I una nit de tarifa reduïda, vaig quadrar les
activitats extraescolars:
A
l’hora dels escacs aprofitarien per berenar. Per prevenir ennuegaments, el dia
que juguessin amb les blanques l’entrepà seria de botifarra negra, i a la
inversa. Això evitaria la típica confusió d’amenaçar el rei rival amb un tall
de botifarra, una variant del joc que fins al moment no es contemplava ni en
els cercles escaquistes més progressistes.
Durant
els trajectes practicarien esgrima, amb les finestres pujades, el cinturó
posat, i degudament asseguts a la cadireta homologada. Jo per si de cas, faria
testament per si m’arribava algun touché perdut.
Entre
les classes de piano i judo no hi havia gaire temps. La solució seria tocar amb
el quimono posat. Aquesta vestimenta els seria molt útil, ja que imposarien
cert respecte al professor, el qual aniria amb peus de plom a l’hora de fer
repetir qualsevol peça de Bach sols pel fet d’equivocar-se en unes poques
tecles.
Els
dijous quedarien perfectament quadrats si el professor nadiu de xinès mandarí
s’avingués a entaforar-se dins d’un tutú per participar a les classes de
ballet. Així, mentre realitzessin exercicis a la barra aprendrien sinogrames
orientals, imprescindible per desxifrar tatuatges de futurs maromos i maromes.
La
combinació anterior permetria alliberar una hora del divendres, i això
m’encaixava amb l’activitat d’ukelele iogui. Dominant l’instrument podrien, amb
30 anys, dues carreres i tres màsters, composar cançons sobre la precarietat
laboral i el canvi climàtic, alliberant de passada les cervicals amb la postura
del gat.
Els
dimecres, que quedava mitja hora penjada, i com la parròquia ens anava de
passada, els vaig convertir al catolicisme. D’aquesta manera completava totes
les tardes. Això sí que es podia considerar un miracle!
