Boletaires (ells també voten l'Obama!)

Exèrcits de metropolitans exploradors televisivament ensinistrats desembarquen normandiament cada cap de setmana en cunetes aviat blaves per emprendre l’heroica tasca d’omplir els vimetencs cistells de Dior d’aquests fongs tan codiciats.

La creixent afició entre la població que tria passar el cap de setmana en familia al bosc amb la intenció d’extraviar la sogra o intoxicar el cunyat i que arriben a ocupar el 100% dels terrenys cohibint qualsevol bolet d’aparèixer en superficie per por a durar menys que una promotora immobiliària ha fet que l’administració es plantegi la possibilitat de construir boscos de planta baixa + 10 a l’estil Corte Inglés per poder donar cabuda a tanta demanda.

El cos de bombers, a més, recomana la prèvia lectura de Hansel i Gretel abans d’endinsar-se a l’inhòspit i facilita un telèfon d’emergència en cas que algú no entengui la filosofía del conte. Tot i així, els valerosos funcionaris amants del zapping, rescaten dia si dia també pixapins que es desorienten en perdre de vista l’asfalt i les parades de metro.

Altres aglomeracions es donen també en els centres d’assistència primària on intel·lectuals massa orgullosos per obrir la guia davant la família reben la extremunció en digerir sense mastegar una dotzena d’amanites phalloides que creien exquisides pel paladar.

De totes formes, sempre quedaran pagesos altruïstes a peu de carretera per vendre, a preu d’or, cistells rebossants perque puguem fer dentetes, de tornada a casa, als altres conductors al peatge de Martorell.

Cris. I?

De directors de banc mal afaitats i amb “traje” de basar xinès que s’estomaquen cada vespre amb d’altres indigents per una plaça en un caixer automàtic de la competència; de llibretes estrella-des i estalvis en forats negres hawkingnians; de Borses foradades sense paracaigudes; de matins josepcunians amb fallides bancàries; de llistes de moro-sos que cada primer de mes impaguen cristianament; de multinacionals que surten a buscar tabac per no tornar; d’empresaris filiprimencs que tanquen la paradeta; d’arquitectes i notaris, pobres de nova generació, que beuen vi de brick per oblidar la gana i les partides de golf en dies laborables; de concessionaris en punt mort; de nacionalitzar caixes d'estalvi fins als pròxims beneficis...

Derbi (tot preludiant la guerra civil catalana)

Cronologia dels fets:

A les cinc de la tarda hi ha una convocatòria massiva dels Boixos Nois a les fonts de Montjuïc per escoltar versos recitats de Miquel Martí i Pol.

Al cap de poca estona de començar les lectures apareixen els mossos d’esquadra avisats per un vianant indignat amb la pronuncia de les fricatives sonores per part de la veu en off.

Els cossos de seguretat dissolen la concentració, i acompanyen agafats de la mà els radicals del F.C.B. fins les immediacions de l’estadi Olímpic. Pel camí, aquests mengen pipes i llencen les closques a terra, deixant caure de tant en tant alguna que altra bengala i mina anti-persona.

En arribar a l’estadi els cossos de seguretat de l’Espanyol informen de l’existència de Boixos Nois carregats de bengales, d'altres armats amb cetmes i munició diversa, dos F-16 amb l’escut del Barça sobrevolant el camp en actitud hostil i una parella de Boixos amb ulleres de pasta i el País sota el braç. Els mossos no s’ho pensen dos cops i obliguen aquests dos últims a abandonar Montjuïc per anar a veure un partit sencer de 3a regional com a mesura cautelar.

Tot i la negativa de l’Espanyol a deixar accedir els ultres culés al camp per portar calçat esportiu, el cap dels mossos obliga el club a donar-los pas argumentant que aquella és l’hora de fregar el carrer i que ningú respon de la senyora de la neteja.

Els controls exhaustius del personal del club blanc-i-blau, assistit per gossos pigall, donen els seus fruits: trenta katanes, dos rifles, un accelerador de partícules i 2 caixes de cebetes a punt per explotar, a més de 10 litres de llet xinesa en pols per a fer cafès amb llet.

Comença el partit.

Els seguidors del Barça, situats en una graderia superior a la de l’Espanyol, s’entretenen llençant avions de paper amb la punxa afilada apuntant els gots de cervesa sense alcohol dels seus eterns rivals. Quan s’acaba el paper, i sense cap previsió per parts dels homes i les dones del temps, comença una calamarsada de bengales que obliga els seguidors espanyolistes a treure el paraigües i la roba ignífuga.

Empipats per no haver-los llençat bengales blaves, els pericos arrenquen les tanques de separació entre aficions per anar a reclamar els danys i perjudicis en els seus polos Burberry.

Mentrestant, l’àrbitre segueix entestat en xiular el partit amb els ulls tancats.

Les celebracions dels jugadors del Barça encenen (més?) els seguidors espanyolistes. Quina culpa té Piqué que la seva àvia, a la qual dedicava els gols, es trobés asseguda darrera d’uns Boixos que vestits amb bata blanca preparaven una dissolució sulfúrica per hidratar els seguidors rivals?

Finalment, i gràcies a una gravació amb telèfon mòbil des de l’altre punta de camp, es van poder detenir 5 píxels acusats dels llançaments de les bengales, mentre Joan Laporta, a tribuna, repetia una i altra vegada: al Camp Nou, si no van afaitats, jo no els deixo entrar!

Tornada a l'escola

Tot i viure a 100 metres de l'escola, la mare t'hi porta amb cotxe. Es veu obligada a aparcar a 200 metres de l'edifici, i en enèssima fila. No té por de rebre cap multa, ja que un comitè de l'AMPA s'encarrega cada dia de lligar l'urbano a una farola. Aquest, resignat, enyora els temps de pràctiques netejant el reactor de Vandellós II. La mare et dona la motxil·la. Pesa bastant, el suficient per enfonsar les teves bambes noves a l'asfalt: l'enciclopèdia catalana amb tapes dures, el Quixot amb Arial del 36, un motor dièsel a peces i un brontosaure disseccionat, a banda del miler de llibres de text, composen la part del saber que, tot i que el "refranyer" digui el contrari, ocupa "lugar". Els llibres estan forrats amb aeronfix, d'aquell que asseguren que es pot treure i posar, com uns pits de silicona. A casa no sou dels que forren amb una bossa del supermercat i cel·lo (aquests haurien de fer treballs forçats). Enmig de tanta cultura, un bimbo amb nocilla comprimit de tal manera que seria possible enviar-lo per correu postal, embolicat en l'ecològic paper de plata, i una bata de ratlles que al seu dia ja va heredar el teu avi. Com si fos impossible millorar un disseny realitzat per un militar en depressió.

Fira de teatre al carrer de Tàrrega

l'11 de setembre, diada nacional al pais sense finançament, s'inaugura la 28a fira del teatre i l'aglomeració de Tàrrega.

De dimecres fins diumenge desfilaran pels carrers de la capital del neo-hippisme adulterat de Tous i gos de pota negra i el punkisme transgressor Calvin Klein i hàmster amb pedigree, multitudinaris rius de gent que degustaran intel·lectualment els espectacles de la nova temporada 08/09, marcada per la moderació econòmica, obligats a congelar el nombre de pilotes per fer malabars i suprimint la corda fluixa en els espectacles de corda fluixa.

Psicològicament preparat, el públic a-insistent, disfrutarà de llargues cadenes humanes (altrament cues) que el conduiran, després d'una eternitat, a recollir una entrada per poder repetir la grata experiència cuística per, finalment, adormir-se en un espectacle vingut de qualsevol racó del món per filosofar sobre l'existencialisme del lemur i la impermeabilitat de les bosses de la brossa.

D'altra banda, els potentats que encara gaudeixen de cert estatus social i que suporten la crisi econòmica deixant el periquito sense caviar per esmorzar, disfrutaran, o almenys ho diran després, d'espectacles a preu de Teatre Nacional que faran les delícies dels mateixos actors, que almenys durant quatre dies, podran repetir de pa al restaurant.

Si més no, sempre ens quedaran les zones reservades a artistes vocacionals que, sense dir-ho als papes, compaginen els seus estudis de postgrau a Esade amb els malabars; els que mai han entrat a la cuina i aqui en canvi s'aguanten tota una vaixella a la punta del nas, o els que es paguen les classes de vela amb la venta de cerveses que, com a poc, es troben a temperatura d'ebullició.

Col·leccionables

Setembre,

el mes en el qual els quiosquers s’unten de vaselina per poder introduir-se en els seus xiringuitos, okupats per primers fascicles a preus de saldo però amb un increment hipotecàriament exponencial que pot obligar a vendre el fill per pagar la darrera peça de la vaixella Ming del Barça, d’esperpèntics col·leccionables creats per ments malèvoles d’aparença post-moderna en psiquiàtrics de tercera categoria, orientats especialment a persones d’inèdit gust i amb l’autoestima arran de terra, frisosos d’aconseguir, entrega rere entrega, la infinitat de peces que completen, si hi ha sort (i si l’editorial o l’interessat no han fet fallida abans), un objecte que, sent benèvol, es pot qualificar d’inutilitat integral, i que, finalment, acaba ocupant el buit que, en la darrera discussió de parella, va deixar un plat que anunciava “Recuerdo de Teruel”.

De vacances

Fins l'1 de setembre! Bon estiu