la samarreta, em vaig clavar els imperdibles deixant-me el pit fet un
colador.
Els
avituallaments eren sensacionals. Si bé l’aigua era escassa, i me l’havia de
racionar amb una pipeta que havia sostret del laboratori on el meu colesterol i
jo passàvem les analítiques periòdiques, el menjar era exquisit, i fins i tot sortia
el xef a demanar en quin punt volies l’entrecot.
En
aquella muntanya s’hi feien tantes activitats alhora que perdies l’oremus.
Curses de resistència, crono pujades, crono baixades, fúting a la pota coixa,
trekking amb xancletes, marxes nòrdiques, i per acabar-ho d’adobar, un permís
de caça del porc senglar que la societat d’amics del rifle havia justificat
davant de l’administració adduint la mala educació d’un animal que mai saluda
quan se’t creua per un corriol.
Així
doncs, amb tantes indicacions, estava fet un embolic. No sabia si seguir la
cinta abalisadora blanca, la bandera verda, els munts de pedres, les fletxes
pintades, les molles de pa, les marques de GR, les de PR, o l’estrella
d’Orient.
De
res em va servir haver comprat en un antiquari un mapa gegant de la zona que no
vaig saber plegar però que m’abrigava en les zones ombrívoles, ni tampoc haver-me
tatuat la ruta al bessó de la cama esquerra on hi consultava l’itinerari a base
d’acrobàcies de contorsionista.
Totalment
desorientat, vaig decidir ignorar tota la informació que no em deixava veure el
bosc i fer cas del meu instint, que sempre m’havia funcionat excepte quan vaig
acollir un gat amb al·lèrgia als humans.
Una
setmana després, recollia el diploma de peregrí a Santiago de Compostela, a més
de 1.000 km d’on havia d’haver acabat, acompanyat d’uns estudiants d’EGB,
perduts des de feia dècades, que guardaven l'esperança d’arribar per tenir
temps a cotitzar almenys un parell d’anys abans de jubilar-se.