Apnea

 

Una nit mentre dormia vaig patir una apnea. Van ser només uns segons els que vaig passar sense respirar, però suficients perquè la meva esposa, acostumada a dormir amb un ull obert per por a ser picada per un escorpí gegant africà malgrat viure en un vuitè pis d’un barri on els animals més exòtics eren els gossos amb suèter, en certifiqués la defunció.

No és que la meva dona hagués estudiat medicina, però la genètica l’havia recompensat amb una capacitat innata per saber-ho tot de tot, una habilitat adquirida, cal dir-ho, per part de mare.

A la meva fins llavors mitja taronja li va saber greu de trucar al 112 a aquelles hores de la matinada per por de molestar. En lloc d’això, i en cos calent, va preferir dedicar aquells tràgics moments a mecanografiar amb total vehemència la meva esquela.

El díptic en qüestió, lluny de ser un cant a l’enyor i al sentiment de pèrdua, resultava ser un poema casolà de rima consonant i mètrica aleatòria carregat de retrets domèstics envers la meva persona, ja fossin tapes de vàter sense abaixar, piques embossades amb pèls de barba, o altres èxits del gènere masculí.

Amb els centenars de còpies que va teclejar, amb un dit de cada mà i  en una màquina d’escriure Olympia, es garantia una futura artrosi als dits, i també s’assegurava que perdurés el meu llegat i memòria de mascle poc evolucionat entre els meus convilatans.

Anunciat el meu traspàs, i de passada, la seva viudetat a les pàgines de contactes, va ser l’hora de donar la notícia als meus fills.

El fatídic comunicat va passar, diguem-ho clar, sense pena ni glòria. És més, va quedar eclipsat per una petició de cita que la meva senyora va rebre pocs segons després d’haver penjat una foto seva, això sí, de feia més de vint-i-cinc anys, a l’esmentada pàgina de contactes.

Ja feia una estona que jo, hipotèticament, era a l’altre barri, i paradoxalment encara no s’havia vessat cap llàgrima, el que demostrava que érem una família amb un caràcter mediterrani però tirant a soviètic.

El sentimentalisme va quedar arraconat amb una resposta tan freda que faria les delícies del mateix Stalin. Com si es tractés d’una coreografia prèviament assajada, dona i fills es van abalançar sobre la maqueta ferroviària que sobreeixia de l’habitació del rebedor, una obra d’enginyeria que m’havia costat suor, llàgrimes i totes les pagues dobles des de mitjans de segle passat. En poca estona tot va quedar entaforat en un contenidor d’escombraries. Si bé perdien un pare, recuperaven un bé tan preuat com era una habitació, que va ser repartida  entre els tres com si es tractés d’Alemanya després de la Segona Guerra Mundial.

L’única persona que estava realment afectada per la meva pèrdua era la naturòpata a la qual assistia amb freqüència, la qual es quedava orfe del mecenes que li pagava la hipoteca. No es podia creure com un individu que prenia més de vint pastilles diàries havia tingut aquell tràgic desenllaç, tan jove i amb tants anys per consumir productes homeopàtics.

A les dues de la matinada va aparèixer a casa, vestida de negre rigorós, plorant amargament de tristor i de por al desnonament. Va ser ella qui va trucar l’ambulància amb la vaga esperança d’una reanimació.

Els crits de la meva dona regatejant per telèfon un fèretre de segona mà em van despertar. La seva ascendència marroquina la va fer arribar fins al tercer decimal. Al cinquè te va pactar el preu, tan baix com la mida de la caixa on m’havien d’encabir. A més, va aconseguir que li regalessin una ombrel·la de platja amb el nom de la funerària.

La meva aparició al menjador no va provocar la satisfacció que calia esperar. La meva senyora, ans al contrari, es va enfurismar de valent. Se’n feia creus que, fins i tot difunt, li portés la contrària. Si ella deia blanc, jo sempre havia de dir negre, i ara, si ella deia que estava mort, doncs apareixia jo i em feia el viu.

Vam decidir organitzar una assemblea improvisada a la cuina per abordar la qüestió. Tant la meva dona com els meus fills, il·lusionats amb el seu 33,3% d’habitació cadascú, tenien clar que estava mort. D’altra banda, un servidor, la naturòpata, i el conductor de l’ambulància, que s’havia fet seu el racó del moble bar i que demostrava tenir una lucidesa envejable, defensàvem el contrari.

Per forçar el desempat, vaig proposar fer pujar el veí forense que vivia al pis de sota. En pocs segons de dir-ho, sonava el timbre de casa. Em vaig assegurar, guaitant per l’espiera, que no aparegués ningú que decantés la votació en contra meva. El fonendoscopi penjat sobre la bata de quadres el va delatar, era el forense.

Només obrir la porta es va posar en evidència la seva manca d’imparcialitat i rigor mèdic, ja que va aparèixer amb la meva acta de defunció signada i complimentada amb tots els ets i uts. Es confirmava, en primer lloc, que l’aïllament de l’edifici era una estafa, i després, que l’estimat veí potser guardava cert rancor per aquella temporada en la qual, somnàmbul per vocació, em dedicava a córrer  de matinada pel passadís de casa amb les sabates de taló de la meva filla posades.

Fer-lo canviar d’opinió em va costar el temps necessari per trobar el mòbil entre les meves pertinences, posades a la venda pels meus fills en portals de segona mà, connectar-me al wifi i iniciar una videoconferència amb uns cosins meus sicilians que van aconseguir, en només dos minuts de parlar amb veu gruixuda i gesticular de manera extravagant, que l’home es dirigís a la cuina, amanís l’acta de defunció amb oli d’oliva verge extra i sal de l’Himàlaia, i se l’empassés sense dir ni piu.

Finalment, doncs, es va imposar la lògica. Jo, fins que no es demostrés el contrari, continuaria en vida. La meva naturòpata, ja recuperada de la crisi d’ansietat que li havia ocasionat assabentar-se de la pujada sobtada de l’euríbor, va poder continuar pagant, a costa meva, la seva hipoteca. El conductor de l’ambulància, en coma etílic després de liquidar-se tota una ampolla de Chartreuse verd, va marxar en ambulància, però no va ser en la seva. I finalment, la meva dona, entossudida en la seva postura, va decidir que a partir d’aquell dia, vestiria de dol.

(Conte finalista del 26è Premi de narrativa curta per Internet Tinet, en el marc dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2022-2023)

Sal de l'Himàlaia

Tenia una vida insípida, del tot normal i corrent, tan comuna com la sal amb la qual amania el que menjava. La solució la vaig trobar en la sal de l’Himàlaia.

Reconec que és un producte que queda una mica allunyat del quilòmetre zero, però afegia un toc d’exotisme a cada plat que em posava a la boca.

Les culpables que m’hi enganxés van ser les meves papil·les gustatives, que van bloquejar l’accés d’informació al cervell. Aquest, a partir d’aquell moment, només tenia una missió: donar l’ordre de fer comandes d’aquell polsim rosa per internet.

En condicions normals la meva tensió arterial ja volava a prop dels núvols, però amb aquella nova addicció, va assolir nivells estratosfèrics.

Tot i no haver practicat mai l’alpinisme, ni entendre la seva necessitat tenint a l’abast una variada oferta de plataformes televisives, al cap de poc temps ja duia una part de l’Everest al fons del meu cor, concretament corrent per les meves artèries.

Aviat, el sostre del món va deixar de ser-ho. Ja no calia arribar-hi amb bombones d’oxigen, és més, s’hi podia pujar d’una tirada i gairebé sense respirar. Altres pics, com el K2 i l’Annapurna, també van anar perdent altitud de forma inversament proporcional a l’augment de la meva tensió arterial.

El camp base va acabar per sota del nivell del mar, i cada vegada que queien quatre gotes s’inundava i els alpinistes havien d’anar a buscar la tenda a l’Oceà Índic.

La Xina va perdre tot l’interès en el Tibet, i el va posar a la veda en un portal immobiliari com a “solar amb possibilitats”.

A l’Himàlaia el van rebatejar com l’Holanda de l’Est. El Dalai Lama, en un dia amb el cel serè, podia passar llista a tots els monjos assegut a sobre d’una cadira de socorrista.

Els que van sortir més perjudicats van ser els xerpes, que van perdre la feina. Excepte alguns que es van reconvertir en repartidors d’empreses poc ètiques, la majoria va acabar a l’atur, fent cursos de mecanografia.

Això sí, es van treure un bon pes de sobre.

La calaixera

La història de la compra d’una calaixera en un mercat de corcs i antiguitats va anar més o menys així:

L’antiquari, per justificar un preu més que abusiu, m’insinua que el moble en qüestió mostra signes inequívocs d’estar dissenyat per Antoni Gaudí. Jo contraataco responent que, per aquell caleram, a wallapop et pots endur la sala dels tresors de Tutankamon, mòmia inclosa.

Després d’unes dures negociacions i un regateig que m’acaba lesionant, pactem el preu. Tots dos hi sortim guanyant: jo m’enduc una peça única, acompanyada d’una colònia de tèrmits cortesia de la casa, i ell s’acomiada per sempre més d’una andròmina que l’acompanya des que va obrir el negoci, molts anys d’olor de resclosit abans.

Pago el preu pactat i me n’adono que no m’hi cap al cotxe, ja que es tracta d’un moble de l’època A.C. (abans de la clau allen). Per sort, el venedor té un carretó a la parada. Li demano que me’l deixi una estona però, com a bon fill de banquer, s’hi nega en rotund. Si el vull, me’l ven per 20 euros. A la cartera només en porto 10, així que, per aquest preu, diu que me l’ha de donar amb una roda punxada. Punxa la roda. Llavors trobo a la butxaca de darrera del pantaló els 10 euros que em faltaven. Malauradament, són insuficients per adquirir la roda de recanvi, que també té a la venda, però no per menys de 15 euros.

Resignat, i a punt de marxar amb la calaixera a sobre del carretó amb una roda punxada, em somriu la sort i apareix un amic. Com sap que tinc l’esquena delicada per culpa dels esmorzars funcionarials que s’allarguen, s’ofereix per estirar del carretó una estona. Jo no m’hi nego, sinó que fins i tot l’ovaciono. Els aplaudiments sembla que el complauen i a mi m’alliberen les cervicals, així que anem tirant fins casa meva, ell fent giragonses a la manera chapliniana i jo, uns metres pel davant, aclamant-lo i fent participar en l’homenatge a la resta de vianants.

Malauradament, de tots dos, només conservo la calaixera. Des d’aquell dia, quan em veu de lluny, el meu amic canvia de vorera.

Final de curs

La festa de final de curs va ser tot un èxit.

La grada es va omplir en pocs minuts de famílies senceres, algunes d’elles complertes fins al 6è grau de consanguinitat. Un alumne de I3 que amb prou feines sabia saltar-se la publicitat de youtube va rebre l’escalf d’uns tiets avis esquimals que van aparcar el trineu en una plaça de mobilitat reduïda i que fins aleshores desconeixien l’existència de cap membre familiar més enllà de dues foques cosines germanes.

La temàtica del festival era l’Espai. Les tutores dels petits, montessoris practicants, havien aconseguit amb silicona i bosses de fècula de patata que els vestits d’astronautes dels infants suportessin els 200 graus sota zero propis de l’espai sideral.

A la comunitat dels mitjans, la tonalitat de la samarreta havia originat un conflicte cromàtic sense precedents. Un dels tutors es va entossudir en refusar, per a la disfressa de Sol, tot color que no fos el groc brillant pantone 13-0647. Així, la resta d’alumnes que no complien el requisit, van haver de conformar-se en ser mers forats negres. Malgrat tot, el vídeo del ball, amb un Sol diminut envoltat de forats negres, es va fer viral i fins i tot la NASA el va utilitzar per aprofundir en la teoria del Big Bang.

Pel que fa a la comunitat dels grans, el reggaeton que va estar travessant els timpans del veïnat durant un mes, a ple sol, al pati de l’escola, va enviar directament un dels tutors a casa amb una baixa de llarga durada per depressió post-traumàtica i amb el somni recurrent de reencarnar-se en un animal sense orelles.

Les coreografies van ser espectaculars. Vistes des de l’espai bé podrien confondre’s amb el Ballet Bolshoi. La llàstima era que aquesta apreciació quedava limitada a algun extraterrestre que hagués aprofitat les vacances de Nadal per fer turisme per Moscou.

L’acte va finalitzar amb la graduació dels alumnes de 6è, que marxaven cap a l’institut, encara que si hagués estat per l’equip directiu, a més d’un l’haguessin enviat a l’Estació Espacial Internacional.

Sense connexió

I de cop i volta, internet em va deixar de funcionar. Segons la companyia, s’havia detectat una incidència a 50 milles de la costa est dels Estats Units, a prop de Filadèlfia de Dalt. Pel que es veu, un tauró martell amb hipermetropia hauria rosegat un dels cables de fibra que travessa l’oceà Atlàntic tot pensant que era una anguila llargaruda, amb tan mala fortuna que, de tota Europa, únicament havíem estat afectats jo i el meu veí de 75 anys, que es complementava la pensió fent de youtuber.

La companyia es comprometia a resoldre l’afer de manera imminent, encara que els operaris no podien començar a treballar fins a tenir brodats els cognoms als tratges de neoprè.

A casa, tots vam caure en depressió. El meu fill gran, d’amagat, es va buscar un futur millor amb una família d’acollida que, malgrat viure en un tuguri sense llum natural, li garantia la fibra a 1000 gigues.

Jo, amb la voluntat d’autolesionar-me, em vaig abocar a la lectura. No recordava com arribar a la biblioteca pública, així que em vaig conformar amb tot el que trobava per casa, des de premis sant Jordi fins a les instruccions dels electrodomèstics.

Com a compensació per les molèsties ocasionades, la companyia ens va obsequiar amb un Joc de l’Oca. L’expectació del primer moment es va esvair per complet en el moment que la guanyadora, al meva senyora, no va poder compartir la victòria a les xarxes socials.

De tant trucar a atenció al client, vaig acabar fent amistat amb una operadora de San Cristóbal de las Casas, i des de llavors ens felicitem pels aniversaris i ens preguntem per la família.

 

- Si vol ser atès en català, begui al galet mentre diu, en la variant dialectal central : setzejutgesdunjutjatmengenfetgedunpenjat

Muntanya russa

 

La vida és com una muntanya russa. De vegades puges i de vegades baixes. I quan menys t’ho esperes, t’atures.

Tot va començar el fatídic dia en què, fent una interpretació lliure de la doctrina Montessori, vaig prometre als meus fills que els portaria al parc d’atraccions si aprovaven totes les assignatures.

En els darrers mesos, el meu nucli familiar - una espècie de grupuscle format per un servidor, la meva dona i dos fills en plena adolescència - s’havia anat distanciant a marxes forçades i pràcticament no teníem contacte malgrat viure en un pis de 30 metres quadrats que compartíem amb un gat amb altes capacitats i un lloro lacònic amb aerofòbia.

Malgrat la calma tensa de l’ambient prebèl·lic que imperava a diari a la nostra llar, els nostres fills van ser capaços d’acomplir l’objectiu marcat i superar el curs amb fermesa i determinació, gràcies a la constància de comprar, trimestralment, un pernil de gla per a gaudi de les papil·les gustatives del tutor i que servia per augmentar exponencialment tant la nota final dels meus hereus així com el nivell de triglicèrids del docent.

Fos com fos, van superar el curs, i un bon dia vam enfilar el camí del parc d’atraccions, ells com si accedissin per la porta gran del paradís i jo com si fos un gorrí entrant per la porta de darrere de l’escorxador.

El principal objectiu era pujar a la muntanya russa més alta del planeta, construïda per una brigada de paletes peruans vinguts del llac Titicaca, a uns 4.000 metres d’altitud, immunitzats contra el mal de muntanya i avesats tant a la manca d’oxigen com a les condicions laborals indignes.

La cua per l’atracció, de formes sinuoses, devia tenir la llargada de la Gran Muralla Xinesa, ja que vam trigar en recórrer-la el temps que va perdurar el Paleolític superior, mil anys amunt o avall.

Aquell dia havíem fet tantes cues que, en un moment determinat, fins i tot ens vam posar a fer cua en una cua que servia per poder fer cua. Una experiència freudiana, sens dubte.

Quan, per fi, va arribar el moment de pujar a l’atracció, ens van obligar a desfer-nos de qualsevol objecte susceptible de sortir disparat pels aires. Jo em vaig haver de desempallegar de les ulleres falses amb bigoti incorporat que portava des del dia en què vaig denunciar el veí de sota, un boxejador poc llegit, per llençar les escombraries fora de l’horari permès. A la meva dona li van extreure el ullals de vampiressa, i de les altres files van requisar marcapassos, perruques afroamericanes i dos implants de silicona calenta.

Reduïts a la mínima expressió, vam iniciar el vertiginós ascens. Gaudíem del paisatge, teníem el món als nostres peus, la brisa ens acaronava el rostre i la salsitxa de Frankfurt que m’havien etzibat per dinar es regirava al meu estómac, quan de sobte, al punt més alt, un segon abans del primer descens, amb la boca ben oberta i a punt de rebentar a cridar com un dels tres tenors, les vagonetes es van aturar.

Devíem estar a centenars de metres de terra. Si aquell artefacte es desfrenava, allò acabaria malament. Se n’aniria en orris la meva jubilació somiada en una platja de la Polinèsia, ben lluny de les partides de botifarra en casals d’avis amb l’accés restringit a l’alcohol, i d’haver de cuidar futurs nets consentits per pares i mares encara més malcriats.

L’actitud de la resta de la família era ben diferent. El meu fill no se n’havia adonat de la gravetat de la situació. Seguia entestat en batre el rècord de fer el cub de Rubik en blanc i negre, i només aixecava el cap per fer glops a begudes energètiques carregades d’additius.

La meva filla tampoc semblava gaire preocupada, totalment aïllada del món real gràcies a uns auriculars resistents a l’aigua que no es treia ni per dutxar-se. Aquesta actitud, que jo atribuïa al fet d’haver-li prohibit fer-se un tatuatge d’un Banksy a escala real, provenia, segons la psicòloga amb la qual ens repartíem la meva nòmina a parts iguals, d’un trauma infantil per culpa del seient evolutiu que utilitzava des que era un nadó, i que a hores d’ara, en l’enèsima alteració, li havia de servir per aprovar la Selectivitat.

La meva dona, en canvi, sí que es mostrava afectada. Plorava amargament per haver-se quedat sense bateria i haver perdut l’oportunitat d’immortalitzar aquell moment a les xarxes socials i superar els 10 m’agrada que va aconseguir quan el nostre gat va resoldre una equació de segon grau sense l’ajuda de cap intel·ligència artificial.

De sobte, per megafonia, van intentar tranquil·litzar-nos. Segons ens van informar, l’estadística estava del nostre costat, ja que estava comprovat que en més del 50% de casos, els afectats sortien amb vida d’aquella situació.

Aquell missatge tan alleujador em va desfermar un xoc posttraumàtic que es va fer evident perquè vaig posar els ulls en blanc, la llengua fora i els dits de la mà fent el símbol d’Star Trek. La meva dona, inconscientment, va cridar un metge, amb tan bona sort que algú, dues files enrere, va respondre.

L’alegria, però, va durar poc. El facultatiu en qüestió, després d’un estira-i-arronsa que va entretenir la resta del passatge, va negar-se a visitar-me. El motiu que adduïa el medicastre era que, si bé jo tenia la targeta de la seva mútua, no estava pagant el complement que incloïa les urgències ocorregudes en un parc d’atraccions, sinó la cobertura bàsica, que només donava dret a ser atès per un estudiant de medicina de 3r curs després d’una nit de festa universitària. A les nostres protestes s’hi van afegir les dels altres viatgers, que van seguir increpant el doctor. Aquest, veient-se acorralat, va decidir receptar-se una baixa de llarga durada i es va precipitar al buit amb un termòmetre posat a l’aixella i la pressió arterial relativament alta.

El vertigen m’impedia mirar avall, però sí que sentia el xiuxiueig de la concurrència que s’estava aplegant per veure l’improvisat espectable. Gaudien de valent imaginant el nostre patiment, i al cap de poca estona un vídeo penjat es va convertir en viral a nivell mundial amb l’etiqueta #tenimqueajudar?.

Que per primera vegada a la història una publicació en català fos tendència planetària, però que hi hagués una errada colossal a l’etiqueta, va enfurismar la meva dona, que va perdre els papers i va treure la filòloga radical que portava a dins i que normalment només feia acte de presència per corregir, amb retolador vermell permanent, les cartes de menús de restaurants de costa especialitzats en paelles ultraprocessades i esferificacions de la llengua catalana.

Doncs bé, amb un megàfon a la mà que portava des de que la coneixia, va encadenar una sèrie d’improperis clamant contra aquell atemptat lingüístic: Pòtols! Gamarussos! Curts de gambals! Tanoques! Caps de suro! Caralloooooots! Tots, insults homologats i continguts al Diccionari Català-Valencià-Balear.

Amb tot, el meu estómac em va fer notar que feia estona que no endrapava res, i mig defallit, vaig perdre l’oremus. El turista de la fila del davant, un noruec que havia iniciat l’ascens amb un color de pell més aviat blanquinós, ara estava ben vermell, i a la manera kafkiana, se’m va presentar al cervell com una gamba gegant a la planxa. La queixalada que li vaig clavar al braç, però, em va deixar un insípid regust d’after sun que em va fer decidir a iniciar un dejuni intermitent que hagués enorgullit la meva dietista, que estava en rehabilitació per desintoxicar-se de l’excessiu consum de torrades d’anxoves amb alvocat.

Queia el capvespre i les darreres llambregades de sol donaven pas a una tènue foscor que s’apoderava del cel. Jo seguia allà, amb la meva família al complert, agafats de la mà, debatent-nos entre la vida i la mort, i al meu cap sonava el Clair de Lune, de Debussy. Aquell instant màgic, que hagués pogut durar per sempre, va ser ràpidament reemplaçat per culpa d’uns acords d’ukelele que van sorgir espontàniament de tres files més endavant. Com podia ser que el personal de seguretat del parc, encaparrat a la recerca d’artefactes explosius i entrepans de cansalada viada, no tingués com a objectiu desarticular objectes tan perillosos com aquell instrument musical, molt més nocius per la salut pública que qualsevol arma de destrucció massiva?

I mentre m’imaginava el disseny de l’aparell de tortura amb el què provaria els límits d’elasticitat de les extremitats del músic en qüestió, un inesperat soroll estrident de cadenes va fer que les vagonetes es posessin altre cop en marxa.

Vaig mirar el rellotge i el que m’havia semblat una eternitat, havien estat només dos minuts mal comptats, però amb la família unida com no ho havíem estat des d’aquella gastroenteritis que ens va tenir a tots quatre al voltant de la tassa del vàter.

El viatge a l’atracció va ser el de menys, molt ràpid i ple d’emocions fortes i nusos a l’estómac: revolts cap aquí, viratges cap allà, giragonses endavant i enrere, ara una fotografia, ara una notificació d’hisenda, molt de mareig, i així fins arribar a la línia de meta.

En el moment de deslliurar-nos del cinturó de seguretat, de manera espontània i com si es tractés d’una pel·lícula americana amb alts índexs glucèmics, ens vam abraçar tots quatre ben fort, això sí, després de signar un document redactat per la nostra filla on ens prohibia expressament penjar cap foto a les xarxes socials, a fi de no patir un rebuig per part de les seves amistats.

Aquella experiència vital em va fer reflexionar. A partir d’aquell moment m’esforçaria de valent per ser el millor pare del món. A la meva filla li permetria de tatuar-se el que volgués, ja fos un Banksy, un Sorolla, o la felicitació de Nadal d’un alumne de primària amb dèficit d’atenció.

Pel que fa al meu fill, vegà practicant, donava la meva paraula de que no li tornaria a cuinar peus de porc per al menú del seu aniversari. I a la meva dona, aficionada als trencaclosques de nus masculins, prometia no amagar-li cap peça, especialment de les zones erògenes.

Finalment, lluny de compensar-nos per aquella desagradable vivència, l’empresa propietària del parc d’atraccions ens va acabar cobrant un suplement pel que va batejar com una “Experiència Familiar Immersiva”.

(conte presentat al 27è Premi de narrativa curta per Internet Tinet)

Voluntaris S.L.

Soc assidu a les Fires de Teatre. A les representacions, sempre m’acomodo a la primera fila, entre nens que no saben perquè hi van i adults que es fan la mateixa pregunta un cop iniciat l’espectable.

El moment que més m’agrada, el número final, però únicament si l’artista demana voluntaris.

Llavors, mentre la resta del públic fa veure que ha patit un ictus, que ha perdut les dues cames, la vista o totes tres desgràcies al mateix temps, jo alço la mà mentre poso la meva millor cara. Mai falla, sempre acabo a l’escenari.

 

Tot just donar-me la mà, deixo anar la meva targeta de visita: “VOLUNTARIS SL”. Abans que em preguntin el nom, ja parlo de percentatges. Mínim, un 20% de la recaptació, i si el públic ens ovaciona, el 30%. Ei, que amb prou feines cobreixo despeses. Estic donat d’alta, cobro amb IVA tot i ser agnòstic i patrocino una ONG que no recordo a quin món ajuda.

Si em reparteixen una bona picossada, puc fer-me l’hipnotitzat passejant per la corda fluixa o em puc deixar escapçar en mil bocins, sempre i quan hagi fet la digestió, és clar.

Si l’artista no es grata gaire la butxaca, llavors, per exemple, puc no posar el matalàs allà on toca; no agafar amb prou força una corda; o aixecar, sempre sense mala intenció, el tapet mentre s’està fent un truc de màgia. En definitiva, petits descuits amb tràgiques conseqüències.

Ara bé, si no me’n volen donar ni cinc, llavors entra en escena el meu advocat, un malabarista de les querelles, un equilibrista de la Llei. Assegut sempre a la fila del darrera, menja crispetes dolces ordenades per colors i somia en judicis kafkians.

Recordo una ocasió en la que una Companyia Internacional no em volia pagar res, i ell solet va aconseguir el 50% dels beneficis del dia i que a més em convidessin, durant tres anys consecutius, al sopar d’empresa tot i tenir la seu a Singapur.

Malauradament, massa vegades em trobo amb voluntaris que en tenen prou amb uns copets a l’esquena o amb un aplaudiment de la concurrència, el que representa una competència d’allò més deslleial.

Sant Jordi

Aquí em teniu, fent cua perquè un escriptor mediàtic em signi el seu darrer llibre, la continuació d’una novel·la amb la qual va aconseguir cancel·lar la hipoteca i reconstruir-se la cabellera de quan tenia vint-i-tres anys.

Per la gentada que tinc al davant, suposo que trigaré el mateix per aconseguir la signatura que el que va durar el Plistocè. Avorrit, em dedico a fer la llista de la compra amb l’eina “notes” del mòbil. A mida que la vaig elaborant, es converteix en una trama cada vegada més complexa. De les pastilles del rentavaixelles i la beguda de civida sense sucres afegits es passa, amb un parell de girs de guió, a la història d’un individu neorural que cada vespre, després de tancar les ovelles, assassina vells que viuen en pobles mig deshabitats del Pirineu només perquè enyora les bafarades calentes del Metro i les parets grafitejades.

300 pàgines i uns quants bytes després, remato la història. La faig arribar per whatsapp a un amic editor de cartes de restaurant, el qual, des de que existeixen les cartes en codi QR, malviu de la pensió de la sogra i no tasta un plat calent.

L'amic en qüestió, doncs, publica el llibre, amb la única condició que la portada vol que la dissenyi el seu fill de 9 mesos, i que segons ell, ja mostra aptituds picassianes.

El boca-orella i altres parts del cos converteixen el llibre en un best-seller. A la mateixa cua on jo m’hi estic deshidratant, n’arriben diversos exemplars. La gent els devora, alguns literàriament i d’altres literalment per efecte de la inanició provocada per la llarga espera.

La meva obra es tradueix a infinitat d’idiomes, llengües mortes incloses. 

Amb tot l’enrenou, finalment arribo a ser el primer de la cua. L’escriptor mediàtic de seguida em reconeix, em saluda efusivament, i demana que li signi el meu llibre. Pel que es veu, li ha encantat. Amb l’exemplar meu signat, s’aixeca de la cadira i se’n va.

Aprofito per asseure-m’hi. Agafo la ploma i començo la signatura del meu llibre, això sí, després de criticar, amb l’autor del costat, als escriptors mediàtics per ser tan oportunistes.