La vida és com una muntanya russa. De vegades puges
i de vegades baixes. I quan menys t’ho esperes, t’atures.
Tot va començar el fatídic dia en què, fent una
interpretació lliure de la doctrina Montessori, vaig prometre als meus fills
que els portaria al parc d’atraccions si aprovaven totes les assignatures.
En els darrers mesos, el meu nucli familiar - una
espècie de grupuscle format per un servidor, la meva dona i dos fills en plena
adolescència - s’havia anat distanciant a marxes forçades i pràcticament no
teníem contacte malgrat viure en un pis de 30 metres quadrats que compartíem
amb un gat amb altes capacitats i un lloro lacònic amb aerofòbia.
Malgrat la calma tensa de l’ambient prebèl·lic que
imperava a diari a la nostra llar, els nostres fills van ser capaços d’acomplir
l’objectiu marcat i superar el curs amb fermesa i determinació, gràcies a la
constància de comprar, trimestralment, un pernil de gla per a gaudi de les
papil·les gustatives del tutor i que servia per augmentar exponencialment tant la
nota final dels meus hereus així com el nivell de triglicèrids del docent.
Fos com fos, van superar el curs, i un bon dia vam
enfilar el camí del parc d’atraccions, ells com si accedissin per la porta gran
del paradís i jo com si fos un gorrí entrant per la porta de darrere de
l’escorxador.
El principal objectiu era pujar a la muntanya russa
més alta del planeta, construïda per una brigada de paletes peruans vinguts del
llac Titicaca, a uns 4.000 metres d’altitud, immunitzats contra el mal de
muntanya i avesats tant a la manca d’oxigen com a les condicions laborals indignes.
La cua per l’atracció, de formes sinuoses, devia
tenir la llargada de la Gran Muralla Xinesa, ja que vam trigar en recórrer-la
el temps que va perdurar el Paleolític superior, mil anys amunt o avall.
Aquell dia havíem fet tantes cues que, en un moment
determinat, fins i tot ens vam posar a fer cua en una cua que servia per poder
fer cua. Una experiència freudiana, sens dubte.
Quan, per fi, va arribar el moment de pujar a
l’atracció, ens van obligar a desfer-nos de qualsevol objecte susceptible de
sortir disparat pels aires. Jo em vaig haver de desempallegar de les ulleres
falses amb bigoti incorporat que portava des del dia en què vaig denunciar el
veí de sota, un boxejador poc llegit, per llençar les escombraries fora de
l’horari permès. A la meva dona li van extreure el ullals de vampiressa, i de
les altres files van requisar marcapassos, perruques afroamericanes i dos
implants de silicona calenta.
Reduïts a la mínima expressió, vam iniciar el
vertiginós ascens. Gaudíem del paisatge, teníem el món als nostres peus, la
brisa ens acaronava el rostre i la salsitxa de Frankfurt que m’havien etzibat
per dinar es regirava al meu estómac, quan de sobte, al punt més alt, un segon
abans del primer descens, amb la boca ben oberta i a punt de rebentar a cridar
com un dels tres tenors, les vagonetes es van aturar.
Devíem estar a centenars de metres de terra. Si
aquell artefacte es desfrenava, allò acabaria malament. Se n’aniria en orris la
meva jubilació somiada en una platja de la Polinèsia, ben lluny de les partides
de botifarra en casals d’avis amb l’accés restringit a l’alcohol, i d’haver de
cuidar futurs nets consentits per pares i mares encara més malcriats.
L’actitud de la resta de la família era ben
diferent. El meu fill no se n’havia adonat de la gravetat de la situació. Seguia
entestat en batre el rècord de fer el cub de Rubik en blanc i negre, i només aixecava
el cap per fer glops a begudes energètiques carregades d’additius.
La meva filla tampoc semblava gaire preocupada,
totalment aïllada del món real gràcies a uns auriculars resistents a l’aigua
que no es treia ni per dutxar-se. Aquesta actitud, que jo atribuïa al fet
d’haver-li prohibit fer-se un tatuatge d’un Banksy a escala real, provenia, segons
la psicòloga amb la qual ens repartíem la meva nòmina a parts iguals, d’un
trauma infantil per culpa del seient evolutiu que utilitzava des que era un nadó,
i que a hores d’ara, en l’enèsima alteració, li havia de servir per aprovar la
Selectivitat.
La meva dona, en canvi, sí que es mostrava
afectada. Plorava amargament per haver-se quedat sense bateria i haver perdut
l’oportunitat d’immortalitzar aquell moment a les xarxes socials i superar els
10 m’agrada que va aconseguir quan el nostre gat va resoldre una equació de
segon grau sense l’ajuda de cap intel·ligència artificial.
De sobte, per megafonia, van intentar tranquil·litzar-nos.
Segons ens van informar, l’estadística estava del nostre costat, ja que estava
comprovat que en més del 50% de casos, els afectats sortien amb vida d’aquella
situació.
Aquell missatge tan alleujador em va desfermar un
xoc posttraumàtic que es va fer evident perquè vaig posar els ulls en blanc, la
llengua fora i els dits de la mà fent el símbol d’Star Trek. La meva dona,
inconscientment, va cridar un metge, amb tan bona sort que algú, dues files
enrere, va respondre.
L’alegria, però, va durar poc. El facultatiu en
qüestió, després d’un estira-i-arronsa que va entretenir la resta del passatge,
va negar-se a visitar-me. El motiu que adduïa el medicastre era que, si bé jo
tenia la targeta de la seva mútua, no estava pagant el complement que incloïa
les urgències ocorregudes en un parc d’atraccions, sinó la cobertura bàsica,
que només donava dret a ser atès per un estudiant de medicina de 3r curs
després d’una nit de festa universitària. A les nostres protestes s’hi van
afegir les dels altres viatgers, que van seguir increpant el doctor. Aquest,
veient-se acorralat, va decidir receptar-se una baixa de llarga durada i es va
precipitar al buit amb un termòmetre posat a l’aixella i la pressió arterial
relativament alta.
El vertigen m’impedia mirar avall, però sí que sentia
el xiuxiueig de la concurrència que s’estava aplegant per veure l’improvisat
espectable. Gaudien de valent imaginant el nostre patiment, i al cap de poca
estona un vídeo penjat es va convertir en viral a nivell mundial amb l’etiqueta
#tenimqueajudar?.
Que per primera vegada a la història una publicació
en català fos tendència planetària, però que hi hagués una errada colossal a l’etiqueta, va enfurismar la meva dona, que va
perdre els papers i va treure la filòloga radical que portava a dins i que
normalment només feia acte de presència per corregir, amb retolador vermell
permanent, les cartes de menús de restaurants de costa especialitzats en
paelles ultraprocessades i esferificacions de la llengua catalana.
Doncs bé, amb un megàfon a la mà que portava des de
que la coneixia, va encadenar una sèrie d’improperis clamant contra aquell
atemptat lingüístic: Pòtols! Gamarussos! Curts de gambals! Tanoques! Caps de
suro! Caralloooooots! Tots, insults homologats i continguts al Diccionari
Català-Valencià-Balear.
Amb tot, el meu estómac em va fer notar que feia
estona que no endrapava res, i mig defallit, vaig perdre l’oremus. El turista
de la fila del davant, un noruec que havia iniciat l’ascens amb un color de
pell més aviat blanquinós, ara estava ben vermell, i a la manera kafkiana, se’m
va presentar al cervell com una gamba gegant a la planxa. La queixalada que li
vaig clavar al braç, però, em va deixar un insípid regust d’after sun
que em va fer decidir a iniciar un dejuni intermitent que hagués enorgullit la
meva dietista, que estava en rehabilitació per desintoxicar-se de l’excessiu
consum de torrades d’anxoves amb alvocat.
Queia el capvespre i les darreres llambregades de
sol donaven pas a una tènue foscor que s’apoderava del cel. Jo seguia allà, amb
la meva família al complert, agafats de la mà, debatent-nos entre la vida i la
mort, i al meu cap sonava el Clair de Lune, de Debussy. Aquell instant
màgic, que hagués pogut durar per sempre, va ser ràpidament reemplaçat per
culpa d’uns acords d’ukelele que van sorgir espontàniament de tres files més
endavant. Com podia ser que el personal de seguretat del parc, encaparrat a la
recerca d’artefactes explosius i entrepans de cansalada viada, no tingués com a
objectiu desarticular objectes tan perillosos com aquell instrument musical,
molt més nocius per la salut pública que qualsevol arma de destrucció massiva?
I mentre m’imaginava el disseny de l’aparell de
tortura amb el què provaria els límits
d’elasticitat de les extremitats del músic en qüestió, un inesperat soroll
estrident de cadenes va fer que les vagonetes es posessin altre cop en marxa.
Vaig mirar el rellotge i el que m’havia semblat una
eternitat, havien estat només dos minuts mal comptats, però amb la família
unida com no ho havíem estat des d’aquella gastroenteritis que ens va tenir a
tots quatre al voltant de la tassa del vàter.
El viatge a l’atracció va ser el de menys, molt
ràpid i ple d’emocions fortes i nusos a l’estómac: revolts cap aquí, viratges
cap allà, giragonses endavant i enrere, ara una fotografia, ara una notificació
d’hisenda, molt de mareig, i així fins arribar a la línia de meta.
En el moment de deslliurar-nos del cinturó de
seguretat, de manera espontània i com si es tractés d’una pel·lícula americana
amb alts índexs glucèmics, ens vam abraçar tots quatre ben fort, això sí,
després de signar un document redactat per la nostra filla on ens prohibia
expressament penjar cap foto a les xarxes socials, a fi de no patir un rebuig per
part de les seves amistats.
Aquella experiència vital em va fer reflexionar. A
partir d’aquell moment m’esforçaria de valent per ser el millor pare del món. A
la meva filla li permetria de tatuar-se el que volgués, ja fos un Banksy, un
Sorolla, o la felicitació de Nadal d’un alumne de primària amb dèficit
d’atenció.
Pel que fa al meu fill, vegà practicant, donava la
meva paraula de que no li tornaria a cuinar peus de porc per al menú del seu
aniversari. I a la meva dona, aficionada als trencaclosques de nus masculins,
prometia no amagar-li cap peça, especialment de les zones erògenes.
Finalment, lluny de compensar-nos per aquella
desagradable vivència, l’empresa propietària del parc d’atraccions ens va
acabar cobrant un suplement pel que va batejar com una “Experiència Familiar
Immersiva”.
(conte presentat al 27è Premi de narrativa curta per Internet Tinet)
